Barcelona“Tots els homes que es podreixen fan la mateixa cara. Totes les cares que es podreixen fan el mateix home. Tots els mateixos que es podreixen fan cara d'home”. Amb 'El guant de plàstic rosa' (Edicions 62), Dolors Miquel va guanyar el premi de poesia Ausiàs March. Els seus versos continuen ferint i alhora irradien una llum sobrenatural, quasi fosforescent. En aquest cas observen què passa quan desapareixem: paral·lelament a la putrefacció del cos s'activen una sèrie de mecanismes socials que la poeta exposa en un estil directe, capaç de crear imatges d'una força esfereïdora.

Vas començar a escriure 'El guant de plàstic rosa' l'any 2000. Han passat gairebé dues dècades des de llavors. En aquells moments ja feia temps que havies debutat amb 'El vent i la casa tancada' (Columna, 1990).

Abans d'això tenia un altre llibre que me l'havien volgut publicar i m'hi vaig negar. Va ser una gran sort perquè si no l'hauria d'haver convertit en salsitxes. Llavors vaig guanyar el Rosa Leveroni amb 'El vent i la casa tancada'. Era una època en què estava perduda. Escrivia tot el dia: poemes, novel·les, contes. Així i tot, m'adonava que no trobava un estil propi. El meu editor del moment [Àlex Susanna] volia que continués escrivint com amb 'El vent i la casa tancada' però no se'n va sortir. Vaig guanyar jo! [riu]

El teu primer llibre va arribar quan tenies 30 anys.

Ara ja sóc molt vella.

No ho deia en aquest sentit.

Però és la veritat! Encara em queda força vida –moriré als 83 o 84 anys– però el moment actual és complicat. Vivim en l'imperi del cos i de la joventut. Per a qualsevol ésser humà, haver de deixar aquest imperi del cos, que és el que la societat valora, és traumàtic. Ser jove i estar guapo és fàcil, però la vellesa no ho és. Tothom s'està operant! Ara no creiem en déus, només ens queda el cos. Però el cos també ens deixa, com demostro a 'El guant de plàstic rosa'.

Tornem als inicis. Digue'm alguna cosa del llibre que mai vas publicar.

No en recordo el títol. Sé que el vaig presentar a algun premi. «Aquí al sud jeuen ajaguts en insigne fèretre reial / les restes d'un que va ser rei en temps immemorial. / Va tenir quatre dones enterrades: al seu costat tres d'elles, / l'altra jeu devorada pels cucs a la seva pàtria, Itàlia».

No és tan diferent del que fas ara.

Oi que no? [Riu]. En aquest llibre era molt més jo que a 'El vent i la casa tancada'. Però només en recordo algun poema. El vaig perdre en alguna mudança.

Per què vas començar a escriure?

És com si em preguntessis per què vaig començar a viure. Necessito escriure. Aquest moment d'ara ja ha passat, però si l'escrius en queda alguna cosa.

És la voluntat de retenir alguna cosa?

Escriure és una immortalitat estúpida i humana [riu]. La meva religió ha estat la poesia. La veig com una cosa del més enllà. Pensar massa no és bo, i per això últimament miro d'estar més arrelada a la realitat, però em queda la rèmora de la divinitat: la poesia és un ens molt particular, encara que el que ens n'hagi arribat sigui la convenció d'uns homes que han decidit i triat la tradició.

Què ens queda, llavors?

El Romanticisme, igual que el Surrealisme, han destruït bastant la noció de la realitat, però jo no puc escapar del meu segle i de les idees que corren. Només ments superiors i excelses poden aixecar-se d'aquest marasme d'idees que ens fan ser, actuar o el que sigui i arribar a albirar coses que van més enllà. És molt difícil transcendir tota la merda cultural i de creences que ens cauen a sobre quan naixem. Hi ha alguns éssers –pocs– que saben fer-ho i miren més enllà. Normalment els volen matar i cremar.

Amb tu no han intentat exactament això, però fa un any, després de la lectura del poema 'Mare nostra' a l'entrega dels premis Ciutat de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, del PP, va marxar de la gala, amb la qual cosa va inaugurar una llarga polèmica política, i una associació cristiana es va querellar contra tu.

