L'escriptor nord-americà publica la novel·la 'Cruïlles'
Llegim 19/10/2021

Jonathan Franzen: "La religió ha acabat suplantada per un altre mite: la tecnologia"

7 min
L'escriptor Jonathan Franzen, el 2021

BarcelonaJonathan Franzen no publica amb gaire freqüència, però quan ho fa el resultat ressona arreu del món, en part gràcies a l'ambició de les seves novel·les. Cruïlles (Empúries/Salamandra), que té 700 pàgines, és la primera entrega d'una trilogia sobre la família Hildebrandt que l'escriptor encara no sap com continuarà. "No treballo amb grans esquemes. Quan comenci el segon llibre em portarà per llocs que desconec", admet des del dormitori de casa seva, a Santa Cruz (Califòrnia).

Han passat sis anys després de Puresa (780 pàgines) i onze des que va publicar Llibertat (816 pàgines). Ambientada a Chicago entre el Nadal del 1971 i la Pasqua del 1972, està protagonitzada per en Russ, un pastor protestant de mitjana edat que desitja una feligresa, la Frances; la seva dona, la Marion, sempre amb un retret a punt de sortir dels llavis; els fills, els adolescents Perry i Becky, l'universitari Clem i el petit Judson, que observa l'esmicolament de la família des de la cuirassa de la infantesa.

Si Donald Trump no hagués guanyat les eleccions presidencials el novembre del 2017, vostè probablement no hauria tingut la necessitat de fugir cap als anys 70, com fa a Cruïlles. Finalment Trump ha sigut útil per a la literatura.

— No soc jo qui ha de respondre si ha sigut útil! [riu] La presidència de Trump va ser, diguem-ne, un accident que em vaig trobar abans de començar a escriure aquesta novel·la. Després de Puresa, em vaig adonar que no podia dir res sobre el present pel qual passava el meu país. Era massa aviat per escriure sobre els Estats Units de Trump. La divisió política del país apareixia a Llibertat i els perills d'internet, especialment de les xarxes socials, eren el teló de fons de Puresa. Encara no sabem quines conseqüències tindrà el fet que Donald Trump fos president durant quatre anys. El fet de defensar mentides des d'un dels dos grans partits polítics del país recorda el que va passar a Alemanya als anys 30 del segle passat.

¿S'hi estava més còmode, al Chicago dels anys 70?

— Sens dubte. Necessitava trobar un lloc on em sentís prou còmode per passar sis hores al dia durant diversos anys.

El 2016, quan parlàvem de Puresa, em va dir que potser no escriuria cap més novel·la.

— És veritat. Portava dos mesos fent una gira de presentació del llibre, primer pels Estats Units, després per Europa, i em sentia esgotat. Vaig deixar passar un temps, creient que encara en tenia molt –no havia fet els 60–, i em vaig plantejar fer una nova traducció a l'anglès de La transformació, de Franz Kafka. L'oferta em va arribar mentre era de viatge pels tròpics. Vaig signar el contracte electrònicament i el vaig enviar al meu agent. Mentre era allà, vaig conèixer algú que em va semblar que podia ser un gran personatge de novel·la.

¿Era en qui s'inspiraria per a Russ Hildebrandt?

— Sí. Era un personatge que tenia relació amb l'església. Va ser llavors que vaig pensar que faria una novel·la en què la religió i la fe fossin centrals. No només el cristianisme, sinó també altres religions, creences i els mites que encara ens expliquem. M'atreia el personatge i m'atreia també el tema, sobre el qual no havia escrit mai. Aquella matinada em vaig despertar a les dues, en aquella habitació xafogosa i escalfeïda, i en ple atac de pànic vaig escriure un correu al meu agent en què li demanava que no enviés el contracte. En comptes de traduir Kafka, volia escriure una altra novel·la. I ho volia començar a fer immediatament.

En aquell punt, havia de ser només una novel·la. Ara en seran tres, i si són d'aquesta extensió, el projecte superarà les 2.000 pàgines.

— Quan feia quatre mesos que escrivia em vaig adonar que no en tenia prou amb una única novel·la. Hauria volgut que Cruïlles tingués 200 pàgines i que fos el primer terç del llibre, però quan en portava 150 m'ho estava passant tan bé el 1971 que vaig voler quedar-m'hi més temps. No era per nostàlgia, sinó perquè no havia de fer cap esforç de documentació. Recordava els anys 70. Els podia recuperar amb pàgines que estiguessin vives. Vaig deixar guiar-me, a veure fins on em portava tot allò...

Hi ha una experiència biogràfica que coincideix amb la dels protagonistes. Vostè també va formar part d'un esplai religiós: en comptes de dir-se Crossroads [Cruïlles] es deia Fellowship [Comunitat]. En parlava a Zona fría, un llibre de memòries publicat el 2006. Deia que el capellà li recordava Charles Manson.

