Crítica
JORDI LLAVINA

Un gos i els cimadals de l’amor

'Flush' de Virginia Woolf. L’avenç. Traducció de Jordi Fernando. 128 pàg. / 13 €

Un gos  I els cimadals de l’amor / GETTY Zoom

En la rica i inexhaurible tradició literària angloamericana -tan plena d’animals que actuen i parlen, per bé i per mal, com a persones-, hi ha dos llibres singulars que, per la seva bellesa, mereixen capítol a part. D’una banda, el cèlebre Old possum’s book of practical cats, de T.S. Eliot, amb què, per mitjà d’un to còmic i juganer, pròxim al light verse, el gran poeta americà (nacionalitzat britànic) va retre homenatge als felins domèstics. I, de l’altra, aquesta bella nouvelle de Virginia Woolf, Flush, mena de biografia imaginària de la poeta victoriana Elizabeth Barrett (Elizabeth Barrett Browning, d’ençà que es va casar amb el poeta Robert Browning, sis anys més jove que ella i fervent admirador de la seva poesia). La suma de Barrett Browning i Woolf no podia sinó donar un fruit primoter. Del llibre Sonets del portuguès, de la primera (traduït al català per Dolors Udina el 2006), Marià Manent en va dir: “Rarament ha estat expressat amb més noblesa i més força el punt de vista femení en la poesia amorosa”.

Vaig llegir Flush en aquesta mateixa traducció, magnífica, de Jordi Fernando, quan va aparèixer a Destino l’any 1988. En aquell moment, ja em va semblar una petita obra mestra. Ara, gairebé 30 anys més tard, em refermo en aquella idea; i encara hi he trobat valors que llavors, essent jo tres dècades més jove, em van passar per malla. El protagonista és un cocker spaniel que pertany a una mossa camperola amb vel·leïtats literàries. Però la jove se n’ha de desprendre i, tot i que sap que en podria treure molts diners, decideix donar-lo a la poetessa Elizabeth Barrett, que en aquells dies de la seva vida patia greus problemes de salut (la seva vida és la “d’un ocell engabiat”). Flush es veu obligat, doncs, a canviar, d’un dia per l’altre, les curses a camp obert i l’aire salutífer dels boscos per l’atmosfera més aviat resclosida de salons penombrosos al cor de Londres, on viu Miss Barrett. A pesar d’això, l’aliança Elizabeth Barrett-Flush funciona a la perfecció des del primer dia, si en descomptem tot allò que els distancia: la malaltissa poeta no pot acabar d’entendre l’instint de l’animal, avesat a l’aire lliure. I, pel que fa a aquest darrer, “es trobava igualment perdut a l’hora de comprendre les emocions de Miss Barrett”. D’altra banda, Flush, a qui la mà mestra de Woolf atribueix sentiments i pensaments ben humans, s’emmiralla en l’afició de la seva mestressa: “Desitjava fermament que arribés l’època en què també fos capaç d’ennegrir paper tal com feia ella”.

Gràcies, doncs, a l’animal, anem coneixent la vida de la poeta: les cartes amb què trava amistat amb Browning, les primeres trobades amoroses (els dimarts), la posterior vida en comú, l’estada a Itàlia (Florència, on és enterrada ella; Venècia), el fill que tindran... El dietari de Barrett va donant compte de les reaccions del gos: per exemple, quan el segresten, i veu de prop el signe de la barbàrie i de la mort (i, de retruc, la poeta coneix uns rostres que no s’assemblen gens als bustos d’Homer i de Chaucer que té a la seva habitació). Hi ha moltes pàgines memorables. Per exemple, quan Flush, mortificat per les puces, ha de deixar que Browning el xolli i, tot seguit, ens regala (el seny de gos!) una esplèndida dissertació sobre la identitat: “No ser ningú, no és l’estat més satisfactori del món?” Es tracta d’un animal intuïtiu, que “podia llegir signes que ningú més no podia veure”. Es tracta, al capdavall, d’un benaurat objecte per a l’efusió i la transmissió d’amor, com deixà escrit Elizabeth Barrett Browning en un dels dos poemes que va dedicar-li: “Vaig donar les gràcies al veritable Pan, / que, mitjançant criatures insignificants, / ens mena als cimadals de l’amor”.

Més continguts de llegim