Amb un subtítol que diu “Fets reals o gairebé”, Núria Cadenes ha aconseguit trobar el fil que relliga els tretze contes que ens regala a En carn i ossos (Ara Llibres, 2025). Cadenes no fa trampa ni s’embolica amb terminologies enganyoses: presenta els contes com el que són, lliures elaboracions literàries a partir de fets reals, que tant poden ser testimonis orals com estudis històrics o cròniques antigues o ben recents. Que hi ha una base de realitat, però que l’escriptora la manipula i la treballa i la serveix com una obra de ficció. Ha col·locat els contes en ordre cronològic: primer llegim històries situades a l’Edat Mitjana (sobre la pesta, sobre Artemisia Gentileschi, sobre princeses i novicis), i anem avançant entre bandolers saltamarges fins a guerres del segle XX (com l’impressionant relat del bombardeig feixista italià de la ciutat de Xàtiva), dictadures d’aquí i d’arreu, per acabar abans-d'ahir: el darrer relat és inspirat en els terribles efectes de la DANA al País Valencià de l’octubre de 2024. Entremig de tot això, hi ha l’excepció que confirma la norma: un conte que es titula “Els daus” i que remet a l’univers de Víctor Català i el paisatge de l’Empordà. Una veu dissident, en diu l’autora a l’epíleg, on explica les diverses procedències dels materials: exactament el que a ella li interessa, com a autora, donar veu als que van a la contra. Fer-los respirar, donar-los un marc de paraules dins del qual esdevenen persones i deixen de ser números o dades històriques.

Una de les coses que salten més a la vista és que la pràctica totalitat dels fets que ha triat l’autora com a base per als relats gira al voltant de la injustícia, la violència evident o soterrada, la dinàmica criminal del poder i les víctimes, sempre les víctimes. Poden ser dones, estrangers o dissidents: en general és gent que intenta lluitar contra l’asfíxia d’una dictadura política, contra un genoll que immobilitza un cos de noia o contra una onada que entra per la finestra i s’ho endú tot. El que batega sota un conte que narra un fet tan cru com la violació de la pintora Artemisia Gentileschi amb un luxe de frases i de llengua abarrocada és el mateix que hi ha sota les descripcions fredes i asèptiques d’uns vídeos on diversos assessors de l’expresident peruà Alberto Fujimori parlen de tal manera que es poden confondre amb qualsevol polític de qualsevol latitud.

Tots (o gairebé tots) parlen de la impunitat dels qui abusen del poder. Per no parlar del darrer conte, el que mira de seguir, minut a minut, el que va passar la tarda del desbordament dels rius en paral·lel a les activitats més o menys confessables del president del País Valencià, a qui l’autora no concedeix ni el nom, per no donar-li cap rellevància. Cadenes es limita a escriure alguns versos de les cançons que l’assessor de comunicació del president va decidir penjar aquell dia a les xarxes socials, i així podem llegir que, mentre el desastre assolava el territori, algú punxava una cançó que es titula Don’t you realize how lucky we are: la fortuna dels escollits contra el fat dels condemnats. Per a Cadenes, no és l’atzar el que determina el destí de les persones, sinó la manera com aquestes persones s’organitzen per cedir temporalment el poder a altres persones que, malauradament, decideixen fer-ne ús de forma abusiva o psicòtica, mai empàtica. L’empatia l’ha de posar l’escriptura, i a fe que ho fa.