Barcelona“Fa quinze anys es deia que el 2017 ja no hi hauria llibres de paper, i la realitat ho ha desmentit -comentava Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya i codirector del segon Fòrum Edita, durant la jornada inaugural de la trobada-. Amb el pas del temps hem vist que la tecnologia no és el dimoni, tal com s’havia cregut, sinó un dels grans aliats del nostre sector”.

Javier Aparicio Maydeu, doctor en filologia hispànica i catedràtic de literatura espanyola i comparada -també al capdavant del Fòrum Edita: el tercet de directors es tanca amb el periodista i escriptor Sergio Vila-Sanjuán-, explicava l’objectiu de la trobada anual, que es va celebrar durant dijous i divendres a la Barcelona School of Management de la Universitat Pompeu Fabra: “Ens hem plantejat un viatge al 2030 per saber com serà el món de l’edició d’aquí una dècada i mitja. Per mostrar aquest futur hem defugit els gurus. No volíem que ens el diguessin aquells que ni tan sols coneixen bé el nostre present”.

El secret de vendre

Un tema d’interès que crea expectació i anima sobretaules

Era un mal presagi que fos baixa d’última hora un dels plats forts del fòrum, l’editor holandès Koen van Gulik, que havia d’oferir una perspectiva internacional a partir de l’experiència al capdavant de Wereldbibliotheek, que publica en neerlandès autors com Elena Ferrante, László Krasznahorkai i Isabel Allende. En comptes de la seva intervenció, Aparicio va oferir una intel·ligent conferència alternativa. “Els professors de literatura acostumem a dir que són els llibres singulars els que creen tendència -va explicar-. L’èxit es dona en un vals entre la ruptura i la continuïtat”. Les etiquetes de moda en ficció han anat variant els últims anys, de la chick lit al fantasy, el thriller, el crossover i la non-fiction narrative. “Els editors han de ser al lloc adequat per detectar les transformacions que s’estan donant -va recordar-. A l’hora de publicar val aquella màxima que s’aplica al vi: si m’agrada és bo, si no, és dolent. Perquè un llibre passi a la posteritat, però, cal que s’activin uns altres mecanismes”.

En una de les primeres sessions, el joveníssim booktuber Sebas G. Mouret reconeixia que “seguir llegint i no deixar-ho quan arribes als 12 anys implica haver començat la feina molt abans”. En aquest sentit, la pregunta inicial de Javier Aparicio -“¿Calen bones campanyes de lectura o bones estratègies educatives que indueixin a llegir?”- es decantava clarament cap a la segona opció. Només mitjançant una educació òptima en literatura la lectura té el futur assegurat. A Catalunya, un dels problemes per resoldre és la poca coordinació entre els departaments de Cultura i Ensenyament de la Generalitat.

A la sessió titulada Per què ven un llibre que ven?, Ester Pujol -que va ser directora editorial de Grup 62- deia que tres elements que poden augmentar l’èxit d’un llibre són “que tingui un tema d’interès, que expliqui una bona història i que aconsegueixi ser tema de conversa a les sobretaules”. La fórmula que ha funcionat a Marcos Chicot, finalista del premi Planeta 2016 amb El asesinato de Sócrates, ha sigut presentar “una narració que entretingui i amb la qual puguis aprendre”: ell barreja la intriga amb nocions d’història i filosofia. En l’únic diàleg entre un editor, Daniel Fernández, i un escriptor, Javier Cercas, el novel·lista va recordar que, “sense voler-ho, els autors es converteixen en una empresa d’ells mateixos” i que, en el seu cas, abans de l’èxit de Soldados de Salamina només el llegia “la mare i poca gent més”. Des de l’organització no es va creure convenient convidar cap autor que escrigui en llengua catalana, encara que sí que es va donar la paraula a editors amb catàlegs en català com Aniol Rafel, d’Edicions del Periscopi: “Vivim temps de canvis i necessitem que algú ens n’expliqui les històries -va dir-. L’escriptor ha de mirar el passat amb un ull i el futur amb l’altre. Des d’aquesta perspectiva ha de narrar el present”.

Els algoritmes funcionen?

Realitat augmentada i intel·ligència artificial creativa

Marisol López, directora de l’àrea digital de l’Institut Català de les Empreses Culturals, va oferir una exhaustiva -i a estones inquietant- panoràmica sobre novetats a l’hora de crear continguts editorials. Videojocs narratius com Lifeline, escrit per Dave Justus -en què l’usuari ajuda a sobreviure un astronauta que s’ha estavellat en un planeta llunyà-, conviuen amb productes més comercials com ara un videojoc d’estratègia sobre Franz Kafka. “L’any passat, un programa d’intel·ligència artificial japonès va escriure una novel·la breu i va quedar finalista en un premi literari”, va explicar. El llibre en qüestió recorda aquell conte de Roald Dahl, La gran gramatitzadora automàtica -publicat, atenció, el 1953-, en què una màquina fabricava narracions amb estils, temàtiques i ambicions de tota mena. “Una altra novetat són els blockchain books, un experiment sobre com modificar textos creats i compartir-los amb altres usuaris perquè continuïn editant-los -va explicar-. És un model de creació en què l’autoria acaba sent col·lectiva”.

