BarcelonaUna trentena d'homes raquítics, alguns dels quals amb prou feines poden aguantar-se drets, arriben en una barca precària a la costa sud-oest del Brasil. La tripulació assegura que són els únics supervivents del Wager, un navili de guerra britànic que havia sortit de Portsmouth gairebé dos anys enrere amb més de 250 oficials i mariners. El 1742, gairebé un any després que al vaixell se li perdés la pista al sud de Xile, la reaparició de part de l'expedició és considerada un miracle.

Sis mesos després d'aquesta proesa, una altra embarcació, més petita i en un estat encara més deplorable que la primera, arriba al sud-oest de Xile. Hi viatgen tres homes, mig nus i demacrats, i un núvol d'insectes els rosega la poca carn que els queda. Quan s'han recuperat i ja són de nou a Anglaterra, acusen els companys de l'embarcació que havia arribat prèviament al Brasil: aquells supervivents no són herois, sinó un grup d'amotinats que cal jutjar per haver-se aixecat contra el capità del Wager.

Quina de les dues faccions té raó? Aquesta és una de les preguntes que prova de respondre David Grann al seu últim llibre, Els nàufrags del Wager (Ara Llibres / Literatura Random House, 2025; traducció al català d'Àlex Guàrdia). Grann (Nova York, 1967) proposa un viatge fins a mitjans del segle XVIII per aprofundir en les raons dels dos grups de tripulants i en una història d'aventures salpebrada de violència despietada, complots, canibalisme i malalties devastadores com l'escorbut. "Mai no hauria pensat que escriuria res sobre navilis de guerra ni sobre illes perdudes en racons remots de la geografia", admet David Grann telemàticament des de casa seva.

Al darrere, al damunt d'una petita taula, hi té un exemplar de La broma infinita, de David Foster Wallace, la novel·la de 1.500 pàgines que ara llegeix i que dona una pista del seu mètode de treball. "Quan vaig deixar el periodisme d'actualitat em vaig adonar que arribar el primer a algun lloc no era el més important, sinó que el que compta és el grau d'aprofundiment en el que expliques –comenta–. Igual que no he obert La broma infinita fins gairebé tres dècades després de ser publicada, no vaig conèixer la història del Wager fins fa relativament poc, i va ser per atzar, mentre buscava inspiració després de Killers of the flower moon". Era el 2017, inici del periple editorial d'aquella investigació on denunciava la silenciosa massacre a què es va sotmetre la nació indígena osage a principis del segle XX, poc després que es descobrissin bosses de petroli a les terres on vivien. Aquella història va acabar motivant la pel·lícula de Martin Scorsese Els assassins de la lluna (2023), protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Robert De Niro.

Sucumbir a les febleses

Va ser mentre furgava en un arxiu britànic digital que David Grann va trobar el diari d'un dels tripulants del vaixell, el guàrdia marina John Byron. Després de superar aquell malson marítim, Byron va tenir set filles i dos fills: d'un d'ells va néixer George Byron, un dels poetes romàntics més coneguts del segle XIX, que va passar a la història com a Lord Byron. "M'ha agradat molt poder deixar constància que alguns dels passatges del dietari del John apareixen a l'obra del seu net, transformats en versos èpics", explica David Grann. A mesura que llegia el relat del guàrdia marina, l'autor d'Els nàufrags del Wager el contrastava amb la versió d'un altre dels tripulants, l'artiller John Bulkeley. "Cap dels personatges involucrats en aquesta història representa el mal en estat pur, i penso que aquesta és la gràcia –assegura Grann–. A partir d'un determinat moment de les seves vides es troben en una situació límit que els posa a prova i de la qual creuen que no podran sortir. Tenen punts forts i punts dèbils. N'hi ha que sucumbeixen a les seves febleses. D'altres, en canvi, mantenint-se ferms en relació amb idees com la lleialtat o la lògica del poder, acaben empitjorant-ho tot".

El Wager va salpar de Portsmouth el setembre del 1740, juntament amb cinc vaixells de guerra més. El seu objectiu era saquejar un galió espanyol ple de riqueses –entre les quals hi havia plata, sedes, espècies i matèries primeres procedents de l'Àsia–, en plena pugna entre les dues potències colonials per aconseguir l'hegemonia al Carib durant l'anomenada Guerra de l'Orella de Jenkins (1739-1748). "Si aconseguien capturar l'enemic, debilitarien el control espanyol sobre la costa del Pacífic", precisa Grann.

