La publicació d’un llibre com aquest és important: per la veu que representa i pel fons d'allò que explica, que ens toca de molt més a prop del que podria semblar. El text que l’inaugura va ser la pedra filosofal que va transformar la vida de Binyavanga Wainaina (1971-2019), malauradament mort massa jove. No el va escriure pensant a publicar-lo: era la resposta irada, via correu electrònic, d’un escriptor que no podia més de rebre sempre la mateixa petició: “Perdona, podries escriure alguna cosa sobre Àfrica?”. Va ser un text que va córrer com la pólvora de pantalla a pantalla fins que l'autor el va convertir en símbol dels escriptors africans contemporanis i d’una nova manera d’escriure sobre els llocs: Àfrica no és un país, Àfrica no és un desert, Àfrica no és un nen amb la panxa inflada, Àfrica no és un safari de girafes i lleons, etcètera.

Endut per la ràbia, va reunir els llocs comuns i clixés més habituals en un sol text torrencial que funciona de meravella (també gràcies a la traducció eficaç de Martí Sales) tant si hem provat d’escriure sobre aquest continent com si no, perquè el que assenyala el dit de Binyavanga Wainaina és una llaga molt més àmplia que la dels tòpics sobre Àfrica: s’escriuen coses òbvies i carregades de llocs comuns arreu i tota l’estona, i cal combatre-ho amb enginy i amb la ploma ben esmolada, com feia Martin Amis quan parlava precisament de “guerra contra el clixé” per definir el que era l’escriptura per a ell.

Però és que després d’aquest text en venen d’altres, sempre en primera persona, sempre breus, que són cròniques de diferents moments vitals i llocs geogràfics que Wainaina va habitar i que resolen d’una forma directa i transparent, temes com ara la seva relació amb la família més propera (el pare i la mare), la tria del cognom, més complicada del que podria semblar, les tradicions de les diferents tribus i clans del seu país, Kènia, o els bars i els balls i la música que els defineixen, o l’orientació sexual, un cavall de batalla per a tanta gent, africana o no. Tot és actual i viu, i res no s’assembla a les fotografies en blanc i negre o als documentals sobre animals que tenim associats com a lectors blancs i europeus amb la paraula “Àfrica”, i sí, els temes sempre són els mateixos, però ho canvia tot la manera d’abordar-los.

El llibre compta amb un epíleg de l’activista i comunicadora catalana i afrodescendent Desirée Bela-Lobedde, que traça una petita genealogia que va des del títol clau de Ngugi wa Thiong’o Descolonitzar la ment fins al mateix Wainaina, al qual ella havia arribat a través d’una altra escriptora, Chimamanda Ngozi Adichie: una xarxa de noms i cognoms que, afortunadament, són cada dia més presents a l’antic món occidental i que, a més, podem llegir en català, gràcies a editorials com Eumo que aposten per ampliar el camp de batalla de l’assaig.