ÀNIMA PORTUGUESA
El cas d’Antonio Tabucchi (1943-2012) en les lletres contemporànies europees és ben curiós. No entraria en el cas dels grans autors que van renunciar a la llengua pròpia per crear en la llengua del país d’adopció (Nabokov, Conrad...), i ni tan sols és el cas de Kafka, escriptor d’una minoria lingüística en un país de llengua general diferent (alemanys de Praga): Tabucchi és el cas de transmigració d’ànima literària, més que no pas de llengua. Llegeixes Tabucchi i hi veus un portuguès disfressat d’italià. Parla, camina, escriu, sent com un portuguès. És una mena de Pessoa però en negatiu: l’heterònim és la realitat i el seu nom real és l’heterònim. Hi ha persones que neixen amb un sexe equivocat. Tabucchi va néixer en un país i una llengua equivocades. D’aquí que només ell podia escriure una història com la que ens porta a Per a Isabel (que publica Edicions 62, amb una magnífica traducció de Teresa Muñoz). És a dir, un autor italià, Tabucchi, que sembla portuguès, que s’inventa un personatge que vaga per Lisboa, però és polonès (tot i que també sembla portuguès). I es dedica a buscar una noia/dona per mig món després de dècades de no veure-la. Situada a la fi de la dictadura de Salazar, amb la Revolució dels Clavells a la cantonada, el polonès nostàlgic decideix trobar aquell mig amor de joventut i s’hi llança de cap, però a la portuguesa, amb calma, amb persistència, amb un punt d’indagació detectivesca: la noia, suposadament, va suïcidar-se i va desaparèixer del mapa. No cal dir-ho, buscant la noia es busca a ell.
MERCIER-LISBOA
Per a Isabel ens ha recordat una altra magnífica novel·la (destrossada per una horrible versió cinematogràfica), Tren nocturno a Lisboa (El Aleph, 2008), de Pascal Mercier, en què un professor suís d’existència rutinària decideix canviar sobtadament de vida i es fica en un tren amb destinació a Lisboa. Cau embruixat per la capital portuguesa i acaba embolicat en la cerca d’un oblidat metge lisboeta de bona família mort 30 anys enrere, també a l’entorn de l’època de la Revolució dels Clavells. El professor suís de Mercier i el polonès de Tabucchi es mouen per Lisboa, cada cop més atrapats en l’univers d’aquelles persones que els han fascinat. Coneixen les persones encara vives que van compartir-hi la vida. En les dues novel·les acabem sabent molt més dels buscats que no pas dels buscadors (cosa que provoca una mica de recança) però això no enterboleix la força de les dues històries, que no deixa de ser la pròpia dels protagonistes (i dels autors) del Portugal dels darrers anys de la dictadura. Tenim la sort immensa de tenir Tabucchi en català. Edicions 62 se n’ha cuidat sempre. També ara, amb aquesta novel·la pòstuma. Conté una introducció del mateix autor en què ell es pensa que ens explica unes quantes claus de l’obra quan el que fa es explicar-se claríssimament ell mateix. Potser per això no va voler publicar-la en vida.
