Novel·la negra

La tendresa i els baixos fons segons Simenon

La tendresa i els baixos fons segons Simenon Zoom

A principis de la dècada dels 30, l’editor Arthème Fayard va proposar al jove Georges Simenon (1903-1989) que escrigués “un parell o tres” de novel·les negres per decidir si les publicava o no. Quan les va tenir fetes, l’editor li va dir: “Miri, les seves novel·les no estan malament, però no aniran bé. Sap per què? Perquè no són novel·les negres de debò. En primer lloc, no hi ha cap problema matemàtic que els lectors hagin de resoldre. Tampoc hi ha personatges simpàtics ni antipàtics. Ni històries d’amor. A sobre, les seves novel·les acostumen a acabar malament”. Simenon devia observar Fayard amb ulls decebuts -potser amb la pipa penjant dels llavis- i va dir: “D’acord. M’emporto els manuscrits”. I l’editor va respondre: “De cap manera. Li signo un contracte per a dotze novel·les, però me n’ha d’entregar una cada mes”.

Amb Pietr, el letón (1931) va arrencar oficialment la sèrie de l’inspector Jules Maigret, integrada per 78 novel·les i 28 narracions. L’última, Maigret et Monsieur Charles, va aparèixer el 1972, quan l’autor belga ja havia venut milions de còpies dels seus llibres i era una figura de referència a Europa (actualment aquesta xifra supera els 550 milions d’exemplars; Simenon acumula 3.500 traduccions en 55 llengües). A finals del 2012, Acantilado i Quaderns Crema van començar a recuperar l’obra del novel·lista belga, combinant els romans durs i els casos de l’inspector parisenc seguint un ordre no cronològic. El muerto de Maigret és la 33a novel·la de la sèrie i va ser escrita a Tucson, Arizona, l’any 1947, tot i que està ambientada a la capital francesa i arrenca amb les trucades d’un home a l’oficina de l’inspector: li diu que l’estan perseguint, però Maigret no en pot acabar de treure l’entrellat, perquè el desconegut es mou d’un bar a un altre, escomès per diversos homes. L’endemà l’home apareix apunyalat enmig de la Place de la Concorde i així comença l’enèsima investigació del sorrut Maigret, que el portarà a reobrir el bar de la víctima -un toc quotidià encantador, igual que les sopes que li prepara la dona a casa- amb l’objectiu d’enxampar algun curiós relacionat amb el crim, i d’allà anirà a parar als baixos fons del carrer Roi de Sicile. Estirant el fil descobreix la sòrdida banda de txecs -un apunt xenòfob?- que ha liquidat el pobre Albert, però també aconsegueix una escena memorable, la de la visita a l’hotel on s’amaga la dona de la víctima, l’encantadora i estràbica Nine. “No reclamava tendresa per a ella. La seva necessitat era escampar-la al voltant seu”, llegim al llibre. És gràcies a fragments com aquest que Simenon sobresurt entre els autors de novel·la negra. És més que un narrador de primera: captiva, emociona i fereix com els grans escriptors.