Crítica
Llegim 07/01/2017

Bruixeria feminista

Crítica de 'Lolly Willowes', de Sylvia Townsend Warner. Minúscula (232 pàg. / 18 €)

Marina Porras
3 min
Bruixeria feminista

Si encara avui les feministes tenen com a crit de guerra “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” és perquè la figura de la bruixa s’ha imposat en l’imaginari popular com a icona de la dona reivindicativa. A principis del segle XX, la idea d’una vida (i una cambra) pròpia era un tòpic molt estès, i les autores feministes van fer molta literatura sobre el nou estatus d’alliberades. Sylvia Townsend Warner (1893-1978) va ser una de les primeres escriptores a dedicar una obra a la idea de la bruixa feminista. Nascuda al nord-est de Londres, es va dedicar a la narrativa (publicava contes a la revista New Yorker ), a la poesia, a la música i a la traducció (es va atrevir amb Marcel Proust). Va ser membre del partit comunista i amb la seva parella, la poeta Valentine Ackland, van implicar-se políticament en l’antifeixisme amb protestes i articles.

La seva novel·la més famosa és Lolly Willowes, i l’acaba de publicar l’editorial Minúscula en traducció de Marta Hernández i Zahara Méndez. L’editorial de Valeria Bergalli continua amb l’ambició de construir un catàleg magnífic fet de literatura rescatada de l’oblit. Sylvia Townsend Warner és una autora oblidada perquè queda en segona fila davant els grans noms anglesos (tot i que no ens hem de cansar mai de repetir que ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa).

Del realisme al simbolisme

La protagonista de Lolly Willowes es converteix en bruixa, però no és una obra de gènere fantàstic. Almenys, no del tot. La novel·la narra la història de Laura Willowes, una dona soltera que amb cinquanta anys decideix deixar de ser l’avorrida i servicial tieta Lolly per tornar a ser la Laura. I ho fa deixant Londres per anar-se’n al camp. Si la primera part de l’obra és realista -s’expliquen els costums anglesos de principis del segle XX i el paper decoratiu de les dones, subjugades a l’existència masculina- a la segona part, on la Laura ja viu sola al camp, aquest realisme es transforma exageradament cap al simbolisme. La natura comença a fer-se central, el relat fa un gir introspectiu i la Laura se sent moguda per “alguna cosa que anava més enllà de la seva experiència, una cosa fosca i amenaçadora, i tot i així agradable”. La Laura està alliberada, lluny de les falses responsabilitats de la vida mundana. Ha marxat sense rebel·lió, sense escàndols. La seva única aspiració és que la deixin en pau. Però quan aquesta pau es veu amenaçada pren una resolució dràstica: es farà bruixa a través d’un pacte amb el diable. Una contradicció irònica: una dona que vol alliberar-se acaba subjugada a la figura més dominadora de la història. I Sylvia Townsend Warner no dissimula aquestes contradiccions. És millor comprar la llibertat que viure esclavitzada: “Quan penso en les bruixes, sembla que veig per tot Anglaterra, per tot Europa, dones que viuen i es fan velles […] Per això ens fem bruixes: per mostrar el nostre menyspreu respecte a aquell fer veure que en la vida no hi ha risc, per satisfer la nostra passió per l’aventura”, confessa la protagonista.

Aquesta és una novel·la contradictòria en tots els aspectes. Està admirablement ben escrita i té l’atractiu del costumisme ben retratat i l’encant d’un conte de fades pervers. Però el seu defecte és precisament que els defectes són massa fàcils d’assenyalar: el lector veu quan una descripció s’escapa de les mans de l’autora, quan un diàleg és impostat o quan un personatge no acaba de ser tan complex com s’esperaria. Per això aquesta obra està destinada a viure als marges de la gran tradició. Al New York Review of Books, Eleanor Perenyi sentencia les mancances de l’autora quan diu que Townsend Warner era feminista, marxista, escriptora de crítica social, de contes de fades... Era tot això però en res d’això era prou bona; i aquest era el seu desavantatge.

stats