La meva experiència particular no té cap importància. El que és important és que a tot Europa i a l'Estat on vivim, que no és el nostre –és l'estat espanyol– hi ha una sèrie de fets que ens parlen de la proliferació d'idees retrògrades, d'una dreta, un feixisme i un nazisme que estan tornant. Anem cap a una societat que té tants perills i hipoteques que no s'adona d'aquest perill real que viu. Recordo una foto de Roman Vishniac, un fotògraf rus que va captar en imatges els guetos jueus abans que comencés l'Holocaust, on surt la seva filla al davant d'un rètol en què es pot llegir que els nazis faran una societat més justa i democràtica. Aquella societat tenia els ulls tancats al que estava passant perquè tenia 'altres' problemes. Europa també tanca els ulls al ressorgiment d'aquestes idees a Grècia, França, Àustria i els països nòrdics. Com poden negar els fets de l'Holocaust? Com poden voler esborrar la memòria col·lectiva?

'Mare nostra' era una poema que havies recitat moltes vegades abans de la polèmica.

Amb tot aquell merder em vaig adonar que el millor mitjà per anar en contra de les idees de la societat són els poemes. Mentre no es llegeixen al Saló de Cent del dia dels Premis Ciutat de Barcelona, són un mitjà segur perquè la gent hi arribi i no et denunciïn.

Però vas acabar-lo llegint al Saló de Cent.

Era una situació molt convencional, però va ser com una bomba. Les idees estan molt segures, en un poema.

Tu, que fas una poesia que no és gens ingènua, vas ser prou ingènua per recitar-lo en aquell context.

El dia abans que em donessin el premi Ciutat de Barcelona [el 2005] havia tallat amb l'amor de la meva vida. Quan el vaig anar a recollir em van dir que havia mort Miquel Bauçà. Venia feta caldo i a sobre s'havia mort un poeta com Bauçà! Vaig oblidar immediatament aquell dia nefast. Per això no recordava que l'ambient era tan encarcarat. Vaig sortir i em vaig trobar un mur de gel al davant. Em semblava impossible arribar-hi. Per això vaig llegir 'Mare nostra'.

Tornem als anys d''El vent i la casa tancada'. Vas començar a recitar llavors?

L'Àlex Susanna volia que ho fes però a mi em feia una vergonya immensa. Li deia: «No puc venir. S'acaba de morir la meva àvia».

I la vas matar unes quantes vegades.

Sí. Estava aterrida, tot i que jo havia recitat quan estudiava filologia hispànica a Lleida. Llavors, quan vaig poder, vaig passar a filologia catalana a Barcelona. Quan vaig arribar aquí no sabia res de literatura catalana. Només havia sentit a parlar de Gabriel Ferrater. Saps per què? Perquè té un gran arrelament en el sector espanyolista.

Llavors ja era així?

Sí. Ferrater va ser una gran figura. Ara que hi penso, Ferrater no era l'únic que coneixia. Abans d'entrar a la facultat vaig robar uns quants llibres a Lleida [riu].

En conserves algun, d'aquella època?

'L'hotel París', de Vicent Andrés Estellés. També vaig robar l'obra completa de Joan Vinyoli, un poeta que no m'acaba de fer el pes.

Per què?

No m'interessa la tonteria al voltant de Vinyoli. Tampoc la tonteria al voltant de Maria Mercè Marçal. Així i tot, hi ha poemes de l'un i de l'altra que m'agraden i que són memorables. El problema és que sovint quan es parla d'ells s'acudeix a aspectes mínims que no són el millor del que van escriure. De Marçal parlen de llunetes, fadetes i bruixetes. Té coses més bones.

Quin autor dels que vas descobrir et va impressionar més?

Víctor Català. Ramon Llull. Jacint Verdaguer. Mercè Rodoreda. I un poema del capellà de Bolquera: «Els fets de Déu són obscurs, més que la nit obscura».

Podries haver-ho signat tu.

Vols dir? [riu]

Quan vas arribar a Barcelona ja escrivies en català?

Sí. Però no sabia que escrivia en català, ho feia com un animal –els animals viuen sense consciència de ser-ho però són feliços–. Un dia, un dels meus avis es va posar molt malalt i em vaig posar a escriure en una llengua que no sabia que era la meva. Va ser una revelació com la de Randa però en 'plan cutre'. «S'ha mort l'avi, s'ha mort, s'ha mort». I continuava, parlava de les seves cames, i dels cabells blancs, i del «bastó que l'aguantava amb decisió».

Has matat moltes vegades els teus avis.

Sí, perquè per a mi van ser molt importants. Aquest poema de l'avi era rimat i mira, encara me'n recordo.

Després d''El vent i la casa tancada' vas publicar un llibre de narrativa, 'Maruja Reyes sóc jo' (1992). Quin to tenien els relats?

