És un dels impulsos més innats de l’ésser humà: deixar l’empremta en les parets. Ho feien els pintors rupestres de les cavernes i, com saben tots els pares, ho fan els nens petits si els deixes sols en una habitació amb llapis de colors. Ara també ho fan dos dels millors dibuixants de còmic en actiu, Paco Roca i Max, però no en qualsevol paret, sinó a les de dos museus: Roca a l’IVAM de València i Max al Centro José Guerrero de Granada. Són dues experiències pioneres, gairebé sense precedents i unides per l’ambició compartida de trencar amb la tradició expositiva dels còmics. “Arribar als museus va ser important per al còmic, però fins ara les exposicions han consistit en penjar pàgines de còmic a les parets, que ajuda a dignificar el mitjà, però en certa manera és tan absurd com penjar-hi el manuscrit d’un escriptor”, diu Roca. Max hi està d’acord: “Els originals tenen interès per als dibuixants o els aficionats, però a un públic general no li aporten cap emoció especial. Al cap i a la fi, l’original és un pas més del còmic, l’obra acabada és l’obra impresa”.

A l’IVAM, Roca va plantejar directament fer un tebeo en una sala. No exposar originals o reciclar materials antics, sinó crear una història nova fent servir l’edifici com a llenç en blanc. El resultat va ser El dibuixat, inaugurada el 7 de març i que es podrà visitar fins al 30 de juny. Un còmic que no es llegeix assegut al sofà sinó passejant per la galeria 6 del museu, seguint diferents fils que van convergint i separant-se. “És una història que parla de la creació, de la relació entre creador i obra i de la vida de l’obra més enllà del seu creador -explica Roca-. Hi ha un moment en què la vinyeta es trenca i el personatge surt, fins i tot de la sala, i te’l pots trobar en altres espais del museu”. El protagonista és un home de traç senzill i inacabat, a penes perfilat, que contempla la mort del seu creador (el dibuixant) i experimenta la vertiginosa sensació de llibertat i la por a l’abisme de la inexistència. “A través de la rigidesa de la pàgina i la vinyeta parlem també de la vida i del que ens cohibeix, de l’home buscant la llibertat i unes noves normes quan el seu creador ha mort. És una mica nietzscheà, tot plegat”, diu Roca.

El dibuixat no es pot llegir fora de l’IVAM. No té catàleg i, com subratlla el comissari Álvaro Pons, en cas que viatgés a altres museus -i ja han rebut ofertes-, “no seria la mateixa exposició”, perquè s’ha fet totalment adaptada a la sala. “És una experiència efímera -diu Pons-. No és un còmic per ser imprès, sinó per ser viscut. El lector ja no passa pàgines, sinó que ha d’entrar dins del còmic i caminar amb ell. Això permet altres jocs i trencar la dinàmica habitual entre el còmic i el paper”. La mostra està dividida en dues parts que ocupen dues plantes: en la primera, l’obra de Roca. La segona, a la qual s’accedeix a través d’unes escales al centre de la sala, representa el cap del creador: el seu procés creatiu, els materials preliminars, el discurs teòric... “La idea de l’exposició és que el còmic és un llenguatge amb possibilitats infinites que pot anar a qualsevol suport i la paret és un suport més”, diu Pons. En la història del còmic, recorda Roca, el continent sempre ha anat de la mà del contingut: “Quan els còmics anaven als diaris tenien uns condicionaments gràfics i narratius, i en les revistes uns altres. Amb la novel·la gràfica i el còmic digital passa el mateix. En la literatura no existeix aquesta comunió entre el format i el que expliques. El repte era trobar el llenguatge que li esqueia a les parets d’un museu”.

Max es desborda a Granada

Viñetas desbordadas, la intervenció de Max al Centro José Guerrero, va tancar la setmana passada, però el dibuixant diu que estan “oberts” a fer-la itinerar. “Necessitaria petits canvis i en certa manera seria una obra nova, però mantindria l’essència”. A Granada, Max es va repartir dues plantes del centre, escales incloses, amb el dibuixant Sergio García. “La meva historieta comença en una cantonada d’una paret a la planta baixa i tot d’una puja una escala llarga i estreta”, explica Max. “A les cantonades passen coses que no podrien passar en el paper i també jugo amb l’alçada de les parets i el sostre, però em sembla que les millors troballes no són gràfiques sinó de guió, perquè hi ha un moment que la història t’obliga a saltar en ziga-zaga d’una paret a l’altra”.

Per a Viñetas desbordadas Max va dibuixar tres historietes: dues a les parets i una impresa. La primera, inspirada per Ubú rei, és Ubú, encargado de mantenimiento, sobre “un personatge que cada dia fa una ronda per una finca per tenir-la impecable, però la finca és una línia recta”. La segona història la protagonitzen el Vladimir i l’Estragon, els dos personatges de Tot esperant Godot : “Surten de l’obra perquè Godot no arriba mai i van a buscar-lo”, diu el dibuixant. La tercera, impresa en un llibret que s’emportaven els visitants, és Coda: Farsa de Vladimir y el caballo, que incorpora el cavall com una referència a l’obra de Lorca El público. Les historietes continuen la línia depurada i minimalista de Rey Carbón, l’últim i brillant còmic de Max: “Quan fas un còmic sobre un espai sembla que el camí natural seria jugar amb la tridimensionalitat, però jo he decidit fer el còmic més bidimensional del món [riu]. Tot passa al damunt d’una línia recta perquè em semblava la millor manera d’aprofitar l’espai: en lloc de jugar amb trompe-l’oeil, mirar de no perdre l’essència més pura, dura i bidimensional del còmic, fugint d’il·lusions de profunditat”.

Quan dibuixes en una paret, afegeix Max, cal revisar “quins codis narratius segueixen en vigor i quins no”. També canvia la relació del lector amb l’obra, perquè està obligat a moure’s per la sala. “No és com mirar un mural o un grafiti, que no deixen de ser rèpliques del paper. Un tebeo a la paret planteja una dinàmica de lectura diferent”. La clau, per al dibuixant, és “trencar la quarta paret” posant el lector enmig de l’obra. “No és que hàgim descobert Eldorado del còmic, però queda clar que aquí hi ha un camí per explorar”, remata. Álvaro Pons afegeix que El dibuixat ha rebut una resposta “entusiasta” d’altres autors de còmic i de l’IVAM. “Els ha obert la ment, s’han adonat que no tot ha de ser penjar un quadre”. Tant Max com Roca han fet un dels seus millors treball i, sobretot, el més arriscat. Però si no hi ha interès d’altres museus, d’aquí un temps només e n quedarà el record.