Que ningú no s'alarmi. No es tracta aquí d'apuntalar cap mite. Aquest no és cap intent maldestre de convertir el president màrtir en una mena de Gandhi pacificista. No. Simplement és el rescat del polític revolucionari que es va oposar a la Guerra del Marroc, tant des de les tribunes de premsa com en l'acció d'agitació política en mítings i al Congrés de Diputats. S'hi va oposar no tant per empatia amb la població autòctona o per consideracions ètiques de caràcter pacifista, com per denunciar la ineficàcia de l'acció colonial i el desastre econòmic que suposava. I la seva oposició ja venia d'antic, ja que el 1909, arran de la Setmana Tràgica, el seu pronunciament contra la guerra ja el va portar per primer cop a la presó.
Aquest Companys antimilitarista però no pas partidari de la no-violència és el que retrata l'obra Lluís Companys: contra la guerra, un llibre confegit per l'historiador de la premsa Josep Maria Figueres. L'han publicat l'Institut Català Internacional per la Pau i Angle Editorial i consta dels escrits i discursos del polític republicà sobre la qüestió marroquina entre el 1921 i el 1923. Antoni Segura i el mateix Figueres firmen els textos introductoris, i el segon també és autor d'una cronologia. La resta del volum són les intervencions de Companys. Cap al juny del 1921, devia viatjar al Protectorat Espanyol del Marroc per conèixer in situ la situació social, econòmica i militar. Va començar per Tànger, una ciutat que descriu amb admiració: "Tànger és una ciutat d'un encant fora mida. Bella, sota un cel claríssim, fa la sensació d'un devessall de llum. Tànger posseeix una gran varietat de matisos deliciosos". A partir d'aquella il·luminadora experiència, es va convertir en un insistent crític del general Dámaso Berenguer, alt comissari i general en cap de l'exèrcit espanyol al Marroc. El juliol del 1923, escrivia a El Diluvio : "La persistència de la guerra del Marroc és la prolongació indefinida dels vicis, vexacions, desencerts que ens porten cada any a un nou desastre i que van provocant l'esgotament lent, però inevitable i segur de la vida d'Espanya". En la mateixa línia, en un míting rabassaire a Malgrat, un mes després reblava: "No hi ha manera d'esbrinar quants milers de milions ens costa la guerra, mentre Espanya es queda sense comunicacions, sense recs i sense escoles. No hi ha cap poble ni llogarret on no visquin uns pares vells que van perdre un fill a l'Àfrica. [...] Deixant de banda la sagnia, el crim, el vilipendi, a part d'això, el Marroc és un mal negoci. Hem acceptat un mal paper en la comèdia internacional. No estàvem preparats ni servim per colonitzar". Amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera ja no hi va haver lloc per a més crítiques públiques.
Com Antoni Segura remarca, Companys reflecteix "la tradició antimilitarista i en contra de l'exèrcit espanyol pròpia del republicanisme i del catalanisme d'esquerres de l'època", un cop ja superada la febre patriòtica de la guerra del 1859-1860 que el pintor Marià Fortuny va immortalitzar, pagat per la Diputació de Barcelona, a la fascinant i immensa -9,7 x 3 metres- tela La batalla de Tetuan, ara perfectament revaloritzada al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). I com també remarca Segura, indubtablement "molts comandaments i oficials africanistes no van oblidar mai les crítiques que Companys adreçà contra l'exèrcit espanyol i els responsables polítics del desastre d'Annual". Amb els anys, ho acabaria pagant amb la pròpia vida.
