Llegim 29/06/2013

On se'ns deu haver perdut Kant?

Simona Skrabec
3 min
On se'ns deu haver perdut Kant?

El balneari, novel·la de Joan Garí,és una confrontació amb la pregunta ineludible: qui sóc jo, de fet? El narrador es troba en la incòmoda posició d'haver consumit la meitat de la seva vida. El trencament de la relació amorosa l'obliga a sospesar tot el que havia viscut i el que encara l'envolta. Per fer el balanç, s'encamina cap a les muntanyes, abandona conscientment la "terra baixa" i, com passa a Solitud de Víctor Català, el desplaçament a un ambient més esquerp trenca els costums adquirits, no hi ha cap recer, cap distracció per poder esquivar la responsabilitat.

Vista des d'aquesta òptica, la vida és certament poc engrescadora. El narrador acaba de perdre l'Eva: la convivència amb ella li havia donat uns anys de respir i de placidesa, però reconeix que mai no l'havia pogut comprendre del tot. I ara es troba aïllat a la seva talaia de muntanya i confrontat amb el pes de la solitud. La seva mare va morir quan era petit i les úniques dones amb qui encara aconsegueix establir alguna relació són de pagament. Una mestressa maternal li neteja el pis, de tant en tant fa l'escapada furtiva als prostíbuls de la plana, i aquí són també les germanes bessones, gairebé idèntiques, molt joves i misterioses, vingudes de lluny com una alenada fresca en aquest poble d'aigües termals, habitat només per vells.

En aquest context d'incomunicació, el narrador es proposa un exercici arriscat, però conduït amb molta destresa. El model d'home mascle ha caducat i no serveix, potser, ni per seduir una immigrant romanesa. Però alhora la societat ja s'ha empescat un altre estereotip que resol taxativament tots els casos inadaptats: l'homosexualitat. Joan Garí desemmascara amb humor àcid que fàcil que és caure en explicacions rígides i convertir el respecte per la diferència en un simple reclam comercial.

Un món que s'escrostona

El seu protagonista, solitari i il·lús, que es nega a assumir cap mena de model preestablert, no només narra la desfeta personal, sinó que també mostra com el món sencer s'està escrostonant. A les planes d' El balneari cap mena d'ideal no sembla possible. L'únic interlocutor aprofitable en aquesta solitud resulta ser un altre insubmís, el capellà del poble, que també serà derrotat perquè el dogma avui se segueix més cegament que mai. Ni tan sols la citació d'Immanuel Kant, "el cel estrellat damunt meu i la llei moral dins meu", sembla que es pugui imposar. Com es pot creure llavors en la integritat dels valors humans si hi ha lloc només per a les màscares previstes i es castiga amb duresa qualsevol intent de bondat, compassió, justícia o honradesa?

La solitud del narrador és sobretot la solitud de la seva mirada desencantada. Ningú no sembla disposat a seguir el seu camí tortuós cap a la muntanya, cap als marges, cap als residus d'un encegament produït per l'activitat frenètica. La muntanya àrida, la lletjor d'un pis llogat, la desolació d'una carretera secundària, no són espais aptes per a l'èpica. Thomas Mann, ens explica Garí, allà on la mirada del lector s'hauria d'estremir, construïa una el·lipsi, hi deixava simplement un espai buit. El balneari no admet aquest joc. L'autor ens presenta una realitat il·luminada des de dins on tot resulta visible. L'autor no busca la facilitat de les respostes ni intenta ocultar res, sinó que té la confiança de trobar en la vida fragmentada i imperfecta algun vestigi de bellesa. Joan Garí fuig així de tota grandiloqüència i trena un personatge que és capaç de contemplar-se a si mateix, que aguanta la mirada, que no només admet els errors i les febleses, sinó que els explica amb una deliciosa ironia.

stats