El subgènere de l’autoficció –o de les històries personals– fa anys que va a l’alça a la literatura catalana. Fins ara, sobretot havia estat cosa d’autors arquetípicament moderns i urbanites, que contaven amb més o menys sofisticació i sinceritat els seus vagabundeigs globals i les seves passions complicades. Un exemple seria l’excel·lent Matar el nervi, d’Anna Pazos.

4 estacions i un ramat. Un any en la vida d’un pastor, de Jordi “Toti” Juanola (Sant Joan de les Fonts, 1978), aparentment no té res a veure amb el llibre de Pazos. Tot el que en aquell és global i cosmopolita, hedonista i mundà, melodramàtic i itinerant, en aquest està carregat de tradicions i de passat, i és orgullosament local, natural i estoic, i profundament arrelat. Per ser valorat com es mereix, però, el llibre de Juanola, que ofereix el que promet al subtítol –el relat en primera persona de la quotidianitat d’un pastor del Pirineu–, cal que sigui llegit com una mostra d’autoficció.

Perquè 4 estacions i 1 ramat no és ni un testament folklòric ni un document antropològic, sinó la història viva i personal d’un home que té un ofici mil·lenari avui en risc d’extinció. És un home –fill i net de pastors– que ha de treballar moltes hores cada dia de l’any per subsistir, i que ho ha de fer sovint en condicions climatològiques dures i en condicions burocràtico-administratives més temibles que el llop més ferotge i més inclements que la pitjor tempesta. També és un home, però, que, així i tot, està convençut de tenir (ell i tots els que es dediquen a la ramaderia tradicional de muntanya) un paper clau en la societat moderna.

Quines ovelles salva i quines porta a l'escorxador

Una virtut del llibre de Juanola és que no pretén ser res més que el que promet: el relat d’un pastor que viu consagrat al seu ofici –que ha de compaginar, però, amb el cultiu de la terra–, que treu les ovelles a pasturar i les atén quan han de parir, les esquila quan és el temps i les protegeix tothora, amb les seves fidels collies, dels atacs d’ossos i de llops i de voltors, i que finalment escull amb cura (sense sentimentalismes, també sense crueltat) quines portarà a l’escorxador, tot en un cicle que sempre es repeteix i mai no s’acaba.

Una altra de les virtuts del llibre de Juanola és que l’autor és conscient que, per explicar d’una manera complexa i fidel el seu ofici, ha d’explicar també moltes altres coses. A 4 estacions i 1 ramat hi conviuen des d’esdeveniments reals i figures del passat (maquis, guàrdies civils, hivernassos imponents, un oncle patriarcal) fins a materials del llegendari popular pirinenc, passant per anècdotes impactants (és memorable el paràgraf on conta com, per salvar la vida d’una ovella prenyada d’un xaiet mort, trosseja el xaiet encara dins el ventre de la mare i el va traient a trossos), per reivindicacions políticoeconòmiques i gremials, per explicacions de la crisi que pateix la pagesia, per descripcions poètiques i sentides del paisatge i per passatges que tenen una explícita dimensió programàtica. Són passatges instructius i importants, aquests, perquè Juanola exposa com creu que s’haurien de fer les coses per al bé de tothom: dels pastors i del país.

Escrit amb un estil vital i una llengua genuïna, 4 estacions i 1 ramat és un llibre singular i, per moltes raons, valuós.