MINÚCIES

La perfecció

La perfecció / WIKIPEDIA Zoom

Una estranya perversió de la idea de literatura ha fet que, des de fa una colla d’anys, els escriptors catalans considerin que la perfecció estètica d’una obra literària és una cosa secundària. Passa al davant, des de fa temps, que l’argument sigui oportú -la Guerra de Successió, els immigrants marroquins, l’independentisme, i més coses-, que l’obra sigui llegívola i, si és possible, premívola -vull dir susceptible que li atorguin un premi, si és possible substanciós, com el Ramon Llull-, i, el més evident de tot, que el llibre vingui emparat per la fama, no la competència, de la persona que el firma. Si és conegut, especialment gràcies a la televisió, llavors encara millor: hi ha uns quants milers de vendes assegurades.

És possible que això passi a d’altres països; però com més petit és un país -encara més si tendeix a l’endogàmia- més es valoren aquests a priori que hem esmentat, sempre en detriment de l’estricta qualitat literària d’un text. Podria assegurar amb proves que un tant per cent molt elevat de manuscrits que arriben a les editorials han de ser corregits de dalt a baix per un expert en gramàtica. El resultat és que, al final, els llibres posseeixen una certa correcció lingüística; però res no assegura, perquè no és feina d’un corrector d’estil, que el llibre que s’editi finalment sigui una obra d’art.

Aquest terme és el que defineix l’estat de la qüestió: poca gent considera avui que un llibre -o un quadre- hagi de ser una obra d’art. La qüestió és que es vengui per altres raons, que també estan convocades en l’èxit de qualsevol llibre. En actuar d’aquesta manera, els escriptors passen per alt el requisit que sempre havia estat fonamental en la creació de tot objecte artístic. Art ve del llatí ars, i aquest terme és exactament el mateix que la paraula grega techné, que volia dir “tècnica”, “habilitat en la construcció de qualsevol cosa”: tant se val si es tractava d’una cadira, una pintura o un llibre.

Quan Virgili moribund va arribar, des de Grècia, al port de Bríndisi, ciutat en què llavors es trobava l’emperador Octavi, portava el manuscrit de l’Eneida, que no havia pogut repassar del tot fins a fer-lo, al seu judici, una obra perfecta. Li va dir a l’emperador que s’havia de cremar, perquè no havia estat corregit com calia. L’emperador, en veure que l’ Eneida cantava les glòries de Roma, es va oposar a aquesta darrera voluntat de Virgili. El llibre, doncs, va sobreviure, i és molt bo: només li faltava un punt de revisió. Quina lliçó per a molts autors dels nostres dies!