Deu llibres d'una ambició sense límits

BarcelonaCent anys després de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, una de les novel·les més controvertides de la història de la literatura –considerada una obra mestra i, alhora, un malson per a molts lectors–, continuen arribant a les llibreries novel·les d'una extensió i ambició remarcables. Posar-se el llistó alt pot rebre, a vegades, l'elogi de la crítica i dels lectors, però també pot comportar fracassos sonats. En aquest reportatge repassem una desena de títols que s'han publicat durant l'últim any –amb una única excepció–, tots ells de dimensions poc habituals, en alguns casos fins i tot desmesurades.

Des que va publicar la primera novel·la, Ampliació del camp de batalla (1994), Michel Houellebecq no ha deixat d'investigar la decadència de la civilització occidental, centrada sobretot en França. Després de pronosticar la islamització del seu país a Submissió (2015) i d'excavar en les grutes de la depressió d'un home de mitjana edat a Serotonina (2018), a Anorrear (Anagrama, 2022; traducció d'Oriol Vaqué) s'ha proposat disseccionar a fons, per primera vegada en la seva trajectòria, una família.

El protagonista de la novel·la més llarga de Houellebecq –600 pàgines– és Paul Raison, mà dreta del ministre d'Economia francès que investiga una sèrie d'atemptats poc abans de la campanya electoral per a les presidencials i segueix, consternat, l'evolució del seu pare, que ha patit un ictus. L'atac obliga els tres germans a reprendre el contacte. Tot i que continua deixant anar, de tant en tant, fuetades verbals verinoses i plantejant situacions moralment compromeses –com aquella visita d'un dels protagonistes a una prostituta que resulta ser la seva neboda–, Houellebecq ha publicat la seva novel·la menys cínica. Potser per això la recepció crítica del llibre ha estat desigual. Se n'ha lloat el "virtuosisme per narrar un món a punt del col·lapse" (Le Figaro), però també se li ha recriminat la "banalització de l'extrema dreta" (France Culture).

"Una matinada em vaig llevar i vaig escriure una pàgina sencera de frases que començaven amb l'expressió the fact that [el fet que] –recorda la novel·lista Lucy Ellmann–. Aquest inici té un efecte emfàtic o relaxant, i genera intriga, perquè no saps com acabarà". A partir d'aquí, l'autora d'origen nord-americà –i filla de Richard Ellmann, biògraf de James Joyce– va anar estirant el fil i va construir Patos, Newburyport, una novel·la de 1.272 pàgines. Traduïda al castellà per Enrique Maldonado Roldán i publicada a Automática,dissecciona el segle XXI a partir de la mirada d'una mestressa de casa d'Ohio en un llenguatge riquíssim, dúctil i enlluernador.

"Si l'art es mesura per la capacitat de ser un reflex de la societat, Ellmann ha escrit, segurament, la novel·la més important d'aquesta era", es podia llegir a la prestigiosa Paris Review. Patos, Newburyport va rebre premis com els prestigiosos Goldsmith i el James Tait. Amb la seva vuitena novel·la, Lucy Ellmann ha arribat al cim de repercussió i d'ambició: quina serà la pròxima fita que es marqui? "No planejo res –admet–. L'únic sentit d'escriure és la mateixa escriptura".

"Era el meu millor amic i el vaig matar", comença Tots els mecanismes, vuitena novel·la de Melcior Comes. Publicada a Proa, es tracta d'una història coral –amb catorze narradors– que narra l'enfrontament entre dues famílies: una d'empresaris mallorquins vinculats al turisme i una altra de propietaris d'una immobiliària barcelonina que vol ampliar negoci a Mallorca.

"Em faig ressò de moltes coses que sempre m’han cridat l’atenció de la crònica negra mallorquina –explica l'autor–. No m’he hagut d’inventar res. Només el tipus de persones, però no les accions ni el rerefons; tot això ha passat i per desgràcia és així". Comes defineix la novel·la, la més extensa de les que ha publicat fins ara –642 pàgines–, com "una història d'amor en què ningú s'estima". La corrupció, la destrucció de l'entorn natural, l'especulació immobiliària i la lluita pel poder són alguns dels temes d'una novel·la que confirma la força i l'agilitat narrativa de l'autor mallorquí.

