Reportatge
Barcelona

El repte de fer autoficció

Albert Forns i Alicia Kopf publiquen dues novel·les en què l’exploració del jo és central. A la primera, ‘Jambalaia’, el bloqueig d’un autor per escriure la segona novel·la el porta a observar el present nord-americà. A ‘Germà de gel’, Kopf parteix dels exploradors àrtics i antàrtics per fer autoanàlisi

Alicia Kopf 

“Tant de bo la vida tingués narrador omniscient, l’hi preguntaria tot!”

La instal·lació artística d’Alicia Kopf Articantàrtic contenia la següent reflexió: “Què ha portat tants homes a voler conquerir espais immensos en blanc?” La seva recerca pel glaç físic i emocional continua a la novel·la Germà de gel (L’Altra Editorial), guanyadora del premi Documenta.

Per què t’interessa tant aquesta pregunta?

La trobo completament paral·lela a la recerca de tot artista. Tracta sobre el fet d’avançar en un no-res, que és el mateix que fa qualsevol artista, escriptors inclosos. És una pregunta sobre els orígens de la creació.

¿Podem dir que de la novel·la es desprèn una certa addicció al fred?

No n’estic segura. Les estètiques del fred m’interessen molt perquè, entre altres coses, inclouen el fred emocional, i el llibre és conseqüència d’una etapa vital en què hi estava ficada. Això no vol dir necessàriament que jo en el fred m’hi trobi bé.

Al fred sempre s’hi associa la supervivència.

Sí, la capacitat de resistència a un entorn hostil, l’esforç per viure en un context que requereix obligatòriament estratègies sofisticades per aconseguir sobreviure.

Expliques que està documentada una “edat heroica” de les expedicions polars. Un concepte molt interessant.

Sí, és una època històrica tipificada que comprèn entre el 1900 i el 1920 aproximadament. Són les expedicions europees a terres glaçades i inhòspites sempre amb mitjans humans, perquè encara no hi havia màquines que ajudessin. És una etapa amb un imaginari molt masculí, de fascinació i de necessitat de conquesta, de posada en pràctica de la masculinitat de les nacions.

Al llibre, aquesta descoberta va en paral·lel a la descoberta personal de la protagonista.

El tema m’interessava pels imaginaris històrics de què acabem de parlar i que em van despertar la necessitat de mirar també dins meu. La metàfora del gel em permet explorar aspectes de la meva vida.

Però no és una autobiografia?

No en sentit estricte. Explico moltes coses personals però autoficcionades, passades pel filtre de la metàfora, el relat i la narració.

Una recerca que et porta a maneres d’explicar i d’entendre la dependència.

Em sembla una realitat poc explicada. Fins ara només s’han abordat les capacitats i incapacitats de les persones dependents i no l’impacte que generen al seu voltant i en les persones que estan a prop seu.

La protagonista del llibre té un germà autista i tu també.

Sí, és el que m’ha impulsat a voler capbussar-me en aquest món. Però insisteixo que no he volgut fer un retrat totalment fidel a la meva realitat familiar, sinó aproximar-me a la realitat dels efectes que la dependència pot provocar.

Al llibre parles de la famosa definició de l’art com la capacitat de “fer visible l’invisible” i també et preguntes: “¿Ens llegim a nosaltres mateixos quan llegim els altres?” La creació és un tema fonamental en la novel·la.

Sens dubte. Durant l’escriptura del llibre m’anava qüestionant sobre la pròpia creació del llibre i això hi apareix de forma molt decisiva. Alguns lectors, a més, ja m’han dit que llegint-lo s’han interrogat a ells mateixos sobre moments de la seva vida. Això és molt bonic.

“Els objectes duren més que els sentiments”, bonica cita.

Quan una relació afectiva s’acaba sobreviuen els objectes que ha deixat pel camí. En aquest sentit, duren més que els sentiments.

Dius que la tercera persona és una tanca de seguretat i que el narrador omniscient és arrogant. La solució és la primera persona, doncs?

Per a mi és la ideal, amb la qual puc explicar-me a mi mateixa i el que m’interessa. El narrador omniscient és una mica problemàtic perquè implica una versió fixada i objectiva dels fets que explica i això a la vida real no existeix. Tant de bo la vida tingués narrador omniscient, l’hi preguntaria tot!

Parles de la família com un àmbit anòmal.

Sí, és un territori problemàtic perquè el sentit de justícia no hi té bona penetració. Els criteris sobre què és just i què no són molt laxos i arbitraris, depenen de suports i aliances i molt sovint de la voluntat del cap de família. Per això dic que la majoria de famílies són disfuncionals perquè costa que tot, absolutament tot, sigui a lloc.

És interessant quan parles de polir i desgastar com a sinònims.

Al professional que l’hi vaig preguntar em va dir que s’assemblen molt. Una joia, un text, un procés personal es poleixen i es desgasten. Refinar comporta sempre l’eliminació de materials i hi ha el risc de passar-se de frenada. En el terme mitjà entre polir i desgastar hi habita l’art.

Donaria per a uns quants tractats estètics i filosòfics...

Hi ha temes i subtemes al llibre que donarien tots per a un llibre per si sols. Podria haver escrit una novel·la de quatre-centes pàgines, però llavors sí que m’hauria pelat de fred!

