Si l’escocesa Ali Smith (Inverness, 1962) —a qui la majoria la coneix pel seu quartet estacional: Tardor, Hivern, Primavera i Estiu—, anés a un d’aquests cursos d’escriptura que tant s’han popularitzat aquí, ben segur seria expulsada amb caràcter immediat. La seva literatura és tan desobedient que no segueix ni una sola de les regles que suposadament obeeixen la narrativa comme il faut. A Ali Smith li és ben igual, perquè, a pesar de la seva insubordinació, els seus llibres triomfen entre lectores i lectors, que cauen rendits als seus peus. I és justament per la seva desobediència a les normes que regeixen l’art de narrar que triomfen, perquè les reinventa.

Als seus llibres les coses no comencen pel començament ni acaben pel final i sovint els personatges s’enfilen per les branques, viatgen a llocs llunyans i després tornen, o no, depèn. L'últim regal seu que ens ha arribat és el volum de relats Biblioteques públiques: en català (Raig Verd) en plural, i en castellà (Nórdica) en singular. Trobareu històries que comencen amb un llibre llançat contra la paret o amb un “He tingut un somni” o amb un inquietant “Fa deu anys sortia una nota a l’Evening News que deia que m’havia mort”. Totes elles demostren un gran amor per la llengua i pels llibres, perquè juguen tant amb la llengua com amb els llibres, sigui com a motiu o com a derivació argumental.

Permeteu-me destacar tres relats. Final de trajecte, el primer del volum, és Ali Smith en estat pur: un tall a la vida d’un personatge —quan s’adona que hi ha una dona en cadira de rodes que s’ha quedat atrapada dins un tren aparcat en una via morta—, explicat com li dona la gana i sense cap conclusió final. L’admiradora és un prodigi d’imaginació i llibertat literària que m’ha fet recordar aquell conte de Pere Calders en el qual un arbre creixia al bell mig d’un menjador. I finalment vull destacar el meu preferit, L’exdona, un joc metaliterari en el qual ocupa un paper estel·lar ni més ni menys que Katherine Mansfield i en què l’autora fa una cosa que hauria de ser ja norma, tractar la parella lesbiana protagonista sense escarafalls, és a dir, sense cap explicació extra per la seva condició. Per cert, que un altre tret comú en aquests contes és que els morts i els vius dialoguen sense que res els separi.

A pesar del títol, aquest aplec de dotze relats i dotze interludis no va de biblioteques públiques, encara que les defensa amb fervor. Desconfieu de les ressenyes que les posen en primer pla, ja que no són ni tan sols un fil conductor; com a molt, un plany al tancament d’aquests espais sagrats que són llar i consol per a tanta gent, en especial pels que menys tenen: “Són els més pobres, els més isolats i els menys capaços de la nostra societat els que més pateixen si desapareixen les biblioteques. O sigui, si la nostra societat no es preocupa per les biblioteques, vol dir que no es preocupa pels més vulnerables”, diu un dels entrevistats a propòsit del pes que les biblioteques públiques han tingut a les seves vides. Per cert, que alguns d’ells són persones conegudes, com ara l’escriptora Miriam Toews. Encara que hi ha una cosa que no entenc, i és perquè el llibre no té índex. Rareses d’Ali Smith, suposo.