Pere Roset, fundador i CEO d’Aumenta Solutions, empresa pionera en aplicacions per a realitat augmentada, va dir: “Els canvis quàntics que estem observant en sectors com l’automoció acabaran arribant al món editorial”. El seu camp de treball consisteix a “afegir elements sintètics al món real”. Un dels casos de més èxit comercial d’un joc de realitat augmentada va ser Pokémon Go el 2016: “En 63 dies va donar uns beneficis de 9.000 milions de dòlars. Quina serà l’aplicació en el sector editorial que aconsegueixi un èxit similar?” Roset va recordar que actualment la tecnologia ja permet enriquir els textos sense gaires complicacions -“És una qüestió de creativitat”, va dir- i va citar un article de The Guardian que afegia a un reportatge sobre presons un complement de realitat virtual on l’usuari “experimentava en primera persona què se sent en una cel·la com les que descrivia el text”.

Encara hi va haver una tercera intervenció tecnològica profitosa. Marc Santandreu, fundador i CEO de la start-up Tekstum, va presentar el seu projecte. “Al final de la cadena del llibre hi ha el lector, i cal donar-li molta importància -va dir-. Els algoritmes ens poden ajudar a veure com pensa. Nosaltres oferim informació qualitativa a editorials a partir del big data i la intel·ligència artificial. Analitzem les reaccions en xarxes socials, blogs i plataformes literàries per veure quines sensacions i sentiments transmeten els llibres als lectors”. A partir dels estudis, Tekstum construeix “l’ADN del lector d’un llibre concret”: quines franges d’edat sedueix, on es troba i quin és el seu perfil socioeconòmic, entre altres variables.

L’art de ‘servir’ els llibres

L’evolució de les llibreries i la importància de la distribució

“Hem d’augmentar la curiositat i el coneixement dels lectors, no podem acceptar la tirania dels nostres temps”, proposava Nicolas Vivès, propietari de l’enorme i exigent llibreria Ombres Blanches de Tolosa. James Daunt, que va aconseguir reflotar la britànica Waterstones a partir de l’experiència a Daunt Books, va explicar que en un futur proper “les llibreries continuaran oferint personalitat i excel·lència als lectors, accentuant l’aspecte de centres socials”.

En una altra de les taules rodones es va debatre un dels aspectes crucials del futur: la distribució. Patxi Beascoa, director comercial de Penguin Random House, va recordar que “el nou ecosistema ha posat el client al centre”. Durant la seva última visita, el CEO de la multinacional, Markus Dohle, va recordar que “als Estats Units la venda online ja és d’un 50% i, d’aquest percentatge, un 75% són llibres de paper”. A Espanya, la venda online només representa un 10%. “D’aquí quinze anys -va aventurar- podria ser d’un 40%. Així i tot, la majoria d’aquesta venda serà de llibre físic”. Mónica Díaz, directora general de la distribuidora UDL, va explicar que en un mercat “que produeix 50.000 novetats a l’any i té un univers de títols de fons vius de 500.000 llibres, el més difícil és aconseguir visibilitat”. La multinacional Amazon va declinar participar en cap de les taules rodones del Fòrum Edita.

Filmar la literatura

Un mercat on costa aconseguir una rendibilitat acceptable

“Els francesos volen tenir el millor cinema. Espanya, en canvi, aposta pel futbol. Ara mateix tenim la millor lliga d’Europa, i així ens va -opinava Mikel Lejarza, director d’Atresmedia Cine-. L’any passat, només 15 de les 200 pel·lícules que es van fer a Espanya van superar el milió i mig d’euros de recaptació de taquilla. El negoci és ruïnós”. Així i tot, Atresmedia prepara a hores d’ara nou adaptacions cinematogràfiques sobre llibres. Una de les més sonades serà Oro, en què Agustín Díaz Yanes adapta un relat inèdit d’Arturo Pérez-Reverte. “No és el cas de l’Arturo, però adaptar obres literàries és un problema, perquè els escriptors són gent molt maniàtica -va dir el director-. S’han passat dos o tres anys escrivint una història i no entenen que el cinema és una activitat col·lectiva, en què participen centenars de persones”.

El gestor cultural Xavier Marcé va recordar el doble moviment que es dona actualment: “Tendim cap a l’oligopoli empresarial, però al mateix temps hi ha una defensa de la diversitat. Ara mateix produïm una gran quantitat de cinema que no es veu i molts llibres que no es llegeixen. Es tracta de crear densitat, però a vegades aquesta gestió de la diversitat aporta quantitat i no qualitat. En un país amb un sector editorial potent com el nostre, ¿estem disposats a convertir aquest material en un punt de sortida per crear un imaginari propi o volem, simplement, fer pel·lícules que funcionin en termes de mercat?”.