Literatura
Barcelona

Premi Nobel la la "força emocional" de Kazuo Ishiguro

Entre les seves novel·les destaquen 'El que resta de dia','No em deixis mai' i 'El gegant enterrat'

Kazuo Ishiguro / GETTY IMAGES Zoom

Poc després de la una del migdia, moment en què l’Acadèmia Sueca va anunciar que Kazuo Ishiguro acabava de guanyar el premi Nobel de literatura, la BBC es va posar en contacte amb l’autor britànic -nascut a Nagasaki el 1954 però instal·lat a Anglaterra des que tenia 5 anys- i el va trobar encara en estat de xoc. Ishiguro, mundialment conegut gràcies a El que resta del dia, va deixar anar una expressió que semblava haver fugit d’una de les seves novel·les després d’assegurar que no esperava una distinció com aquella -té 62 anys i només ha publicat set novel·les-: “It’s flabbergastingly flattering ”. El joc de paraules podria traduir-se, amb més o menys encert, com “és afalagadorament afalagador”. Així se sentia el Nobel 2017, que rebrà nou milions de corones sueques -gairebé 950.000 euros- després de pronunciar el discurs de recepció d’aquí a uns mesos.

Ishiguro, que va guanyar el Booker Prize als 35 anys i entre altres distincions compta amb l’Excel·lentíssim Orde de l’Imperi Britànic (1995) i l’Orde de les Arts i les Lletres Franceses (1998), va assegurar que el Nobel “és un honor enorme”, sobretot perquè significa que segueix “el camí dels grans autors” que l’han precedit. També va recordar que el guardó li arribava “en un moment en què el món viu amb incertesa els seus valors, el lideratge i la seguretat”. La incertesa és precisament un dels temes importants de la seva producció novel·lística. Un altre seria la “qualitat d’irrealisme” que assenyalava l’escriptor Malcolm Bradbury l’any 1982, quan llegia el debut d’un dels seus millors alumnes d’escriptura creativa a la Universitat d’East Anglia, Una pàl·lida vista dels turons.

Sigui explicant els contrastos entre la cultura japonesa i l’anglesa com passava en aquest llibre, combinant la plàcida vida en un campus anglès amb els estralls de la genètica -era el cas de No em deixis mai (Empúries, 2005)- o donant una particularíssima visió de l’Anglaterra medieval a El gegant enterrat (Anagrama, 2016), Ishiguro sap transmetre dosis d’estranyesa i inquietud que l’allunyen dels codis estrictament realistes. “Igual que Patrick Modiano, Ishiguro ha seguit el seu camí sense concessions a modes ni tendències”, recordava l’editor d’Anagrama, Jorge Herralde, que li ha publicat tota l’obra des que l’any 1988 apostés per la seva primera novel·la. “Aquells anys seguia molt atentament la revista Granta, i un agent literari amb qui he signat més de 150 contractes em va recomanar aquell jove d’origen japonès. Tant la primera com la segona novel·la, Un artista del mundo flotante, són raríssimes i minoritàries”, explica. Llavors va arribar El que resta del dia el 1989: es va traduir a més de quaranta llengües i, quatre anys més tard, va arribar-ne l’adaptació cinematogràfica de James Ivory. “Molts dels seus personatges queden destronats de l’escala de valors que els afavoria -comenta Gonzalo Torné, que ha publicat fa uns mesos Años felices i que ha llegit tota l’obra d’Ishiguro-. El protagonista d’ El que resta del dia és un majordom que ha viscut tota la vida a les ordres d’un amo de qui es descobreix que era col·laboracionista nazi i, a partir de llavors, queda gairebé expulsat de la societat anglesa”. Torné destaca “el control de la narració en tot moment per part d’Ishiguro”, i a diferència del que alguns crítics han expressat el considera “més aviat pla estilísticament”: no és un retret, sinó que el novel·lista ho fa per voluntat pròpia.

El gran argument que Sara Danius, portaveu de l’Acadèmia Sueca, va esgrimir en nom del jurat per premiar Ishiguro era la “força emocional” de les seves novel·les, sota la qual “es mostra l’abisme que hi ha sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món”. Danius va afegir: “Si barreges Jane Austen i Franz Kafka el resultat és Ishiguro, tot i que hi has d’afegir una mica de Marcel Proust. És un escriptor d’una gran integritat, ha desenvolupat un univers estètic propi”.

Una mirada singular

“Després de l’èxit d’ El que resta del dia, Ishiguro hauria pogut seguir aquest mateix camí, però no ha deixat de canviar -diu Jordi Puntí, que acaba de publicar el llibre de contes Això no és Amèrica -. Els inconsolables [Edicions 62, 1995] estava escrita en un estil torrencial, que recorda l’ stream of consciousness, i després va tornar a descol·locar els lectors amb Quan érem orfes [Edicions 62, 2000]. Estava ambientada a principis del segle XX a Xangai: contraposa el cosmopolitisme de la ciutat amb els valors tradicionals xinesos. Cada llibre d’Ishiguro és una experiència nova pel que fa a la història, però la qualitat formal es manté sempre”.

Acostumat a dedicar cinc anys a cada novel·la, Ishiguro va tornar a aconseguir una repercussió notable amb No em deixis mai (Empúries, 2005). “Els personatges es resignen al seu destí, un destí esgarrifós però absolutament establert, i es fan costat tot i no poder ajudar-se els uns als altres -explica Xavier Pàmies, traductor de la versió catalana d’aquest llibre i dels dos anteriors-. El caràcter inquietant de la novel·la s’accentua encara més perquè, com a les altres que conec d’aquest autor, l’assumpte al voltant del qual gira el relat es manté sempre en la penombra, indefinit i impenetrable”. Rere les enveges, enamoraments i investigacions frívoles d’un grup d’adolescents s’amaga la terrible descoberta que són clons que han de suplir les versions originals amb els seus òrgans.

La versatilitat d’Ishiguro ha quedat demostrada durant l’última dècada: ha escrit el guió de pel·lícules com La comtessa russa (James Ivory, 2005), ha publicat un llibre de contes, Nocturn (Empúries, 2010), i ha escrit les lletres de set cançons per a la cantant de jazz nord-americana Stacey Kent. També ha entregat una última i esplèndida novel·la, El gegant enterrat, que comença amb el viatge en ple segle VII d’una parella d’avis que creua un món ple de perills -ogres, follets i fades- per trobar el seu fill. “És una novel·la amb una dimensió al·legòrica important, deutora de la tradició medieval, però la decisió d’Ishiguro de tenyir-la d’un to malenconiós i introduir-hi un narrador poc fiable la fa moderna -diu Marina Espasa, crítica literària i escriptora-. Si alguna cosa va demostrar la rebuda d’aquest llibre és que els prejudicis contra el fantàstic, des de dins i des de fora del gènere, encara són ben vius. El gegant enterrat és un llibre que entusiasmarà els amants de la literatura sense fronteres entre gèneres i sense apriorismes, que són els lectors més lliures”.