“Marta Madrenas serà la nova alcaldessa de Girona, la tercera que té la ciutat en només vuit setmanes”. Aquest petit fragment exemplifica molt bé l’actual desconcert en l’ús del masculí com a gènere no marcat -en el sentit inclusiu de masculí i femení- en determinats contextos.

No vull insistir ara -cansa molt- en els insalvables problemes comunicatius que planteja ignorar aquesta estratègia estructural de la llengua per “visibilitzar la dona”. Lingüistes competents, com Carme Junyent, Neus Nogué o Gabriel Bibiloni, ja hi han dedicat articles lúcids i fàcils de trobar. Només vull constatar que ni estant-hi d’acord resulta sempre fàcil resoldre certs casos límit.

El fragment citat diu una falsedat: Madrenas no és la tercera alcaldessa de Girona en vuit setmanes sinó el tercer alcalde (els altres van ser Ballesta i Puigdemont). Però, tot i això, el van donar per bo qui el va escriure, qui el va editar i qui el va corregir. No sorprèn. El context no hi ajuda. Tan violent resulta escriure “el tercer alcalde...” just després de “serà la nova alcaldessa” com arrencar amb “serà el nou alcalde”. Però no podem dir una mentida: o ho fem tot masculí o fem només masculí el final suavitzant-lo amb un terme més genèric (“el tercer cap del consistori...”).

Un cas semblant es dóna quan parlem de “la segona filla” d’algú i resulta que només tenia un nen. Haurem d’escriure, per exemple, “el segon fill, una nena...”

Per si us sembla masclista, acabo amb un masculí genèric que és imprescindible per informar correctament, però també per no menystenir els mèrits femenins: “Maria X. és el primer fotògraf català que treballa a Magnum”. Només l’ús del masculí deixa clar (amb la brevetat que exigeix un titular) que cap català, ni home ni dona, hi havia treballat abans.

I és que la pressió de la correcció política contra el gènere no marcat, a més d’abocar a usos redundants, incoherents, ambigus i falsos, estigmatiza una estratègia molt útil per deixar clar que, en molts casos, ser home o dona és irrellevant.