Eren bastant feministes. També hi sortia molt la infantesa. El conte que dóna títol al llibre explica la història d'una dona histèrica que vol ser escriptora. L'home es passa tot el dia treballant i l'odia. Li diu: "Quines xorrades que escrius, vés a la merda!" Ella és tonta, perquè creu que si vols ser escriptora has de llegir no sé qui i anar a París i a Venècia. Al final se'n van a Venècia i pugen en una góndola. Ella té tan mala sort que cau a l'aigua. L'home té l'oportunitat de salvar-la però deixa que s'ofegui, i quan torna a casa agafa els manuscrits, els porta a un editor i els publica fent veure que és l'autèntica Maruja Reyes.

No en recordes cap altre?

N'hi havia un en què una dona matava el marit i li treia els ulls passant l'aspiradora [riu]. Escrivia tot això perquè estava casada.

Què deia, el teu marit, quan li ensenyaves un relat com aquest?

Jo deixava llegir tot el que escrivia a la família i al meu marit. Els hi semblava una porqueria, o directament badallaven i s'avorrien.

Com és que entre 'Maruja Reyes sóc jo' i 'Llibre de les dones' van passar sis anys?

Treballava i escrivia. Treballava i escrivia. Donava classes a un institut. Quan tornava d'allà em posava a estudiar i a escriure. Moltes vegades, el que feia era anar-me'n a dormir d'hora i m'aixecava a les tres del matí per estudiar i escriure. I quan sortia de casa me n'anava a la benzinera a prendre cafès amb els camioners, i després me n'anava a treballar. En aquella època dormia tres o quatre hores perquè no tenia temps per fer el que volia, i si no ho feia em sentia molt frustrada.

Escrivies, sobretot, poesia.

Sí. La novel·la és crear un món paral·lel i implica estar atrapat en el món de debò i en el que t'has inventat. Això em donava la sensació de poca llibertat mental. Vaig fer novel·les però les vaig llençar. La poesia, en canvi, és més lliure: voles d'un lloc a un altre, te'n vas fins al cim d'una muntanya i just després caus en un abisme.

Hi ha prosa encorsetada.

I la que no ho és, com l''Ulisses', de Joyce, també t'obliga a estar pendent de mil fils que has de recordar. En prosa, la versemblança és fonamental, i passa per sobre del lirisme i la imaginació.

Els versos d'aquells anys eren explosius. T'ajudaven a tirar endavant?

Sense la poesia i els animals estaria morta.

Els animals encara surten amb freqüència als teus llibres. A 'El guant de plàstic rosa' n'hi ha molts.

Va ser llegint els contes de Víctor Català que em vaig adonar que ella és la primera que tracta aquests temes d'una forma moderna. A més, a l'Escala, quan hi havia un animal malalt el portaven a casa d'ella.

Per què t'agraden tant els animals?

Estimo la natura. Em sembla preciosa. Quan era petita vivíem en un barri de Lleida i al costat hi teníem una masia on els masovers cuidaven els animals. Al·lucinava amb aquells cucs que els parties i se'n feien quatre: és una resurrecció meravellosa. M'encantaven els pollets, els ocells, els conills, els gossos...

Aquí tens un poema brutal que es diu 'Davantals i vaques' i que comença així: «Mentre són dutes a l'escorxador les vaques supliquen per les seues vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran».

Quan van a l'escorxador et llepen les mans i el davantal. És com si la vida fes un teatre, en el qual uns estan destinats a matar i els altres a morir. Al poema hi ha tres nois que treballen a l'escorxador. Han de matar els animals i és un moment commovedor. En tot moment parlo de morts que no són industrials, un acte que em sembla execrable i sobre el qual estic totalment en contra. Matar un enciam o un pollastre és el mateix: el cas és deixar-los viure bé.

Podem dir que gràcies a la poesia vas aconseguir mantenir un equilibri?

Sí. En un moment determinat, el meu món es va enfonsar. Pares, parella, casa. Des que me'n vaig anar de Lleida no vaig parar de fer trasllats. Anava d'una banda a l'altra. I llavors es va anar morint la meva família i ho vaig anar perdent tot. Són els altres, que ens mantenen drets. Aquesta alteritat meva va desaparèixer i vaig entrar en una crisi profunda. Em vaig trobar en un poble on no coneixia ningú, amb els pocs amics que tenia molt lluny, sense parella... i tothom morint-se'm.

Va ser llavors quan vas començar a escriure el teu llibre sobre la mort, 'El guant de plàstic rosa'. Acabaves de fer quaranta anys.

