BarcelonaL'escriptor Mohammed Moulessehoul (Kenadsa, Sàhara algerià, 1955) va recórrer a un pseudònim per publicar mentre combatia a Algèria: Yasmina Khadra. Amb aquest nom, que mai ha abandonat, ha escrit obres com Las golondrinas de Kabul (Alianza), Les sirenes de Bagdad (Edicions 62/Alianza) o La Trilogía de Argel (Alianza). Khadra, acompanyat de la seva dona, ha recollit aquest dijous el Premi Pepe Carvalho de BCNegra. L'escriptor, que viu entre França, Algèria i Alacant, va estar quasi quatre dècades a l'exèrcit. En moltes de les seves novel·les posa el focus en el terrorisme i també en les conseqüències del colonialisme.

Un dels seus primers grans èxits va ser La Trilogía de Argel (1997). Va fer servir la trama policíaca, amb el comissari Llob com a protagonista, per parlar de la societat algeriana. Per què va escollir el gènere negre?

— Mentre escrivia, combatia. Estava dins d’una guerra i una guerra és molt traumàtica. Havia escrit dues novel·les abans que em van deixar destrossat. Escriure novel·la negra era molt menys estressant. Els personatges de la novel·la em van ajudar molt a mantenir-me serè enmig de la guerra.

Per què el nom de Llob?

— Perquè en àrab vol dir "cor de lleó". El lleó és l’animal més valent, el més fort. És el rei de la jungla.

¿Fins a quin punt el lloc on ha nascut ha marcat la seva obra?

— Crec que és el mateix per a tots els escriptors. Som producte del lloc on naixem. He heretat dels meus avantpassats la veneració per la paraula i la poesia. Tots els meus ancestres eren poetes.

¿És més complicat fer sentir la seva veu perquè ve de l’altra banda del Mediterrani?

— No, no. La meva veu arriba molt lluny. Soc l’escriptor viu que més es llegeix en llengua francesa. Tinc lectors a tot el món, atents a la meva obra. Només hi ha un petit grup elitista a París que em vol frenar, però jo no ho penso fer.

I per què el volen frenar?

— Perquè prefereixen els mediocres. És un grup narcisista que té enveja del que fan els altres.

En moltes de les seves novel·les ha tractat el tema del terrorisme. Què impulsa algú a cometre un atemptat terrorista?

— Una gran frustració, el sentiment de ser invisible i que l’han deixat de banda i marginat, el fet de sentir-se desgraciat, odiat per ser estranger, per ser pobre, per no encaixar... I quan a algú li passa això i li arriba el discurs que és útil per a alguna causa i pot canviar el curs de la història, automàticament es torna un terrorista. I aquest és el tribut que ha de pagar la societat per no estar prou atenta.

Hi ha un auge dels líders populistes. A la seva obra també n’ha retratat alguns, com Moammar al-Gaddafi. ¿Si ara hagués d’escriure sobre algun tirà, qui triaria?

— Donald Trump. Muntarà un gran sidral a tot el món. És un incompetent. No sap res de política ni de diplomàcia. Es comporta com un gàngster, convençut que el seu poder li dona una impunitat total. Quan es produeix l’alquímia entre poder i impunitat, el que surt és la tirania. Cap estat no fa res i ens acabarem fent tots molt de mal. Ara hi ha una certa perplexitat, però hi haurà molts conflictes. Algú li hauria de dir que és el president dels EUA, no l’amo del món.

El racisme sempre ha existit, però ara és més explícit i s’expressa de manera més oberta.

— Hi ha massa frustració en una societat que s’està empobrint, i això crea un sentiment de revolta. Com que ens equivoquem d’enemic, en lloc d’adreçar-nos als estats ataquem els més vulnerables.

Va decidir adaptar el nom de la seva dona per escriure en la clandestinitat. Tanmateix, quan va donar-se a conèixer, va continuar mantenint el nom de la seva dona. Per què?

— Perquè el món em coneix com a Yasmina Khadra. Si ara al cartell de BCNegra hi posés Mohammed Moulessehoul, ningú em vindria a veure. Escriure amb el nom d’una dona va ser una revolució en el món àrab.

I per què va escollir el nom de la seva dona?

— Perquè jo escric i ella s’emporta els talons [riu]. És un homenatge, ella continua sent la meva mentora.

Com creu que es llegeix la seva obra en el món àrab?

— No es llegeix gaire, no tinc gaires lectors... Només una minoria esnob que em llegeix en anglès. Moltes persones ignoren que se m’ha traduït a l’àrab. De fet, la premsa àrab no m’ha ajudat gaire. Més aviat, m’ha atacat perquè escric en francès i és la llengua dels colonitzadors.

¿I se sent còmode amb el francès?

— És la meva llengua, jo escric en francès però no com els francesos.

Va estar pràcticament 40 anys a l’exèrcit. Com ha marcat la seva obra i la seva visió del món?

— Soc un gran coneixedor de les persones. Quan construeixo un personatge és autèntic, i això és gràcies a la meva vida a l’exèrcit, envoltat de persones, i a la disciplina.

Com l’ha ajudat la disciplina militar?

— No deixa que el text se m’escapi. Soc poeta i, a vegades, el meu lirisme em porta massa lluny. La disciplina és qui decideix quan eliminar el text perquè, malgrat que és bonic, no és útil per al llibre.

I com l’ha ajudat l’exèrcit a conèixer millor les persones?

— Quan era a l’exèrcit convivia 24 hores al dia amb centenars de persones. Compartia habitació, situacions de perill... Veia les persones en totes les situacions possibles i com reaccionaven. L’exèrcit és un laboratori extraordinari.

I no dona una visió pessimista de la humanitat?

— No, jo soc molt optimista.