Pitàgores i l’harmonia de les esferes (que no sentim perquè la duem interioritzada de naixement) hi deuen tenir alguna cosa a veure, en aquest Concert d’esferes. Però les figures d’aquest calidoscopi, “de simetria radiada de múltiples colors”, com diu el diccionari, no varien de forma il·limitada. El poeta intervé per modular els seus artefactes verbals; són “esferes” concertades per l’artífex. Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, 1947) s’ha imposat un exercici rigorós i difícil, que és el que afronta un poeta en la maduresa a l’hora d’autoantologar-se, i se n’ha sortit amb escreix. Només cal que repassem, al final del llibre, la secció sobre la procedència dels poemes per adonar-nos de la feinada que deu haver suposat l’espigolament. En l’encert hi deu haver ajudat sens dubte el fet que Sala-Valldaura és un crític de consideració en la nostra literatura, i les seves darreres publicacions l’avalen com un dels mestres pensadors en matèria poètica, cosa que no abunda al país, i que bona falta ens fa.

Però una cosa és antologar poetes de la tradició i una altra fer-ho amb la pròpia obra. I el resultat és formidable, perquè -com ja va succeir en aquesta mateixa col·lecció amb Jaume Pont- tenim a l’abast en un sol volum el gruix de l’aportació d’un poeta de la generació dels 70 que el públic lector actual no podia apamar en la seva justa mesura. I val a dir que la mesura és, paradoxalment, calidoscòpica, és a dir, en certa manera, “desmesurada”. Sala-Valldaura té una gran virtut, difícil de trobar per aquests verals, que és que aconsegueix ser sempre fresc, fins i tot quan es posa transcendent. En això s’hi detecta un parentiu que va de Joan Salvat-Papasseit a Jordi Sarsanedas, i que entronca amb la poesia popular, i, no obstant això, va encara més enllà.

Podríem afirmar que de la virtut passem al virtuosisme, perquè ens les havem amb un poeta formalment perfecte, amb un sentit indiscutible del vers com a unitat orgànica, amb un fraseig sempre segur, una llengua esponerosa i afinada, un sentit admirable de la construcció del poema i, a més, amb una varietat de registres esborronadora.

Sala-Valldaura, savi exquisit

Sala-Valldaura, savi exquisitEl bagatge literari és el d’un savi exquisit, que juga amb la tradició i la modernitat meravellosament bé. Tant pot fer un joc intertextual amb Beckett, Lucreci, Maragall o Gracq, o els barrocs, com delir-nos amb poemes per a infants, amb bestiaris irònics, amb lírica eròtica, evocacions intenses sobre el passat, o reflexions que pouen en l’acte de creació poètica, que, tot i ser fonamentalment lúdic, no deixa de tenir un perfil metafísic: “Mires d’ocupar l’espai / del temps que s’escapa / amb versos que retallen la línia llarga del viure, / i les teves mans palpen els buits deixats a cada lletra”. I, de fet, el joc constant amb la tradició, que arriba a la genialitat del poema Els cucs de terra, on treu el caparró el Sum vermis de Verdaguer, amb un darrer vers escruixidor -“Llavors me’ls miro com em mira Déu”-, acaba amb una altra volta de cargol. Entrem en l’hora greu, els darrers compassos del concert, on el to juganer del principi esdevé solemne i lúcid; com en l’obra mozartiana, l’alegria dels inicis adopta en la maduresa un to de rèquiem. I el poeta fa un esforç verament ascètic per donar uns poemes on gairebé podem sentir la pols de “l’ermàs i els quatre ramats / que guarden les cledes”. I enmig de tantes troballes com hi ha en el llibre, aquesta darrera: “El crit de Munch és una olivera. Amb el cel del vespre pintat de sang”. Pel que fa a la resta, cal dir que l’edició és impecable, i les il·lustracions de Vall Palou, esplèndides. L’existència d’una edició així, fruit del treball d’un poeta com aquest, és senyal d’una terra altament civilitzada. Celebrem-ho i protegim-ho.