Durant la travessa, la mort del primer capità del Wager, Dandy Kidd –descendent del temible corsari William Widd–, va fer que n'assumís el comandament David Cheap. Al llibre se'l descriu com un "home corpulent de quaranta anys que fugia de les enganxades amb el seu germà per temes de l'herència, dels creditors que el perseguien i dels deutes que li impedien trobar una dona adient". L'esquadra britànica volia sorprendre les posicions espanyoles a l'istme de Panamà; per fer-ho, havia de baixar l'Atlàntic fins al cap d'Hornos i pujar pel Pacífic, però hi van arribar en un dels pitjors moments de l'any, al final de l'estiu austral, quan els vents bufen amb més força i les tempestes són més virulentes. El Wager es va despenjar de la resta de vaixells per culpa del mal temps i va acabar estavellat entre dues roques. "En el moment del naufragi quedaven poc més d'un centenar de membres de l'expedició –comenta Grann–. Bona part de la resta havia mort a conseqüència d'un brot terrible d'escorbut: va ser com una tempesta a dins de la tempesta".

Mantenir l'ordre o reinventar-lo

Els supervivents van nedar fins a una petita illa deserta de la costa xilena que acabarien batejant amb el nom del vaixell. "A l'illa les diferències entre Cheap i Bulkeley van anar creixent –diu l'autor d'Els nàufrags del Wager–. El capità té un punt heroic perquè mira de mantenir l'ordre en aquella situació extrema, però s'aferra potser amb massa força a la jerarquia militar, i això li acaba jugant a la contra. L'artiller Bulkeley, en canvi, s'adona que aquella és l'oportunitat de la seva vida: fins llavors s'ha sentit injustament marginat i ha fet tot el possible per tirar endavant i arribar fins on és".

Per a Grann un dels debats filosòfics que obre la novel·la és el de la "natura del poder en democràcia". O bé "cal aferrar-s'hi com fa David Cheap per conservar els mateixos rols que durant l'expedició en vaixell", o bé "subvertir-lo, com proposa John Bulkeley, amb la promesa d'oferir més llibertat als companys". Enmig de la visió del capità i de la de l'artiller que ordeix el motí hi ha la figura clau de John Byron: "A ell li toca passar per aquesta experiència extrema quan és molt jove. Té només disset anys. Ha de decidir què vol dir ser lleial i què vol dir rebel·lar-se".

A l'illa els robatoris, els càstigs i les conspiracions desemboquen en alguna execució cruenta, en actes de canibalisme i en l'odi inclement entre els dos bàndols del Wager. Els uns i els altres explicaran la seva versió dels fets quan arribin a terra ferma. "Sota la superfície del llibre, que explica una història de supervivència i resistència, hi ha un tema molt més actual, que és el de la batalla per imposar un relat –diu David Grann–. En aquest sentit, el que explico a Els nàufrags del Wager és gairebé una paràbola del que estem vivint actualment, amb la lluita entre la informació, les fake news i la credibilitat que donem o no als testimonis". Grann recorda que hi ha diversos exemples de com "les vides humanes són reconfigurades a través de la literatura": el nàufrag "real" Alexander Selkirk va inspirar a Daniel Defoe una novel·la com Robinson Crusoe (1719); el dietari de John Byron va inflar de veracitat alguns versos de Lord Byron; les experiències a bord de diversos vaixells viscudes per Herman Melville el van motivar a dedicar-hi novel·les de caràcter autobiogràfic com Redburn (1849).

"De petit havia llegit amb interès Herman Melville i Joseph Conrad –admet Grann–. Més endavant em va interessar el concepte de motí, aplicat a com sublevar-se contra l'ordre establert. En el cas d'Els nàufrags del Wager té les seves particularitats, perquè es dona en una estructura militar: el Wager era un vaixell de l'exèrcit anglès".

El 2023, abans i tot de publicar el llibre als Estats Units, Grann va rebre "l'excel·lent notícia" que Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio en compraven els drets per adaptar-lo al cinema després d'Els assassins de la lluna, tot i que de moment no n'han transcendit més detalls. "En principi l'equip que treballarà en Els nàufrags del Wager ha de ser el mateix que el d'Els assassins..., i això m'omple d'orgull", comenta l'autor.

Un llibre anterior de Grann, La ciutat perduda de Z, ja va ser adaptada a la pantalla gran per James Grey (2017). "A La ciutat perduda de Z em centrava en un explorador britànic que buscava la ciutat d'El Dorado a l'Amazònia a principis del segle XX –recorda–. A Els assassins de la lluna investigava la massacre silenciada d'indígenes osage a la dècada dels 20 del segle passat. Aquí me'n vaig més lluny que mai, fins al segle XVIII. Tots tres llibres tenen en comú que els seus personatges persegueixen desemmascarar la veritat". És més complexa, pertorbadora i incòmoda del que imaginen.