Care Santos: “Enamorar-se d’un home ric no té mèrit”

Ha guanyat el premi Edebé amb 'Mentida', ha vist com s’estrenava a TVE una pel·lícula basada en 'Habitacions tancades' i acaba de publicar 'Diamant blau', que té com a punt de partida la vida de la seva àvia Teresa

“Enamorar-se d’un home ric no té mèrit” / MARC ROVIRA Zoom

El 2014 va ser un any important per a Care Santos: gràcies al premi Ramon Llull per Desig de xocolata va aconseguir que la seva novel·la fos una de les més venudes d’aquell Sant Jordi. El 2015, a més de fer dues dècades que va debutar amb un volum de contes, ha guanyat el premi Edebé amb Mentida, ha vist com s’estrenava a La 1 -aquesta mateixa setmana- una pel·lícula basada en Habitacions tancades (Columna, 2012) i acaba de publicar Diamant blau, que té com a punt de partida la vida de la seva àvia Teresa.

Sempre que t’entrevisto hi ha més d’una novetat relacionada amb tu. Aquesta vegada hi ha la novel·la i la pel·lícula d’ Habitacions tancades.

La van emetre dimarts a la nit i és la vegada que he vist una pel·lícula amb més estrès. Vaig dormir dues hores, contestant missatges, parlant-ne amb amics i interactuant a les xarxes socials. M’emociona molt com està feta. He estat molt implicada en el rodatge, i no en vaig parlar fins al moment en què es va anunciar perquè no m’ho acabava de creure. El cinema i la televisió mouen una maquinària immensa: als escriptors, que estem acostumats a anar amb una llibreta pel món, ens fa respecte.

Durant el rodatge ja treballaves en Diamant blau, no?

Tot just començava. I em va ajudar, perquè jo necessitava un personatge que fos afinador de pianos però no en sabia gran cosa. Era imprescindible que conegués un expert. De sobte, mentre érem a la casa de Vilafranca on es rodava la pel·lícula, va aparèixer un home amb una maleta que venia a afinar el piano que hi havia. Va ser un cop de sort.

Quin va ser el motor creatiu d’aquesta novel·la?

Jo volia explicar una història d’amor en un entorn molt reconeixible, el Mataró de principis del segle XX. Durant els últims vint anys no he deixat de recordar la història de la meva àvia Teresa en sobretaules, però necessitava trobar el moment. La vaig arribar a conèixer: era molt bona narradora oral, i quan t’explicava alguna cosa ho feia apassionadament, amb cops d’efecte i guardant-se informacions per al final.

La Teresa de la novel·la és filla de l’amo d’una tintoreria, en Florià Pujolà, que té plans per casar-la amb en Casimir, que estudia per a notari.

Estem acostumats a les ficcions que ens expliquen que una noia d’origen humil s’enamora d’un noi de bona família. En el cas de l’àvia Teresa va ser al revés, i em sembla més bonic i tot. Enamorar-se d’un home ric no té mèrit. L’únic patrimoni del meu avi era una vaca vella!

Igual que la teva àvia, la Teresa de Diamant blau es promet amb el noi que porta la llet a cals Pujolà, en Claudi.

Ella no fa res del que s’espera d’ella, i això la converteix en un personatge interessant. Quan em vaig plantejar fer la novel·la em vaig adonar que, per molt que hagués sentit aquella història, hi havia molts buits per omplir. Qualsevol persona que vulgui escriure sobre la seva família s’adona que no en sap res, o que en sap moltes menys coses del que imaginava. En el cas de la meva àvia, el relat de la seva vida sempre començava a partir dels 25 anys. Vaig haver d’inventar tot el que hi ha abans.

Però no et limites únicament a això. Si mirem l’arc cronològic del llibre, arrenca a principis del segle XVIII.

El Joseph real -el meu avantpassat- es va casar en quatre anys consecutius amb quatre dones. Se li morien en qüestió de mesos. I ell sempre es casava el mateix dia de l’any següent. Era una invitació a la truculència.

La novel·la té alguns elements gòtics, com ara aquell fantasma que es passeja per la Llar Cabanellas de Mataró.

Antoni-Martí Cabanellas va tornar de Cuba carregat de pecats i de diners i es va voler fer perdonar construint aquest edifici. Em va semblar que el seu esperit podia aparèixer en alguns dels malalts que hi agonitzaven [des del 1874 se n’ocupaven les Germanetes dels Pobres]. Des de fa anys la Llar Cabanellas està tancada, però durant el rodatge d’ Habitacions tancades hi vam poder entrar un dia. Vaig explorar-ne tots els racons, sola, amb una càmera de fotos. Hi havia llocs que feien molta por.

Un dels objectes més inquietants del llibre és el rellotge dels Pujolà, que sona insistentment cada vegada que ha de morir algú.

Aquest rellotge existeix. Era de la meva àvia, i abans que morís una cosina se’l va endur: ella diu que a casa seva el rellotge s’hi troba bé... Jo sóc una persona molt escèptica, i no crec en cap dels temes sobrenaturals que surten a les meves novel·les, però les persones hi conviuen. Encara ara.

Com és que t’has guardat la història de la teva àvia fins ara?

No acabava de confiar en el material que trobaria. Vaig començar escrivint històries molt ambicioses -reflexions sobre el segle XX-, i d’allà vaig passar a investigar Barcelona, i després la xocolata...

El diamant blau és un ocell.

Diguem que és el meu homenatge particular a les històries d’E.T.A. Hoffmann. Ara el que veig més honest és explicar allò que et pertany més i és teu. Fa 20 anys hauria necessitat que els meus avantpassats fossin persones que volien canviar el món. Ja no em cal. Així i tot, aquí m’ha costat molt trobar el to i no m’han servit ni els mapes ni els esquemes que habitualment utilitzo. A Diamant blau no em servia res del que volia preveure o planificar.