Albert Forns 

“No m’interessa la invenció des de zero: ni escriure’n ni llegir-ne”

Amb Jambalaia Albert Forns ha guanyat el primer premi Llibres Anagrama de novel·la. El llibre explica l’estada d’un narrador - alter ego de l’autor- en una residència per a escriptors als Estats Units. Mentre es pregunta si pot continuar escrivint i sobre què hauria d’escriure apareixen comentaris sobre el capitalisme als Estats Units, barrejats amb alguns referents clau per entendre el llibre, com ara el dramaturg Edward Albee o el novel·lista Max Frisch.

A Jambalaia et preguntes per la possibilitat de continuar construint personatges o “d’excavar” en un mateix. Per què?

És una pregunta per a la qual no tinc resposta. Quan penso en literatura sempre em ve al cap això. Què faig, invento o no? El meu mètode no és únicament periodístic, hi ha una voluntat d’anar més enllà de la pura realitat, vull fer literatura i explicar coses noves. M’utilitzo com a personatge i, per tant, parteixo d’una base autobiogràfica. No tinc resolta la pregunta, però tant a Albert Serra (la novel·la, no el cineasta) com a Jambalaia m’he decantat per la mateixa estratègia: utilitzar-me a mi com a personatge i no inventar-ho tot des de zero, encara que crec que a Jambalaia hi ha força més ficció.

Continues escrivint en primera persona, com a Albert Serra.

Sí. En cas que volgués fer alguna altra cosa també estaria molt vinculada a la realitat. No m’interessa la invenció des de zero: ni escriure’n ni llegir-ne.

El narrador de Jambalaia ha debutat amb una novel·la sobre un torero. ¿Estaries d’acord que el to del llibre és més humorístic que el de la novel·la anterior?

Odio la paraula humorístic. En cap moment vull ser-ho. Si aquest llibre fa més gràcia que l’anterior no és intencionat. Potser els temes són més fàcils de capgirar... Faig la meva aproximació a l’escriptura, i precisament perquè tracto temes seriosos de tant en tant els he de treure ferro, girar-los del revés o accedir-hi tangencialment. El jo que apareix als llibres és un alter ego exagerat i neuròtic.

La part de crítica és molt més gran que a la novel·la anterior. Parles de diversos excessos: l’alimentari, l’excés amb l’alcohol -es parla molt d’escriptors borratxos i se’ls imita- i, finalment, hi ha també l’excés que representa la pornografia.

Jambalaia és la novel·la d’un escriptor que ha d’escriure una segona novel·la en un paratge idíl·lic per escriure, però ell no pot -s’avorreix- i llavors es dedica a investigar per internet, compra per Amazon, va a pescar, al supermercat... En aquest oci de l’escriptor procrastinador el que és transversal és l’observació crítica de la societat nord-americana, en un lloc on et venen 100 barretes de Mars fent-te creure que és una family size quan en realitat se les acaba menjant una única persona. Hi ha, també, el retrat de l’excés de l’avorriment, que porta a la masturbació, un tema encara tabú.

Aquí te la vas jugar?

Intento il·luminar molt el tema. Hi ha diverses escenes de masturbació, li he volgut donar un paper important. Posar-hi el focus era arriscat. Reflexionant sobre el tema i posant-lo sobre la taula em pregunto per què encara tenim tabús com aquest. Com és que encara fa posar vermella la gent quan parles de palles en una festa amb amics?

Una de les conclusions que treus llegint el llibre és que els escriptors són molt poc promiscus, tret de si són polonesos.

Això mateix [riu]. Podia haver fet una novel·la amb sexe o bé fer-ne una amb masturbació, i em semblava més interessant aquesta segona opció. El sexe hauria sigut una altra novel·la, més de relacions humanes i menys de reflexions literàries.

La residència d’escriptors on el personatge passa un mes forma part de la fundació que el dramaturg Edward Albee, que té gairebé 90 anys, ha muntat a Montauk.

És un personatge superirònic, un aristòcrata elegant i punyent, que sempre té frases per a tot i et deixa en evidència. Trobava interessant que un dramaturg d’aquesta talla alliçonés els escriptors de la granja sobre què ha de ser escriure, i sobre la vida literària. És un personatge molt entranyable, la veu de l’experiència.

A la novel·la denuncies les pràctiques dels supermercats Walmart. ¿Podem parlar d’una walmarització de la literatura catalana?

[Riu.] Això té dos vessants: el de les llibreries i el del sector editorial. Què passa amb les llibreries petites que tanquen? Comprar llibres a l’Alcampo és com comprar-hi fruita: no saps d’on ve, ha estat en càmeres, no tens un expert que et pugui recomanar res, no és de proximitat ni ecològic. S’ha intentat vendre massa llibres en grans superfícies i estem perdent la petita llibreria de prescripció. L’altra cosa de Walmart és que en un país com el nostre hi hagi una gran editorial transatlàntica i la resta siguin petits vaixells intentant pescar les engrunes. Això tampoc és bo, perquè crea unes dinàmiques sobre què publiquem i què no i altres alteracions en molts àmbits, com pot ser el dels llibres més venuts. No és bo tenir un món editorial macrocefàlic.