Literatura
Llegim Opinió 12/03/2023

¿Per què a Armand Obiols, parella de Mercè Rodoreda, no se'l pot titllar de col·laboracionista?

Club Editor publica 'Ells no saben res', on reconstrueix el periple de Mercè Rodoreda i la seva parella a França durant la Segona Guerra Mundial

4 min
Armand Obiols, amb Mercè Rodoreda

BarcelonaEls primers anys d'exili francès de Mercè Rodoreda, que coincideixen amb la Segona Guerra Mundial, van "fertilitzar la seva vocació com a escriptora", assegura Maria Bohigas des de Club Editor, amb un nou volum acabat de publicar dedicat a l'autora, Ells no saben res. "¿Per què s'hi ha dedicat tan pocs estudis, al paper dels intel·lectuals exiliats durant els anys de la França ocupada? –es demana–. En el cas de Rodoreda, els fets han estat a la vista durant molt de temps perquè l'autora així ho va voler. El 1975, quan escriu al seu editor [Joan Sales] que està estripant 20 anys de cartes amb l'Armand Obiols, conserva les de la guerra".

Ells no saben res inclou, en poc més de cent pàgines, les cartes que Rodoreda i la seva parella del moment, Armand Obiols –pseudònim de Joan Prat i Esteve (1904-1971)–, van enviar a Carles Riba entre el juny del 1941 i el desembre del 1942, tres contes que Rodoreda va ambientar a l'època –per demostrar, en paraules de Bohigas, que "hi ha un moment en què experiència vital i obra es toquen"– i, finalment, un extens epíleg. Recull el resultat d'una dècada d'investigacions per part de quatre historiadors sobre la figura de José María Otto Warncke, per a qui Obiols va treballar a Bordeus en una organització encarregada de construir les infraestructures de guerra nazis.

"Hem volgut donar sentit a les dades que aporten Obiols i Rodoreda a les seves cartes –assegura l'historiador Enric Gil Meseguer, que signa el text, Otto, personatge no identificat, amb Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido–. Ens va sorprendre que ningú fes aquesta tasca abans. La que més s'hi va apropar va ser Montserrat Casals". ¿Què va passar perquè Obiols, que havia estat una "figura intel·lectual molt important abans de la guerra" –continua Gil–, hagi estat "arraconat per la historiografia posterior?" La resposta es troba en els anys de la Segona Guerra Mundial, que la parella va viure des de França.

De la pedrera a l'Organització Todt

El 1940, a conseqüència de l'ocupació alemanya de part del país, Obiols i Rodoreda ho van començar a passar malament. "L'Obiols està en una pedrera, com un forçat, on, naturalment, és pitjor la fatiga moral que física", escriu Rodoreda a Carles Riba el 17 de juny del 1941. Aquesta i altres experiències van fer que Obiols prengués consciència de les poques opcions de supervivència a la França ocupada. "Podia fugir, entrar a la resistència o fins i tot liquidar-se", comenta Enric Gil. Obiols va acabar topant amb una quarta opció: acceptar la proposta de José María Otto Warncke, "un de tants entre el mig milió de refugiats espanyols [a conseqüència de la Guerra Civil], però amb el doble vessant de soldat republicà i ciutadà alemany". A França, Otto va treballar d'intèrpret per als Grups de Treballadors Estrangers i, ja el 1941, va participar "en la comissió alemanya que reclutava treballadors espanyols per a les obres de l'Organització Todt".

Només el 1941, "uns deu mil republicans espanyols" van ser "requisats o reclutats a la zona lliure i transferits a les autoritats de la Todt cap a la França ocupada per construir-hi les bases per a submarins i, més endavant, el Mur Atlàntic". Un d'ells va ser Obiols, que des de Bordeus va acabar treballant per a Otto al camp Lindemann, "instal·lació situada prop de la zona portuària", amb una capacitat per a uns 2.500 treballadors. Instal·lat a les oficines del camp Lindemann des de finals de juny del 1942, Armand Obiols "connecta i encaixa amb Otto –diu l'historiador Agustín Castellano– fins al punt que, l'abril de 1943, ja és el director del camp, just per sota d'Otto i del comandament alemany de la caserna". "Pel Lindemann passen presoners jueus i soviètics, però no podem saber si Obiols sabia el destí exacte dels jueus, molts dels quals van acabar deportats en camps de concentració i extermini", recorda Enric Gil.

La ciutat de Bordeus durant l'ocupació alemanya, el 1942

Una feina ben pagada

Agustín Castellano recorda que "al Bordeus ocupat, els republicans exiliats no eren ben vistos, i si trobaven una feina ben pagada com la del camp Lindemann era una bona opció per sobreviure". ¿Tenint en compte que treballava per a l'Organització Todt, es pot definir Armand Obiols com a col·laboracionista? Tant els historiadors que signen l'epíleg com Maria Bohigas consideren que no es tracta d'una etiqueta pertinent, i es decanten per parlar de l'espai indeterminat de la "zona grisa", expressió que va encunyar l'escriptor Primo Levi. "No podem fixar el paper d'Obiols: canvia a mesura que passen els anys –expliquen–. Passa per la pedrera, després és un treballador requisat per la França ocupada, i acaba dirigint un dels camps vinculats a l'Organització Todt, que era la major proveïdora de feina del moment a França, on van anar a treballar voluntàriament molts espanyols exiliats". A Bordeus, treballar per a la Todt implicava "tenir menjar i llit assegurat, poder escriure a la família i enviar diners i comptar amb la protecció de José María Otto". Enric Gil es pregunta on situem "la línia vermella" per considerar algú col·laborador del règim nazi: "No és el mateix si col·laboraves amb els alemanys denunciant els companys de la resistència que organitzar posicions defensives, com va ser el cas d'Armand Obiols. És cert, però, que contribuint a construir les bases per a submarins, les baixes del bàndol aliat creixerien en el cas d'un hipotètic atac".

L'estiu del 1944, un cop França va ser alliberada, Obiols "va passar a treballar per a l'Oficina Internacional d'Emigració del govern francès gestionant els refugiats espanyols al país", recorda Bohigas. És l'època en què Rodoreda "va començar a cosir molt més", perquè el sou de la seva parella era notablement més baix que quan treballava per a l'Organització Todt. El 1946 Rodoreda explica a l'escriptora i amiga Anna Murià que està escrivint contes, entre els quals hi ha Cop de lluna, Nocturn i Nit i boira, inclosos a Ells no saben res. "També li diu que voldria fer dues novel·les: una d'elles és Vi negre, que havia de ser la seva novel·la de l'exili –recorda l'editora–, sobre un home que ha format una família al marge de la seva". Rodoreda va acabar deixant córrer aquest projecte. "Els anys de Rodoreda i Obiols a França durant l'ocupació demostren que viure no és innocu –assegura Bohigas–: les decisions que prens tenen conseqüències sobre els altres permanentment".

stats