Només he notat dues crisis: la dels vint i escaig, que és quan acabes d'estudiar, t'adones que has entrat dins la societat i t'han fotut per un camí terrible –et converteixes en un burro seguint una pastanaga– i l'altra és l'actual. No porto bé el fet d'envellir.

Però el 2000 va ser un mal any.

Fins llavors tenia una mena de seguretat –encara que fos una seguretat mental– i llavors se'n va anar tot a la merda.

La teva poesia es rebel·la sovint contra les estructures socials més conservadores. Hi has lluitat no només biogràficament sinó també en vers.

És molt trist que la humanitat no hagi passat de la carn i de la sang. Imagina't que en aquest bar hi ha un home jove que coneix una noia, se'n van al llit, fan un fill i de sobte són els pares que el nen o la nena recordarà la resta de la seva vida. Tot passa per una qüestió seminal i ovular. I després, dones el que sigui per la teva carn: és molt trist. Em sembla que l'amor hauria de traspassar aquesta frontera de sang i carn... he pensat així des que era molt petita. Les persones que admirava i admiro són aquelles que són capaces d'estimar més enllà de la seva família, i que ho fan de veritat. Això és l'autèntica revolució.

No hi ha capacitat d'empatia.

Hi ha molt poc amor que no sigui egoista.

És en aquesta època difícil que trobem 'Haikús del camioner' (Empúries, 1999), amb poemes com: «Dóna'm un parrac / de felicitat penjat / d'una lluerna».

Un dels meus familiars va passar llargues temporades en un hospital de Lleida i un altre de Barcelona, i quan jo sortia de treballar agafava el cotxe i me n'anava a veure'l i tornava. El paisatge que veia tothora eren carreteres, entrades i sortides de ciutat... Havia publicat 'Llibre dels homes' (1998), un llibre narratiu i rimat de crítica social contra el canvi de la dictadura a una falsa democràcia, i anant en tren cap a Navarra vaig llegir què era un haikú. No sabia que se'n podien fer d'encadenats, però m'hi vaig posar i em va sortir la història d'un home que travessa la seva solitud a través d'una carretera metafòrica. Normalment escric un llibre tot sencer i al cap d'un temps l'acabo.

En aquells moments, recitaves?

Vaig conèixer l'Enric Casasses cap al 1993 o 1994, en uns Premis Octubre, a València. Fins llavors només havia vist gent que parlava dels llibres com a objectes: de la bellesa de les edicions... era com una cosa morta i cadavèrica. Quan vaig trobar l'Enric em vaig adonar que a ell li agradava de debò. Després de sopar vam agafar un autobús i ell llegia 'El cortesà', de Castiglione. Era el meu company poètic perfecte. Ell sentia i estimava la poesia, no era cap accessori per a ell.

Creus que en aquells moments estava tan mal vista com ara, la poesia?

Ara està mal vista?

A mi em sembla que sí, no perquè es critiqui obertament, sinó perquè ha desaparegut, ja no se li té cap consideració social.

No aspiro que sigui cap moda ni que entri al 'hit parade'. Mira quines coses tenen consideració social: operar-se la cara, anar-se'n a Cancún de viatge... coses francament horribles.

Com era el món dels recitals quan vas començar?

Quan vaig començar a recitar hi havia els grans dinosaures de la poesia catalana, que eren senyorassos i estaven envoltats de la cort de les universitats, les editorials i els diaris. L'Enric formava part d'un grup de poetes que es dedicaven a fer recitals que acostaven la poesia al poble, per treure-li aquell 'tufillo' burgès recalcitrant i una mica retrògrad –que es podria representar amb una imatge icònica: Pere Gimferrer baixant pel passeig de Gràcia–. L'Enric havia publicat feia poc 'Uh' i va muntar, amb en Víctor Nick, una sèrie de recitals per tot Catalunya. Els vaig dir que sí –és a dir, no vaig fer servir l'excusa dels avis morts–, i abans de sortir a recitar em van deixar beure no sé quants whiskys. Quan vaig pujar a l'escenari i vaig començar a recitar vaig veure que la gent no s'adormia i no badallaven, com passava a casa meva. No només no se'n van anar, sinó que també van aplaudir! [riu] Vam fer recitals durant set dies seguits. Al matí érem a Girona, a la tarda a Terrassa i a la nit a Deltebre. I així ens anàvem movent per tot arreu. Era una bogeria. M'ho vaig passar molt bé.

Des de llavors ja no has parat.

