MINÚCIES
Llegim 14/05/2016

Churchill

Jordi Llovet
2 min
Churchill

Winston Spencer Churchill (1874-1965), descendent del primer duc de Marlborough -un altre de la nissaga que va generar, durant la nostra Guerra de Successió, la famosa cançó “Mambrú va anar a la guerra...”-, va viure noranta anys sense perdre l’humor en cap moment. Bevia, fumava i menjava el que volia; i va ser un dels protagonistes de la caiguda de l’exèrcit alemany a la Segona Guerra Mundial.

Un dia, el mariscal Montgomery li va dir: “No bec ni fumo, i estic al cent per cent de salut”. Churchill li va respondre: “Jo bec i fumo, i estic al dos-cents per cent de bona salut”. Lady Astor, que es va molestar per uns comentaris que havia fet Churchill contra ella, li va dir una vegada a la Cambra dels Comuns: “Si jo fos la seva dona, li posaria verí a dins el te”. Ell va respondre: “Doncs si jo fos el seu marit, me’l beuria!”

El polític anglès, després de provar-ho amb una bona colla, va trobar en la persona de Lord Moran el metge ideal. Un periodista li va preguntar a aquest metge en què consistia la seva feina prop d’aquell home tan il·lustre. “Doncs miri -va respondre-, solem dinar plegats, i així puc seguir de prop el seu règim”. “¿Què vol dir, amb això?” “Vull dir que cada vegada que ell repeteix d’un plat, jo també ho faig”.

Contra la moda dels nostres dies de fer tota mena d’extravagàncies gimnàstiques o paragimnàstiques -com el ioga o el ponsiu pilates -, Churchill deia una cosa que jo li sentia dir sovint a Martí de Riquer: “Estic ben conservat gràcies a l’esport: no en faig mai”.

Quan li faltava molt poc per fer noranta anys i celebraven el seu aniversari, un fotògraf li va dir: “Espero tornar-lo a veure quan en faci cent!” El polític va respondre: “Per què no? Veig que fa cara de salut”.

Una vegada, al Parlament un opositor el va interpel·lar a crits perquè s’havia adormit: “Amic Churchill, ¿ha de deixar-se vèncer per la son precisament quan jo parlo?” Va respondre: “No, m’he adormit a posta”.

Quan va fer noranta anys, en una sessió solemne, li van regalar un quadre de Graham Sutherland, un pintor anglès molt notable, però que el presentava, va dir ell, com un buldog espantat. El quadre era darrere seu. Quan el van descobrir, Churchill es va girar per mirar-lo i, després d’uns segons de vacil·lació, va dir: “Una magnífica mostra d’art contemporani”; que era com dir, en boca d’un home que va ser més conservador que laborista, que aquell quadre li semblava un horror. La seva dona, quan ell ja havia mort, el va fer cremar pel jardiner de casa seva. I ella també es va morir.

stats