La tercera novel·la de Rebecca Makkai –finalista del premi Pulitzer i el National Book Award i guanyadora de l'últim premi Llibreter– enllaça amb destresa narrativa dos moments allunyats en el temps però units per una mateixa malaltia, la sida. El primer és el Chicago del 1985, en plena expansió de l'epidèmia, i en ressegueix els estralls en un grup d'amics homosexuals a partir d'un galerista d'art, Yale Tishman. El segon és el París del 2015, i està protagonitzat per una dona que hi viatja per trobar la seva filla desapareguda. "Quan vaig començar a preparar el llibre vaig adonar-me de fins a quin punt la sida era desconeguda –recorda Makkai–. Ningú no en parlava, era un tema tabú. No va ser fins al 1987 que Ronald Reagan, llavors president dels Estats Units, va pronunciar la paraula sida a les notícies. Això passava sis anys després que comencés a morir gent".

Publicada a Periscopi en català –traduïda per Marc Rubió– i a Sexto Piso en castellà, Els grans optimistes supera les 600 pàgines. Makkai ja té a punt la seva pròxima novel·la, I have some questions for you, que publicarà el 2023, un thriller psicològic que arrenca quan una professora de cinema accepta fer un curs de dues setmanes a l'internat on va estudiar quatre anys i hi va ser assassinada una companya de curs.

"Em prenc l'escriptura com un joc. M'encanten les novel·les còmiques, les busco com qui busca tresors. Qualsevol cosa que impliqui mostrar l'existència ridícula d'aquest món m'encanta". Amb aquesta divisa, Laura Fernández ha aixecat novel·les on campen, sense cap restricció, l'absurd, l'estranyesa i girs narratius imprevisibles. L'última ha estat La señora Potter no es exactamente Santa Claus (Literatura Random House), que s'ha convertit en una de les novel·les més recomanades dels últims mesos –premiada amb el Finestres, l'Ojo Crítico i el Kelvin 505– i que proposa al lector viatjar fins al poble de Kimberly Weymouth Clarke, lloc de pelegrinatge turístic perquè una escriptora, Louise Cassidy Feldman, hi va ambientar una novel·la d'èxit. Escriptors, periodistes, nens sinistres, venedors de souvenirs i agents immobiliaris protagonitzen aquesta atapeïda aventura coral, de més de 600 pàgines.

Després del sextet autobiogràfic La meva lluita –que sumava més de 3.000 pàgines– el noruec Karl Ove Knausgård va quedar buit de paraules fins que, l'any 2014, coincidint amb el quart embaràs de la seva parella, l'escriptora Linda Boström, es va decidir a explicar a la futura filla com era el món que es trobaria quan nasqués. Ho va fer en quatre llibres, coneguts com a Quartet de les estacions, publicats aquest juny en quatre volums per Anagrama, i que arrenquen amb En otoño, traduït per Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

La desmesura de Knausgård no s'atura. Ha tornat recentment a la novel·la amb el díptic integrat per Morgenstern (Estrella del matí, 2020) i Ulvene fra evighetens skog (Els llops del bosc de l'eternitat, 2021). La caiguda d'un meteorit en un petit poble és el punt de partida d'una concatenació de desastres que afecten els seus habitants. La traducció anglesa del primer llibre –que suma 666 pàgines–no va rebre gaire bones crítiques: "El gust de Knausgård per la minuciositat ha dividit els seus lectors; en aquest cas és sens dubte un llast" (The Guardian); "El llibre confon, però no per l'argument, sinó la manca d'intencions" (New York Times).

