Reportatge

“El gran perill del dol és la melancolia”

A ‘L’experiència de la pèrdua’, Joan-Carles Mèlich estudia “l’existència en dol” que ens ha tocat viure per la condició humana de la finitud. Ho fa explorant conceptes com la memòria, l'enyor i la compassió i acudint a escriptors com James Joyce, Virginia Woolf, Marcel Proust i Jorge Semprún

Joan-Carles Mèlich Zoom

“Si m’hagués de definir d’alguna manera seria com algú que no sap -és a dir, que és un ignorant- però que té un gran desig de saber”. El filòsof Joan-Carles Mèlich (Barcelona, 1961) parla amb energia i claredat en un bar de l’Eixample: doctor en filosofia i lletres, és professor titular de filosofia de l’educació a la Universitat Autònoma de Barcelona des de principis de la dècada dels 90 i mostra, amb satisfacció, un exemplar de la segona edició de L’experiència de la pèrdua, el seu nou assaig, que va aparèixer poc després del referèndum de l’1 d’octubre i ha anat fent camí entre els lectors.

“La filosofia s’ha d’ocupar del present i el periodisme de l’actualitat -explica-. Mai no he parlat del Procés, però en un article de fa dos anys exposava la diferència entre legalitat i legitimitat a propòsit de l’ Antígona de Sòfocles. Aquests últims mesos s’ha repetit molt que ser demòcrata és complir la llei. A mi em sembla que ser demòcrata és adonar-te que entre el dret i la justícia sempre hi haurà un buit que mai no es podrà soldar. Mai no hi haurà cap llei que sigui prou legítima. Un estat totalitari és aquell en què legalitat i legitimitat coincideixen. El que fa democràtic un sistema no és el compliment de la llei, amb la qual cosa no dic que aquesta no s’hagi de complir, sinó la mala consciència de llei. Precisament perquè som finits, mai no hi haurà cap llei prou justa: és per això que el demòcrata sempre tindrà mala consciència de llei”. Mèlich apel·la a una paraula clau en el seu últim llibre, la finitud. L’experiència de la pèrdua s’endinsa en un centenar de pàgines en un dels grans temes del pensament occidental des dels seus inicis, la mort. “Des del Fedó platònic sabem que «filosofar és aprendre a morir» -escriu-. La metafísica ha pensat la mort, però no li ha interessat la qüestió de la malaltia, ni la de la mort de l’altre, ni la de l’absència, ni la de la pèrdua”.

Estudiar la mort

Mèlich proposa repensar el terme des d’una perspectiva no metafísica que anomena “filosofia literària”. L’assaig és el primer d’una trilogia que anirà publicant Arcàdia -el segon volum sortirà a finals del 2018- en paral·lel a un altre interessant projecte en curs de l’autor, Fragments filosòfics, aquest editat per l’editorial Fragmenta des del 2015. “Per arribar a aquesta última etapa de la meva obra hem de fer un petit viatge fins als inicis -diu-. Un dels primers temes que vaig estudiar va ser l’Holocaust perquè volia indagar en el sofriment, el mal i el testimoni: sempre m’ha interessat pensar l’ètica i l’educació de la història, però en el sentit de relat. Els llibres que en vaig escriure són Totalitarismo y fecundidad. La filosofía frente a Auschwitz [Anthropos, 1998], La ausencia del testimonio. Ética y pedagogía en los relatos del Holocausto [Anthropos, 2001] i, finalment, La lliçó d’Auschwitz [Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Herder, 2003]”. En paral·lel, Mèlich va començar a explorar un segon camp, el de la finitud, “paraula que és la nota que afina la simfonia dissonant del que faig”. D’allà en va sortir un altre volum, Filosofia de la finitud (Herder, 2002). “A partir d’allà vaig anar pensant quina ètica casaria amb la filosofia antropològica de la finitud -continua-. Al final vaig trobar la paraula que buscava, i era compassió ”. El llibre que en va sortir va ser Ètica de la compassió (Herder, 2010) -entre els referents que l’autor cita hi ha Emmanuel Lévinas i Arthur Schopenhauer- i, més endavant, el seu revers, Lògica de la crueltat (Herder, 2014). “El pensador que formula la compassió és Schopenhauer, i és ateu -admet-. Una de les idees importants a Ètica de la compassió és la distinció entre moral i ètica. La moral és necessària per a un ésser finit, però té una cara fosca i cruel, perquè la moral, a diferència del que pensava Kant, no ens diu què hem de fer sinó que primer ens diu qui som i després ens diu què hem de fer”. La moral classifica i ordena. “Abans de ser deontològica, la moral és ontològica: abans de dir-te com t’has de comportar, t’explica qui ets -afirma Mèlich-. L’ètica, en canvi, no és normativa, sinó responsiva”.