Només uns anys, però va ser per malaltia. Hi havia una època en què no em presentava als recitals i no era perquè no hi volgués anar, era perquè no tenia força, era incapaç d'aixecar-me del sofà. Recordo arribar a llocs en tren i, abans de recitar, haver d'anar a algun lloc a menjar alguna cosa perquè no tenia ni una mica d'energia. Al final em va acabar petant el fetge.

Això va ser quan vas publicar 'Aioç' (Edicions 62, 2005)?

Un any després. Mentre estava malalta vaig escriure sobre el món de la infantesa, i en va sortir 'La flor invisible' [Bromera, 2011]. Vaig estar malament durant molt de temps.

El 2010 va sortir 'La dona que mirava la tele' (Empúries).

Sí, però el vaig escriure molt abans. Vaig començar-lo el 2003, quan vaig saber que s'havia suïcidat en Jordi Jové, un poeta que en aquells moments era molt amic meu. Em va trucar el seu fill un dia que seia davant la tele i el que em va dir va ser tan fort que vaig haver de començar a escriure.

Part de l'imaginari d'aquell llibre és compartit amb el d''El guant de plàstic rosa': la cuina, els productes de neteja, la televisió.

Tota la tradició literària lírica és masculina. Això vol dir que trobem el món masculí reflectit a la poesia: els cavalls i els cavallers, el món de la guerra... Les dones incorporem el nostre món. La nostra realitat, que és femenina, no feminista.

Els teus versos són feministes però disparen sovint cap a la dona.

Totalment. Qui ensenya les dones a ser masclistes són els pares i les mares. Sobretot les mares, que tenen una influència absoluta en la criança dels fills. Hi ha un cert feminisme que, sincerament, no m'agrada. Nosaltres podem fer les construccions sexuals que ens doni la gana, però hi ha una energia masculina i una altra de femenina: si no s'uneixen la humanitat se'n va a la merda. El que ha de passar és que algun dia arribem a la igualtat. Jo voldria que ens poguéssim definir com ens donés la gana, però com que visc en un sistema patriarcal, l'ataco.

Una de les principals revoltes de la teva poesia és contra el patriarcat?

Em revolta el fet de negar llibertat a l'individu. L'ésser humà, senzillament pel fet de néixer, hauria de tenir la possibilitat de triar el que li donés la gana. No sabem ni què és, la vida! És gairebé un miracle. Podríem no haver existit mai. No entenc per què fiscalitzem tant ni per què hi ha tant de Torquemada en actiu.

Un dels vincles que tenen els teus versos és el sentit de l'humor. És un sentit de l'humor conscient, o neix perquè el jo líric es passa de voltes i el que és terrible alhora acaba fent gràcia?

Utilitzo l'humor per tapar coses que em fan mal. Rere els meus versos humorístics hi ha una ferida. A vegades he volgut passar-me de voltes en algun vers o poema, però no faig servir l'humor per fer riure, sinó per protegir-me.

Hi ha gent que quan sent els teus versos en un recital, acaba rient.

Si faig servir l'humor també protegeixo els lectors. Jo no vull fer mal, quan escric: és l'únic que tinc clar. I tampoc vull deixar la gent sense aire. Odio els poetes i els novel·listes que ofeguen.

És un ofec formal o de contingut?

És un ofec anímic.

Però 'El guant de plàstic rosa' és un llibre dur.

Sí. Perquè es tractava de mirar el procés de la mort de prop. La putrefacció, els tanatoris, les maquilladores de morts. Cada dia moren 150.000 persones, al món!

Vas anar a fer investigació?

Sí. M'he documentat moltíssim. Les maquilladores em van explicar coses horribles i situacions espantoses. Del que he arribat a aprendre, llegir i escoltar n'explico només un 5%. Si ho hagués dit tot, 'El guant de plàstic rosa' seria realment dur. Si se sap llegir bé, és un llibre esperançador. Dono una visió de la mort i de la putrefacció positiva.

Com podem veure positivament la putrefacció?

Hi ha un poema, que es diu 'Mosques pioneres. Far west', on en parlo. El cos, vist com una ofrena a la natura, és una imatge bonica. Ara mateix estic en contra dels crematoris. La cendra que et donen és només la dels ossos matxacats. Si tinguéssim tota la família morta incinerada ocuparia uns quants baguls. A més, la gent que tira les cendres al mar o a la muntanya contaminen. Volia que m'incineressin però he canviat d'opinió [riu].

Hi ha gent, en canvi, que pensa que el procés de putrefacció és abominable.