La Primavera Àrab que van viure països com Egipte, Síria i Tunísia el 2011 va fer preguntar a Céline Curiol si França estava disposada a fer la revolució o el dia a dia dels seus ciutadans era massa còmode per pensar-hi. Una dècada més tard publicava Las leyes de la ascensión –en castellà, a Periférica i Errata Naturae, traduïda per Regina López Muñoz–, on un segrest en un McDonalds al barri parisenc de Belleville acaba connectant la vida dels sis protagonistes, entre els quals hi ha una periodista compromesa, un psicòleg, una dona a l'atur i un adolescent d'origen magribí que es radicalitza.

Al llarg d'un miler de pàgines, Curiol es fixa en la precarietat laboral, les migracions, la inadaptació, la maternitat, el desclassament i les dificultats de la vida urbana contemporània. "Cada vegada som més individualistes i ens costa més pensar en els altres –admet Curiol–. Aquest procés d'individualització està connectat amb el predomini de l'eficàcia. Tothom té coses a fer i ningú vol perdre el temps". La novel·la assenyala també un altre problema d'actualitat: la por ciutadana.

Jonathan Franzen no publica amb gaire freqüència, però quan ho fa el resultat ressona arreu del món, en part gràcies a les dimensions de les seves novel·les. Cruïlles (Empúries/Salamandra, traducció de Mireia Alegre i Anna Llisterri), que té 712 pàgines, és la primera entrega d'una trilogia sobre una família, els Hildebrandt, que l'escriptor encara no sap com continuarà.

Ambientada a Chicago entre el Nadal del 1971 i la Pasqua del 1972, està protagonitzada per un pastor protestant de mitjana edat que desitja una feligresa; la seva dona, sempre amb un retret a punt de sortir dels llavis, i els seus quatre fills. "L'adulteri és central en la novel·la. Me'n vaig adonar força aviat, i això em generava cert rebuig, perquè em recordava la narrativa de John Updike, de qui no soc un gran seguidor –afirma–. El Russ s'acosta als 50 i coneix la Frances. Vaig pensar que la manera d'abordar la seva relació havia de ser amb un punt d'humor. Està a punt de fer una cosa que, socialment, està molt mal vista, però ell es justifica dient-se que està intentant tenir una vida més feliç". La novel·la ha estat molt ben rebuda per la crítica –la situen al nivell de Llibertat (2010) i Les correccions (2001)–, però el públic no l'ha acompanyat massivament, com en ocasions anteriors.

Hanya Yanagihara va vendre més d'un milió d'exemplars de Tan poca vida (2015, en castellà a Lumen), i la novel·la –d'un miler de pàgines– va ser finalista del National Book Award, el Man Booker i l'International Dublin Literary Award. Set anys després, la nord-americana ha tornat amb una novel·la encara més extensa (1.100 pàgines) i conceptualment més arriscada. Al paraíso (Lumen, traducció de Laura Martín i Laura Manero) transcorre en tres versions alternatives dels Estats Units: a la primera, la del 1893, el matrimoni homosexual està permès; a la segona, la del 1993, un jove hawaià viu a Manhattan en parella en un entorn assetjat per la malaltia; a l'última, la del 2093, un científic i la seva família malden per sobreviure en un món devastat per plagues i governat per un estat totalitari.

Amb Calidoscopi informal, publicat a Edicions de la Ela Geminada el 2017,el lingüista i traductor Albert Jané va debutar com a novel·lista als 87 anys. L'extensió del llibre, que supera les 1.400 pàgines i narra l'erràtica trobada entre una sèrie de personatges que es van explicant històries ininterrompudament, va dificultar-ne la recepció, fins i tot pel que fa a la crítica: amb prou feines se'n va publicar cap ressenya.

Un lustre després, Calidoscopi s'ha convertit en llibre de culte gràcies a la singularitat de la proposta, la riquesa de la llengua i el sentit de l'humor –tendre i ocurrent– de l'autor, que va dirigir durant gairebé dues dècades la revista Cavall Fort, va traduir Els barrufets i es va ocupar del Diccionari català de sinònims (1977). "Qui somia quan dorm no pot triar el somni, qui somia despert somia el que vol", escriu Jané, que ha continuat publicant la seva ficció lliure i inclassificable en versió digital. L'última entrega, del 2021, porta per títol L'almanac anacrònic.