La Catalunya d'avui té la sort de tenir excel·lents historiadors que poden fer tremolar els novel·listes abocats a la novel·la històrica. Borja de Riquer no n'és una excepció, ans una constatació del que diem a la primera part de la frase anterior. Si calgués, ho prova la present obra, que, com ens explica Riquer, reconegut "especialista" en Cambó, una de les figures polítiques catalanes més interessants de la primera meitat del segle XX, és, en certa manera, una continuació d'un paper savi d'ell, Alfons XIII i Cambó, unes relacions difícils, presentat i publicat el 2008 per la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. L'obra present, segons ens explica l'autor, està escrita en llengua castellana perquè aspira a explicar al lector d'aquella llengua (i, deduïm, d'una altra geografia) la complexa relació entre els dos personatges. Per començar, i segons la nostra experiència, voldríem assegurar que també ens interessa a nosaltres, els lectors catalans, que de sempre també llegim, quan no escrivim, en la llengua del senyor Wert. L'interès majúscul rau en el fet que aporta "documentació nova o poc coneguda" que, encara que no ho hem encarat, segurament no hi era en una obra anterior seva. Ens referim a Francesc Cambó entre la monarquia i la República (1930-1932) (Base, 2007). D'altra banda, les relacions d'aquell Borbó amb Cambó van començar tan aviat com el 1902, període que no cobreix, com és obvi, aquella obra de Riquer del 2007. De tota manera, pensant en nosaltres, els lectors i lectores corrents als quals vol dirigir-se, suggeriríem que no està gens malament un passeig per una altra obra riqueriana, L'últim Cambó (1936-1947) (Eumo, 1996), per més que cobreixi també un altre període cambonià.
L'autor és un historiador i bo i acadèmic, una característica aquesta darrera que l'aboca a notes excessives, l'únic retret que podríem fer a una obra summament interessant, com ja hem apuntat. En alguns casos, ¿no es podria incorporar la nota al text i la narrativa guanyaria? La pregunta queda en l'aire i gosaríem recomanar, pel que fa a Alfonso XIII (ens neguem a nostrar el nom, com ens neguem a nostrar el d'Alfonso Sala, com apareix a l'obra), una obra anterior fruit dels qui segurament són antics alumnes de l'autor actual. Ens referim a Capsa de Borbons (Fil d'Aram, 2011), de Guillem Verger i Anna Carbonell. Queda dit. Tot amb tot, és un respir l'aparició d'Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político , una obra tan acurada i esmerçada, en part, en un personatge de dretes, per dir-ho planerament. De fa temps, tenim la impressió que sabem més la nostra història immediata a través dels personatges d'esquerres, que no pas pels de dretes i encara. Per exemple, poca gent -amb l'excepció de J.M. Figueres- s'ha deturat en l'anglofília de Valentí Almirall, autor de Lo Cobden Club (1886). D'altra banda, no creiem ser l'única lectora corrent que vegi paral·lelismes entre el present volum i l'actualitat. Una temptació que Riquer evita totalment i, segurament, així ho havia de fer. És a dir, l'obra aposta per la nostra llibertat lectora encarada al Borbó estudiat, també dit "el cametes" i " el africano " i el prohom Cambó, excepcionalment no tutejat pel rei, que avui presideix la Via Laietana de Barcelona. Per a disgust de nacionalistes catalans esbiaixats, si una cosa queda clara, creiem, és el catalanisme insubornable de Cambó, que no li va negar ni Heribert Barrera des d'una òptica política ben distinta ( Cambó , Dèria, 2011). Menys clara queda, a través de l'obra present, tot i l'esment repetit de la Compañía Hispanoamericana de Electricidad, com un noi de classe mitjana rural, intel·ligentíssim, això sí, de vacances polítiques, amassa la fortuna que, si no sabem, pressentim. Pensem que això queda en mans d'un nou i futur biògraf (o biògrafa, per què no?) tot i que també Riquer, en altres llocs, hi ha esmerçat la seva atenció.
Finalment, l'aportació d'apèndixs, en especial un amb els extractes (que queden poc clars, l'únic retret que es pot fer als apèndixs) d'un llibre cambonià inèdit enriqueixen notablement una obra de per si notable i, en especial, recomanable.
