L’alimentació de la ment és tan bàsica com la del cos?

Que la cultura és essencial és una d’aquelles coses que diem senceres però ens creiem a mitges. Sí que ens ho creiem del tot els que formem part més directament del món cultural, però en el nostre cas pot semblar que ho defensem per interès. A un percentatge considerable de persones, la idea que l’alimentació intel·lectual és tan important com l’alimentació del cos els sona a caprici de qui no passa fam.

“La gent surt al carrer per protestar contra el tancament d’una escola o d’un hospital, però no per protestar per l’IVA cultural o pel tancament d’un teatre -em diu Xavier Albertí, director artístic del Teatre Nacional de Catalunya-. Molts ciutadans encara pensen que el creador és un ésser hipersubvencionat, i no veuen que el que s’està subvencionant és el seu accés a la cultura. Per què s’ha de subvencionar més una patata o un lluç que una butaca de teatre?”.

El dramaturg Jordi Galceran troba que ens hauríem d’emmirallar en els veïns del nord: “Alemanya, un país ric i avançat, gasta molts diners en cultura. Els alemanys són superpràctics: deuen haver descobert que això els funciona. Com més art i ficció consumeix una persona, més creativa és, més arrisca, més coses inventa”.

La cultura és una eina de cohesió i de transformació social: ens civilitza, dóna sentit a allò que som. Deixar d’invertir en cultura, que és en si mateixa un motor econòmic, no resol un problema d’estalvi real i pot resultar devastador. Però el pati està com està: la gent que fins fa poc vivia o malvivia de la cultura es veu abocada a buscar-se la vida en terrenys menys castigats.

Hem devaluat i banalitzat l’accés a la cultura

Ho va dir Joan Manuel Tresserras dilluns a La Pedrera, en una conversa amb Jorge Wagensberg: “La facilitat d’accés als continguts culturals ha alterat la nostra percepció d’aquests continguts. Com que tenim la sensació que hi podem accedir gratuïtament, hem devaluat i banalitzat l’accés a la cultura. Si regalessin bistecs pel carrer, els carnissers es moririen de gana”.

La revolució digital ha vingut acompanyada de la creença que els continguts són de franc. Sumeu-hi una crisi econòmica galopant i ja tenim nou de cada deu creadors tocats de mort. A l’estat espanyol només ha faltat un IVA salvatge per acabar d’enfonsar el sector. A hores d’ara els del gremi es debaten entre reinventar-se (un verb trampós) i aprendre a viure de l’aire.

La classe creativa també agonitza Atlàntic enllà

Als Estats Units la cosa no roda gaire més fina. He llegit el llibre Culture crash. The killing of the creative class, de Scott Timberg, i m’esgarrifen els paral·lelismes entre el panorama que descriu l’autor i el que conec de primera mà. L’agonia de la classe creativa és global.

Scott Timberg era redactor de cultura de Los Angeles Times fins que el van fer fora, juntament amb un terç de la plantilla del diari: un tràngol que als periodistes d’aquí també ens sona. Timberg inclou dins la “classe creativa cultural” tothom que contribueix a crear o a difondre cultura. Pintors, músics, discjòqueis, llibreters, escriptors, dependents de videoclubs, fotògrafs, editors i els baquetejats periodistes culturals. Avui ja no és possible viure de la creació ni de les feines que solien fer els creadors per afrontar el lloguer del pis i la factura del telèfon (el contingut és gratis però l’ADSL, no). O revertim aquesta tendència o ho pagarem car. Perquè, com diu Timberg, “l’art i la cultura potser no ens fan millors com a persones, però segur que ens fan millors com a societat”.