“Hola, guapa! ¿Manos? Sí, mans! Com estàs, Wenling? Bien, gracias. Tú no quiere revista, tú siempre libro... Tú espera poquito, ¿vale? ” Aquest és un dels primers diàlegs entre la manicurista xinesa i la documentalista i narradora que protagonitzen -envoltats per un generós estol de secundaris- Ca la Wenling (Proa), segona novel·la de Gemma Ruiz Palà. Periodista i escriptora, es va estrenar com a narradora el 2016 amb Argelagues, que recorria pràcticament tot el segle XX d’una família catalana a través de “la resistència, valentia i l’anonimat d’una sèrie de dones excepcionals”.

Ruiz explicava llavors que havia escrit les seves vides “tal com si hagués vingut una Svetlana Aleksiévitx i els hi hagués preguntat”. A Ca la Wenling, la seva mirada es torna a centrar en la microhistòria a partir del contacte entre una documentalista que explica, en primera persona, l’amistat amb la Wenling, que ha viscut una vida partida: la de Qingtian, la ciutat del sud de la Xina on va créixer i treballar en una fàbrica de rellotges, dues botigues de roba i una perfumeria, i la de la reinvenció com a manicurista des de Barcelona, on viu amb el seu marit -perruquer al mateix centre on ella treballa- i dos fills, la Haijun i el Haitao. “La narradora es fa pintar sempre les ungles de vermell, un color que des dels cànons estètics de l’heteropatriarcat s’associa amb la prostitució i que històricament també relacionem amb el dimoni, les bruixes i el perill -explica Ruiz-. El vermell, però, també és el color de la sang que fa possible la vida”.

La veu narradora de Ca la Wenling “havia de ser en primera persona, perquè necessitava algú que anés explorant una realitat poc coneguda per ella i que, com més s’hi endinsa, més consciència pren de la seva importància”. Aquesta realitat és la de la perruqueria i saló de bellesa. “Vaig començar a pensar que una perruqueria podia ser el cor d’una novel·la quan em vaig adonar de la distància de moltes clientes -admet-. Algú pot passar una estona llarga mentre li pinten les ungles, que és una cosa molt íntima, sense intercanviar ni una paraula amb qui li està fent”. La protagonista, en canvi, opta per trencar la barrera: “La falta d’empatia no pot ser l’únic camí -diu-. Fer xarxa, posar en marxa mecanismes de sororitat i solidaritat és una bona manera de defensar-nos d’un món que no t’ho posa gens fàcil”.

Èpica i heroïcitat

El repte de començar de zero des de l’altra punta del món

“L’experiència migratòria és molt bèstia: és jugar-se el tot pel tot -continua Ruiz-. No ens en fem el càrrec. El context cultural de la Xina és molt diferent del nostre. A més, des que arribes aquí se t’apliquen una sèrie d’estereotips”. La novel·la vol desmuntar que “Catalunya és una terra magnífica d’acollida i que no hi ha racisme ni res d’això”. Hi ha clientes de la Wenling que no poden evitar tractar-la amb displicència, o que fins i tot poden insinuar que rere el servei de massatges s’hi amaga alguna altra cosa. En aquest punt, l’autora dispara contra la mirada “colonialista i d’abús de poder” que ha permès comportaments “intolerables”, com els dels “quadres de Gauguin, plens de nenes a punt de casar-se” o -segons apareix al llibre- els “deliris ardents [de Flaubert] d’allitar-se amb aquella noieta egípcia”, Kuchuk Hanem, durant un viatge. Ruiz arriba a definir l’autor de Madame Bovary com a “turista sexual”. “Sabia que faria mal, això, eh?”, diu, somrient.

L’Alfred Hitchcock que rodant Els ocells i Marnie va estar a punt d’“esguerrar la vida” de Tippi Hedren també en surt malparat. Però el fet que l’actriu canviés el cinema per la filantropia permet que Ruiz expliqui que va ser una de les impulsores dels nail salons gràcies a refugiades que venien del Vietnam devastat. “Quan se’ns parla de la Guerra del Vietnam és sobretot des del punt de vista dels soldats nord-americans -diu Ruiz-. Les dones que van aixecar un imperi com el dels salons, en canvi, no són temes que hagin interessat a Hollywood”. L’“èpica i heroïcitat” de la Wenling és combinada a la novel·la amb els relats d’altres manicuristes que la narradora coneix durant els seus viatges, des dels Estats Units fins a l’Índia. Ella aprèn de la Wenling “que pots trobar una protagonista de pel·lícula rere la persona més inesperada”. La lliçó que la Wenling treu de la documentalista és “que hi ha gent que, malgrat la manca general d’empatia, la vol mirar a la cara i s’interessa per saber d’on ve”. “