Cal donar vida als cucs.

En aquest sentit ets verdagueriana.

Sí. 'Sóc un cuc'! Pensa que nosaltres, de manera natural tenim mania a les rates, les formigues, els escarabats i els cucs. Aquests quatre animals són els que ens mengen: per això ens fan tant de fàstic.

La mort queda marginada de la societat, és invisible. Fins i tot els enterraments tenen un punt ridícul –gairebé indolor–.

Què passava quan algú perdia el seu senyor feudal? S'arrencava els cabells, plorava com un verro i es tirava a terra. Quan ara anem a un enterrament tothom està en silenci, esperant que en algun moment determinat el parent més proper plori una mica. Hem tret els morts de la vida. Fem un culte desaforat a la joventut i a la força. Per què? Perquè les indústries volen cossos forts que aguantin totes les cabronades que ens fan. Ara mateix, l'aparença ho és tot. A través de la teva imatge pots aconseguir moltes coses. Vivim en una societat terriblement idiota. Quan passin els segles i ens estudiïn al·lucinaran molt. I si no al·lucinen és perquè hem anat a pitjor.

El llibre és un exorcisme de les convencions. I de la versemblança: fiques un cadàver a dins d'una aigüera.

'El guant de plàstic rosa' posa en dubte la idea de realitat.

«Existir no existeix. Existir és inexistència».

On són, els teus morts, ara mateix? Hi són, perquè els recordes, però alhora ja no existeixen. És com si mai no hi haguessin estat. Els animals extingits on han anat a parar? Si mirem un mapa geològic d'aquest espai on som, a sota nostre hi ha capes i capes de vida desapareguda. Vivim al damunt d'un munt de ruïnes.

Escriure, d'alguna manera, serveix per endreçar totes aquestes ruïnes.

És una espècie de màgia. La nostra pròpia vida és un misteri, i la mort també ho serà. Quan hi som sembla que donem una resposta, però no és així.

Un dels escenaris d''El guant de plàstic rosa' és la Casa del Llibre de Passeig de Gràcia. Hi vas a trobar un home que no es presenta perquè ja és mort.

És una cita amb el fred. Aquí és on comença una de les històries del llibre, la que equipara amor i mort. Dos humans s'acoblen per crear una altra vida i l'únic que aquest impuls de la naturalesa crea és una altra solitud.

Quines serien les altres línies del llibre?

El procediment de la mort, tanatoris, enterrament i putrefacció. I hi ha la reflexió sobre l'alimentació. Ens passem la vida menjant cossos morts per acabar sent un altre cos mort. Hi ha un poema, 'Tribut a la bellesa', on explico com una dona guapíssima menja el cap d'un escamarlà en un restaurant. Aquesta dona s'ha posat una crema a la cara feta amb placentes d'animals. I porta un abric de pell –les restes d'un cadàver–.

«Fetus morts tremolen a les parpelles excitades de la dona». «Ella es posarà la pell d'un animal fort i salvatge, sota la qual habitaven venes, sang i músculs».

La poesia és una manera de veure el món. Quan entrem en una carnisseria està tot ple de morts, però ho dessacralitzem: només hi veiem aliments. Si veiem aquells mateixos animals al carrer, apilats i sense que els haguem arrencat el pèl, hi veurem cadàvers.

Els animals apareixen recurrentment al llibre. 'El guant de plàstic rosa' es podria dir també 'Animals extingits'.

Sí, esclar. Els animals extingits són una cosa molt estranya. Tu i jo ens podem morir, però la nostra raça continua. Els animals extingits, en canvi, ja no hi seran mai més. S'han esfumat. On han anat? Per què no hi són? El fet d'anomenar-los un rere l'altre al poema és tornar-los a la vida, encara que sigui només a través de la paraula.

Hi falten els dinosaures, en aquests poemes.

Precisament el proper llibre, que ja tinc acabat, es diu 'Ictiosaure'. Parla sobre el record i el passat. També hi ha una part que parla sobre maltractament. La desaparició dels dinosaures va ser massiva. A 'El guant de plàstic rosa' parlo de desaparicions puntuals, que també són terribles. Mentre nosaltres existim hi ha espècies que desapareixen per sempre. L'home fa esforços perquè això no passi. Recordo que una vegada una balena es va quedar atrapada al gel de l'Àrtic i es van gastar una milionada per salvar-la mentre, al mateix temps, en un altre lloc del planeta se'n mataven milers, de balenes. És absurd. No té cap sentit.