Iuri Tiniànov (1894-1943), il·lustre filòleg de l’escola formalista russa, era alhora un escriptor d’esperit alegre i espurnejant i, segons els seus contemporanis, un mestre de la narració oral teatralitzada, que no deixava de ser una prolongació del seu talent artístic. Aquesta última vocació, però, només la coneixia el cercle més íntim de Tiniànov. Els assidus estudiants de filologia de Leningrad que assistien, als anys vint, a les seves conferències denses i erudites sobre l’estil poètic dels coetanis de Puixkin, segurament haurien quedat estupefactes si l’haguessin vist actuar un diumenge a casa d’algun dels seus amics. Un d’aquests últims, el poeta Kornei Txukovski, afirma que Tiniànov sabia fer que els mateixos poetes de l’òrbita puixkiniana que en un article teòric o una conferència només eren ombres, en els seus espectacles improvisats sorgissin, en carn i os, davant dels espectadors, com si l’autor de la improvisació els conegués de tota la vida, o fins i tot com si fossin la millor part d’ell mateix. I si després de tot això Tiniànov acabava la seva actuació dominical amb una paròdia (per exemple, una caricatura verbal i mímica d’un vell professor de filologia que persegueix lascivament una estudiant de doctorat), el públic, literalment, no podia parar de riure.
El sotstinent Susdit, escrit el 1927 i publicat enguany per Adesiara juntament amb l’extens estudi preliminar de Jaume Creus, traductor de l’obra, és també, a la seva manera, una paròdia. En aquest relat, no gaire llarg però estructurat com si fos una novel·la, en 23 capítols breus i dinàmics, sembla que el Tiniànov-escriptor parodiï o caricaturitzi un clixé de la crítica que li resultava ridícul al Tiniànov-filòleg: el terme de l’home superflu. Des de finals del XIX i fins avui dia, els millors antiherois de la narrativa vuitcentista, funcionaris que ocupen càrrecs petits i se senten amenaçats per la crueltat de la vida, com el protagonista d’El capot de Gógol o dels Apunts del subsòl de Dostoievski, són titllats d’“homes superflus” pels crítics russos de caire més didàctic i pretensiós.
Un personatge que no existeix
Tiniànov, admirador fervent de Gógol i Dostoievski i enemic de les classificacions de manual, porta aquesta metàfora recurrent fins a l’extrem, creant el sotstinent Susdit, un personatge més que superflu, ja que no existeix en realitat, sinó només en un document oficial mal copiat per un escrivent maldestre. Després, però, resulta que justament aquest militar quimèric, fruit d’un error manuscrit, es converteix en un element imprescindible del regnat del tsar Pau I (1796-1801). L’obediència incondicional amb què tothom ho accepta recorda el conte del rei nu, però en aquest cas el que està prohibit reconèixer és la nuesa d’un dels súbdits més insignificants de l’emperador, el qual, d’altra banda, va creixent i omplint-se de força vital gràcies a l’autoritat amb què el revesteix la fe del monarca.
També la majoria dels poetes del cercle de Puixkin, des del punt de vista de la crítica oficial, eren superflus. Per què llegir-los, per què estudiar-los, si ja sabem que Puixkin els va eclipsar a tots? Per a Tiniànov, en canvi, eren la seva família més immediata i se’ls sabia de memòria. A un d’ells, Wilhelm Küchelbecker, li va dedicar una excel·lent biografia, adreçada al lector més general, en què reivindicava amb passió la seva figura com a participant de la insurrecció desembrista del 1825 i la seva bella poesia lírica. Si no fos per Tiniànov, l’únic que sabríem de Küchelbecker és que forma part d’un vers d’un cèlebre i despietat epigrama de Puixkin, cosa que equival, més o menys, a figurar únicament en un paper signat per un emperador.
