L’escriptor mexicà establert a Barcelona Juan Pablo Villalobos fa la seva primera incursió en la no-ficció. ‘Yo tuve un sueño. El viaje de los niños centroamericanos a Estados Unidos’ (Anagrama) recull el relat colpidor en primera persona dels adolescents que fan sols un viatge ple d’amenaces i d’incertesa

Aquest llibre neix de les entrevistes que vas fer a deu adolescents que van creuar la frontera amb els Estats Units sols. Quin va ser l’impuls per arribar a ells?

Jo vaig començar amb això el 2014. Va ser quan hi va haver una primera crisi humanitària, una gran onada de menors no acompanyats, com els anomenen tècnicament als Estats Units. De sobte hi havia entre 60.000 i 80.000 menors detinguts a la frontera dels Estats Units. En aquella època va contactar amb mi un editor d’una revista americana que havia llegit les meves novel·les. En una utilitzo una veu infantil i en una altra una veu adolescent. I em proposa d’anar als Estats Units a entrevistar algun d’aquests nois per escriure un testimoni en primera persona. El 2014 vaig anar a Los Angeles, vaig entrevistar dos adolescents i això es va publicar en anglès i en castellà als Estats Units. I a partir d’aquí surt la idea de fer un llibre. Tota la preparació és molt llarga. Treballant amb advocats i ONGs vaig poder tenir les entrevistes el 2016. La idea era una distribució interessant, que hi hagués nois i noies, i n’hi ha cinc i cinc; també d’edats, que n’hi ha d’entre més o menys 10 i 17 anys, i que fossin dels diferents països centreamericans, i hi ha hondurenys, guatemalencs i salvadorenys.

Quins passos hi ha hagut del reportatge al llibre?

Hi va haver un procés de crisi d’escriptura que va transformar la idea d’un llibre de testimonis dur, de no-ficció, en un llibre de relats, que pot llegir-se més a prop del que seria la ficció. Mentre faig les entrevistes m’adono que el llibre de testimonis pensat de manera clàssica no funcionarà. I també per la meva posició com a autor. No soc periodista i em sentia molt incòmode en aquell treball de cronista estricte. Jo pensava que el que havia de fer amb aquell material narratiu que se m’havia confiat era un treball de selecció, concentració, el·lipsis, muntatge perquè funcionés narrativament. Em semblava que calia retallar perquè cada història ens anés donant un trosset d’aquell recorregut, d’aquell viatge entre Centreamèrica i els Estats Units. Una història es concentra més en el país d’origen; una altra, en el que passa a Mèxic; una altra, en el que passa a la frontera. Hi ha un relat que m’interessa molt, que és aquell en què la premissa del testimoni es trenca més i és més a prop de la ficció, que és justament el que es diu Prefiero morirme en el camino. Aquest és l’únic relat en tercera persona. Té una el·lipsi gegantina al final, que és el fet de no saber què ha passat amb aquells nois. Per què? Quan feia les entrevistes m’adonava que, al final, jo explicaria les històries d’aquells que havien tingut èxit, entre cometes. Em va semblar interessant deixar una empremta pertorbadora de les històries dels que no han sobreviscut.

Els relats toquen diferents formes de violència, tot el que fan les maras, els creuaments de les fronteres, la pobresa... ¿Mentre feies les entrevistes què et va sorprendre del que escoltaves?

Com a mexicà, desgraciadament estic familiaritzat amb la violència que pateixen quan travessen Mèxic. El que sí que em va pertorbar va ser adonar-me d’una cosa de la qual no es parla gaire, que és la importància que té la violència de gènere. Se sol parlar molt de les pandillas, de la migració econòmica clàssica per pobresa extrema... Però es parla poc del que és la violència intrafamiliar. Moltes vegades aquests nois venen, com es veu en les històries, d’una llar on hi havia l’abandó del pare, un pare alcohòlic o abusador, i la mare que ja era als Estats Units de feia temps. Són nois que vivien amb els avis o l’oncle i patint tota mena de violències. I, després, tota aquesta amenaça i risc que viuen els nois és molt pitjor per a les dones. Perquè, a sobre, hi ha el component sexual. En molts dels relats hi ha detalls molt pertorbadors que estan molt normalitzats. Per exemple, la pràctica d’injectar-se un anticonceptiu abans d’iniciar el camí. Objectivament, això és una cosa horrorosa. Veure que aquesta amenaça permanent per a les dones era tan present sí que em va pertorbar.

I, malgrat això i tots aquests perills, és tan bèstia el que viuen als seus països, que decideixen fer el camí.

Més que de migracions forçades, que seria adequat anomenar-ho així, estem parlant de fugides. Ens fem una idea de la migració com si diguessin: “M’agradaria viure en tal lloc, crec que seria feliç allà...” Però la gent està fugint. Per això és particularment greu que rebin el tracte que reben tant en el camí com en les fronteres. Hi ha algunes lleis que en teoria els protegeixen perquè puguin obtenir l’estatus de refugiats quan aconsegueixen demostrar que corren un perill, un risc, una amenaça real de mort si són deportats als seus països, però aquest procés respecta molt poc la seva dignitat. Després de tot el que pateixen en el camí, reben un tracte vexatori per part de les autoritats americanes. Tota la sospita, l’acusació que són criminals... Al mateix temps, vaig intentar fugir del fet que el llibre anés simplement associat a la notícia. Per descomptat parla d’uns nens centreamericans que travessen Mèxic i van als Estats Units, però també parla de nens sirians o marroquins que travessen el Mediterrani per tractar de viure a França, Itàlia o Espanya. Les històries són molt similars i també són fugides.