BarcelonaArmand Obiols (1904-1971) ha estat un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX, però va morir sense haver publicat cap llibre. "Va ser algú que al llarg de la vida es va dedicar a perdre coses", assegura Quim Torra, que acaba de publicar l'assaig biogràfic Armand Obiols, d'una fredor que crema (Empúries). "Armand Obiols havia de ser un gran poeta, però va abandonar els versos molt aviat. Es va convertir en un crític literari prestigiós i molt temut, tot i que també ho va deixar per convertir-se en analista polític. D'allà va passar a Acció Catalana, el partit dels intel·lectuals, on hi havia Carles Riba, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, entre altres", afegeix Torra. Les idees catalanistes, liberals i republicanes que Obiols defensava se'n van anar en orris a partir de l'esclat de la Guerra Civil. El 1939 es va exiliar i mai més va tornar a trepitjar Catalunya.

La primera cosa que va perdre Armand Obiols va ser el nom. Nascut com a Joan Prat i Esteve a Sabadell el 1904, va començar a signar amb aquest pseudònim a partir del 1920. Influït pel Noucentisme i pel malaguanyat Joaquim Folguera (1893-1919), Obiols va ser company d'aventures i d'inquietuds amb l'anomenada Colla de Sabadell, de la qual formaven part Francesc Trabal, Joan Oliver, Lluís Parcerisa i Antoni Vila Arrufat. "Obiols era del parer que Catalunya només es podria salvar amb la cultura –recorda Torra–. Això es va traduir, en el seu cas, en l'excel·lència, que va anar acompanyada d'una autocrítica radical en qualsevol cosa que pogués dir o fer".

Una "eterna promesa" frustrada

Abans de presidir la Generalitat, Quim Torra havia dedicat assajos al bibliobús de la Generalitat, a Eugeni Xammar i a Manuel Fontdevila i havia publicat, des de la seva editorial, A Contravent, nombrosos autors de la generació en actiu els anys 20 i 30, entre els quals hi havia Just Cabot, Carles Sindreu i Domènec de Bellmunt. Ha dedicat l'última dècada a llegir les aportacions més recents sobre l'autor –destaca la feina de Mercè Ibarz, Jordi Marrugat, Miquel Bach i Anna Maria Saludes– i a escriure aquest assaig sobre Obiols, "personatge que apareixia sovint vinculat a molts dels noms" que li interessaven. Aquella "eterna promesa" de les lletres catalanes, que "havia de ser el successor de Carner", va acabar saltant d'una banda a l'altra fins que la guerra i el seu desenllaç el van obligar a deixar el país.

En aquells moments, Obiols estava casat amb Montserrat Trabal i tenien una filla, Anna Maria Prat. Durant els mesos que, juntament amb altres intel·lectuals exiliats, va passar al castell de Roissy-en-Brie, Obiols va començar una relació amb Mercè Rodoreda. "Les passejades a soles d'Obiols i Rodoreda, al vespre, encenen totes les alarmes", escriu Torra a l'assaig, abans de recordar que a Roissy hi havia la resta de la família Trabal, amb l'excepció de la Montserrat i l'Anna Maria. Tant Rodoreda com Obiols "estaven legalment casats", recorda l'autor. És en aquesta "situació explosiva" que "torna a ressorgir Joan Prat, l'home que prefereix deixar passar, deixar fer, perdre's i que el perdin".

A l'hora d'escriure Armand Obiols, d'una fredor que crema, Quim Torra ha volgut comprovar fins a quin punt són certes les "tres llegendes" que envolten la figura del poeta i crític literari. La primera té a veure amb el possible col·laboracionisme amb els alemanys entre 1941 i 1944. "Obiols va ser reclutat per la Companyia de Treballadors Estrangers i va passar dos anys a Bordeus en un dels camps de l'Organització Todt, l'organisme alemany encarregat de la construcció del Mur Atlàntic –fa memòria Torra–. Hi va arribar després de la fugida de París, que Rodoreda va fer servir per al relat Orleans, tres quilòmetres, i que tots dos passessin un any mig amagats a Llemotges". Abans d'incorporar-se a la Todt, va "treballar en una pedrera i després en una fàbrica d'explosius: llavors, després d'una estada breu a la presó, en va sortir i es va passar dos anys a la base naval". Obiols, "que parlava amb fluïdesa cinc llengües i tenia una intel·ligència força superior a la mitjana, va acabar treballant a les oficines". Durant la recerca, Quim Torra no ha trobat "cap paper que pogués fer pensar que Obiols va ser col·laboracionista". I afegeix: "L'endemà que s'alliberés Bordeus va començar a treballar en una oficina de recol·locació de republicans espanyols per al govern francès".

Obiols, espia dels russos?

La segona llegenda relacionada amb Obiols té a veure amb la seva possible condició d'espia mentre feia traduccions per a la Unesco, l'ONU i l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica. "Fins i tot Domènec Guansé, quan escriu la necrològica d'Obiols per a l'Institut d'Estudis Catalans, molt subtilment apunta que treballa més enllà del Teló d'Acer –explica Torra–. Obiols passa molts anys a Viena, ciutat mítica dels espies, en part gràcies a l'èxit de la pel·lícula El tercer home. Algú devia pensar que, a més de la feina, es dedicava a espiar per als russos, o potser per als americans". Torra creu que la hipòtesi "no té cap ni peus".

Va ser durant l'etapa viscuda a cavall de Viena i Ginebra, ciutat on vivia Rodoreda –en un petit pis el lloguer del qual pagava Obiols–, que va tornar a fer acte de presència l'implacable crític literari dels anys 20. Amb una diferència: Obiols ja només avaluava i aconsellava Rodoreda. "La va ajudar a afinar l'estil, tal com recorda la professora Eva Comas Arnal –comenta Torra–. Mentre ella escrivia La plaça del Diamant, hi havia dies en què Obiols va arribar a escriure-li dues cartes amb comentaris". Torra defineix aquestes cartes "com l'últim acte d'amor a la seva companya i a la literatura catalana". Si ell no va ser capaç d'escriure mai cap gran obra, ho faria Rodoreda en lloc seu. Entre els consells que li va donar hi havia aquests: "L'espontaneïtat sobirana que tenen els grans llibres s'ha de treballar a poc a poc"; "Treballa una mica cada dia, és l'única manera de fer alguna cosa: amb suor, dolor i alegria. I, sobretot, amb veritable ambició". De tant en tant, Obiols no podia evitar deixar anar alguna espurna de la duresa que gastava a finals dels anys 20: "El mal del 99% dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats; gent [...] que escriu una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa; incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa".

Encara hi ha una tercera llegenda que envolta Armand Obiols, la de la relació clandestina amb la secretària Pilar González de Prada. "Es presenta com la seva darrera traïció, l'afer que Rodoreda hauria descobert mentre vetllava Obiols en un hospital de Viena, malalt de càncer –recorda Torra–. Aquest darrer escàndol és inexistent, segons les veus que he consultat i tot el que he llegit". Obiols va morir el 15 d'agost del 1971, cinc mesos després de l'última carta que es conserva enviada a Rodoreda, on assegura: "Mirall trencat serà una de les novel·les més plenes –la més plena– escrita en català. I farà una grandíssima impressió". Enterrat al cementiri general de Viena, tocant a l'aeroport, a la tomba hi havia la inscripció Juan Prat. Uns anys després, com gairebé tot en la vida de l'intel·lectual, la placa amb el seu nom també es va perdre.