Cuidar l’altre

Villalobos defensa la construcció permament de les identitats

“La identitat es troba en construcció permanent: no necessita fixar-se en un lloc concret -explica Juan Pablo Villalobos, que acaba de presentar La invasión del pueblo del espíritu (Anagrama)-. Aquesta novel·la la planteja com un pont cap a una altra cosa, no com a entitat tancada”. Si Ca la Wenling explica l’amistat entre dues dones, Villalobos s’aproxima a la relació de fraternitat i companyonia entre dos homes de més de 50 anys: un d’ells, el Max, està obligat a buidar el restaurant que ha tingut durant més de vint anys perquè el propietari l’ha venut, aprofitant la gentrificació del barri; l’altre, el Gastón, cuida l’hort urbà amb la calma de saber que té prou diners al banc per anar tirant.

“La invasión del pueblo del espíritu presenta un canvi de registre humorístic en la meva obra que té a veure amb un enfocament polític -comenta-. Fins ara, en llibres com Te vendo un perro [Anagrama, 2015], l’humor que s’hi trobava establia mecanismes d’ironia i fins i tot de cinisme; hi havia una burla, una humiliació de l’altre”. Quan va començar a treballar en el llibre es va adonar que “aquest humor alimenta el discurs de l’odi”: tenint en compte que la cinquena novel·la de l’escriptor mexicà -establert a Barcelona des del 2003- s’estructura al voltant de la pregunta sobre “des de quin lloc pot narrar la realitat un expatriat”, calia relacionar elements com “l’empatia i la tendresa” amb la “voluntat de comprendre l’altre”. Des de l’inici de La invasión del pueblo del espíritu, el narrador es nega a identificar el lloc on transcorre l’acció -tot i que dona prou pistes perquè els lectors hi vegin Barcelona-, i el Max i el Gastón, que són definits com a “consudencs” (perquè venen del Con Sud), es mouen entre “aborígens” i nouvinguts: els “llunyàorientals” han anat comprant cafès, bars, restaurants i basars; els “nordorientals” tenen més tendència a regentar fruiteries; els “pròximorientals” obren kebabs. Aquestes paraules no són l’única substitució lingüística que planteja la novel·la. “No sé si em perdonaran que al guacamole n’hi digui salsa d’alvocat -diu l’autor-. En aquest punt vaig pensar que com que la identitat mexicana se sustenta en la gastronomia, el primer que havia de fer era no anomenar-la”.

Feixisme espiritual

Contra la “identitat primigènia” que defineix les comunitats

Si “cada novel·la necessita inventar el seu propi llenguatge”, en el cas de La invasión del pueblo del espíritu Villalobos volia fer un pas més enllà del que havia plantejat a No voy a pedirle a nadie que me crea, que va guanyar el premi Herralde 2016. “Aquell llibre va ser la resposta a no poder continuar escrivint novel·les com si fos mexicà -diu-. Vaig voler apropiar-me de Barcelona presentant identitats mestisses i sumant-ho tot”. Aquí el repte és un altre, “esborrar els trets identitaris”. “No cal apropiar-se de tot -continua-, no hem d’aspirar a ser d’un lloc o d’un altre, tenint en compte que al llarg de la vida anem canviant”.

La història del Max i el Gastón, a més de mostrar “una crisi existencial” de dos amics, es fixa en la “polarització del present” i, en especial, en el creixement del “feixisme espiritual”. “La ultradreta vol fer creure els seus votants que hi ha una identitat primigènia que defineix una comunitat -afirma l’autor-. El «poble de l’esperit» del títol fa referència a com els elements identitaris poden ser excloents, motiu de violència simbòlica o fins i tot de violència real”. Entre les paradoxes del llibre destaca que un autor d’origen mexicà pot acabar aixecant la seva literatura en “la llengua dels colonitzadors” espanyols que, segles enrere, van desembarcar a Amèrica.

Villalobos també mostra diversos models de masculinitat en joc, “des la més impositiva i tirànica, centrada en la figura de l’avi, que vol fer veure a en Max que és un fracassat”, fins a la fraternitat entre els dos amics, o el fet que el Gastón hagi arribat a ser un segon pare per al Pol, fill del Max que es troba a l’altra punta del món, buscant rastres de vida alienígena. “El més autobiogràfic d’aquest llibre són els extraterrestres -diu l’escriptor-. Vaig créixer en una casa on hi havia molts llibres esotèrics i de fenòmens paranormals. Els llegia i m’interessaven molt. Quan em vaig adonar que els discursos esotèrics amaguen la idea nostàlgica d’una espècie perduda primigènia i com això va alimentar discursos totalitaristes com el nazi em va semblar que valia la pena que tot això sortís a la novel·la”. Vet aquí una altra paradoxa del llibre: “Aquelles històries que tant m’havien agradat -reconeix Villalobos- alimentaven els discursos feixistes”.