Convertir-se en ombra

Els dos volums de fragments filosòfics que Mèlich ha donat a conèixer fins ara són una bona porta d’entrada al seu univers. “No m’agrada dir que faig aforismes, perquè no escric amb la voluntat de construir cap sistema filosòfic -diu-. En aquests llibres els referents són Nietzsche, Wittgenstein i Canetti”. A La lectura com a pregària (Fragmenta, 2015) hi llegim: “Un clàssic obre una esquerda en la història. Després, ja res no tornarà a ser com abans”. Lector impenitent, Mèlich apel·la a alguns dels seus llibres de capçalera a L’experiència de la pèrdua. “Parlo de Proust i Joyce en relació al fet que no controlem la memòria: és una passió -diu-. La memòria irromp, esdevé. I passa a través dels sentits corporals, fonamentalment a través del gust, l’oïda i l’olfacte. A Els morts, de Joyce, és una cançó, la que fa que la Gretta, la protagonista, recordi un noi que va morir quan tenia disset anys i que estava enamorat d’ella. L’amor per algú es descobreix amb el temps, en la impossibilitat de l’oblit, quan hi ha alguna cosa que força la memòria a fer present l’absent, i això és l’enyor”.

En el cas de Proust la reminiscència s’activa a través del gust de la magdalena combinat amb una tassa de te. “Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”, escriu l’autor francès a la primera part d’ A la recerca del temps perdut. Un dels fragments que Mèlich cita d’ Els morts -d’una bellesa corprenedora- viatja justament en la direcció contrària: “Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l’altre món decidits, en la plena glòria d’una passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat”.

El gest del consol

La Virginia Woolfde Les ones li serveix per parlar de com “la noció d’una identitat estable i definitivament formada no és una identitat pròpiament humana, perquè existir és habitar un univers d’indeterminació, d’ambigüitats i de dubtes, impossible de ser sobrepassat”. L’altre no només “posseeix el secret del meu ésser” i no és únicament “el que hi és, el que és present” sinó també “l’absent, el que no tornarà”.

Un dels capítols més dolorosos de L’experiència de la pèrdua explica la narració de l’estada al camp de concentració de Buchenwald per part de Jorge Semprún a L’écriture ou la vie. “El supervivent dubta sobre si serà capaç de trobar les paraules per mostrar el salvatgisme de l’animal humà”, diu Mèlich. Més enllà de la vivència traumàtica, l’autor fa referència també a un escrit breu de Sigmund Freud, Dol i melancolia. “El gran perill del dol és la melancolia -explica Mèlich-. El dol és una reacció normal davant la pèrdua d’una persona estimada, però també pot desencadenar una malaltia autodestructiva, la melancolia. La causa del dol és coneguda; quan algú es perd en la melancolia ho fa de manera inconscient, i té un perill extrem: el suïcidi”.

L’assaig de Mèlich no ofereix solucions per a qui pateix ni receptes per superar els tràngols. “La filosofia literària no et dona solucions, a diferència de l’autoajuda, sinó que planteja eines perquè cadascú pugui trobar-les o, encara millor, inventar-les. El sentit no es troba enlloc, cal crear-lo”. Així i tot, una de les propostes de confort que Mèlich exposa al capítol final del llibre és l’abraçada: “És el gest del consol, perquè s’hi expressa la presència gratuïta, silenciosa”.