Es pot versionar un clàssic per necessitat, per vocació excèntrica o per encàrrec. En el primer apartat hi trobaríem El señor Fox, de Helen Oyeyemi, que Acantilado va publicar el 2013, i que transformava el conte de Barbablava en un interessant exercici metanarratiu en què un escriptor es dedicava a liquidar -en la realitat de la ficció- les seves amants. Un any després va arribar l’explícit Barbablava, d’Amélie Nothomb, a Anagrama. L’autora belga traslladava el conte homònim de Charles Perrault al pantà gòtic de la seva narrativa, urgent, senzilla i plena de tics (tan innecessaris com atractius). L’exercici de Nothomb casava amb una excentricitat que en el cas de la seva nouvelle era explicitada amb eines provinents del teatre, com ara els abundants diàlegs i la temperamentalitat del duet protagonista.

La veu de la sirena, últim llibre de Carme Riera, pertany a la categoria de versions per encàrrec. En aquest cas, la narradora mallorquina acut a Hans Christian Andersen. Hi ha una efemèride poc rodona -a l’agost farà 140 anys de la mort de l’autor danès-: més enllà de la vocació d’actualitzar una història d’amor cruel i trista, el mèrit de Riera és haver sabut enllaçar l’alè tràgic del personatge d’Andersen amb el preciosisme lingüístic de la versió noucentista de Josep Carner, que el volum encarta al centre i en paper de color blau cel.

La veu de la sirena segueix amb algun matís i excurs el text original. La protagonista ara té nom (Cliodna), és una campiona de gimnàstica aquàtica i té arrels familiars menys distingides que el personatge d’Andersen, però com en el relat publicat per primera vegada el 1837 no pot evitar enamorar-se d’un príncep (Ludwig) després d’haver-li salvat la vida. La Cliodna també suplica a la maga del fons del mar que transformi la seva cua de peix en un parell de cames per poder viure a terra, a prop de l’estimat. La condició és la mateixa: prendre-li la veu. “Traieu la llengüeta, i us la tallaré com a paga de la potent beguda”, diu la sirena d’Andersen-Carner. La de Riera s’expressa amb més malvolença: “Em donaràs la teva llengua [...], potser me la menjaré. Tinc una recepta de llengua amb anemones perfecta per afinar la veu [...]. Ara que hi penso, seria boníssima amb salsa d’ostres, quin llepadits!” Tocs d’humor com aquest amaneixen la posada al dia de l’escriptora, menys experimental que la d’Oyeyemi i menys estripada que la de Nothomb, però amb una traça lingüística difícilment rebatible i una dosi de lirisme final ben administrada.