— Sí. Aquesta mena de grups eren una experiència molt comuna als Estats Units, potser més que a Europa.

Als anys 60 i 70, a Catalunya hi va haver una tradició d'escoltisme juvenil en què es barrejaven les sortides a la muntanya amb el catolicisme. Era un moviment més hippy que religiós, com passa a la seva novel·la.

— Quan comença el llibre, en Russ ha perdut el lideratge de Cruïlles i enveja el seu substitut. De portes endins, el nou líder, en Rick, parla de pregàries i de la Bíblia, però quan s'adreça als nois i noies diria que en cap moment fa una sola menció a la religió. Els proposa, sobretot, teràpies emocionals: com ser honest amb els altres i coses per l'estil. Déu i la religió són fonamentals a la novel·la; al grup, molt menys. En Russ, la Marion i la Becky són creients. En Clem rebutja la fe amb violència, i per això també és molt important.

L'experiència real a Fellowship i la que explica al llibre són molt diferents. De fet, és a través de la ficció que ofereix una mirada més complexa i matisada, cosa que contradiu la tendència d'equiparar la ficció autobiogràfica amb l'única manera d'arribar a la veritat.

— Un dels personatges que parla més del grup és en Perry, i ho fa a través d'una aproximació cínica: descriu el grup com una droga, o com un joc, i creu que si n'aprèn les normes el podrà guanyar. L'experiència que a mi m'interessava explicar és la d'en Russ, que ha perdut el lideratge de Cruïlles i se sent humiliat. Quan dones a un grup d'adolescents el poder de ser honestos, són capaços de trepitjar un home de 45 anys.

Què me'n diu, de la ficció autobiogràfica?

— La novel·la autobiogràfica arquetípica és aquella en què un jove escriu sobre un altre jove a qui li passen les mateixes coses que a ell. Escriure sobre les pròpies experiències dona potser per a un primer llibre. Però jo no estic en aquest punt.

De quina manera pot ser honesta, una ficció?

— L'honestedat està molt ben valorada, quan parlem de memòries. Però n'hi ha moltes que trenquen aquesta norma. En ficció, l'honestedat té un sentit més abstracte. Has d'escriure sobre els teus personatges amb prou honestedat perquè es comportin com són i no com tu voldries que fossin. Passa el mateix amb el món on viuen els personatges. Moltes de les novel·les que trobem a les llibreries dels aeroports ens mostren un món idealitzat, que no es correspon amb el real: hi ha personatges molt bons i d'altres que són molt dolents, i els bons sempre triomfen. Al món real, aquell que penses que és un malparit pot acabar tenint un costat bo. Això és el que han d'intentar explicar les novel·les.

Russ Hildebrandt es passa bona part del llibre desitjant una feligresa, la Frances, però és un home compromès socialment. Mentre el seu matrimoni s'engruna, lluita pels afroamericans i pels indis americans.

— L'adulteri és central en la novel·la. Me'n vaig adonar força aviat, i això em generava cert rebuig, perquè em recordava la narrativa de John Updike. No en soc un gran seguidor, d'Updike. En Russ és un pastor que s'acosta als 50 i coneix la Frances. Vaig pensar que la manera d'abordar la seva relació havia de ser amb un punt d'humor. Està a punt de fer una cosa que, socialment, està molt mal vista, però ell es justifica dient-se que està intentant tenir una vida més feliç. Alhora, en Russ és algú que a nivell polític i teològic és admirable. Amb un material així, John Updike n'hauria escrit una novel·la molt diferent, penso.

Tots els personatges es pregunten pel sentit de tenir fe.

— La fe m'interessa com una experiència emocional. És aquest element el que no havia llegit gaire en la ficció. Les emocions són el meu fort, quan escric. O això és el que intento. Les abstraccions sobre el bé i el mal i altres qüestions que motiven la teologia no m'han cridat mai l'atenció.

¿El seu contacte amb el cristianisme quan era un nen li va posar més fàcil a l'hora d'escriure sobre la fe? Cinquanta anys després, a alguns lectors els semblarà un món remot, el que descriu.

— Vaig créixer en una església. Les històries de la Bíblia em semblaven molt potents, i les llegia com si es tractés de ficció, és a dir, intentava que m'emocionessin. Hi ha paràboles com les del fill pròdig que són una meravella, en aquest sentit. Podria mencionar vint històries més de la Bíblia que em fascinen igual o més que aquesta. De petit llegia la Bíblia, però també les Cròniques de Narnia i les novel·les de Tolkien i Isaac Asimov. Tenint en compte que l'existència de Déu no es pot provar, només hi podem accedir a través de les emocions instintives.

La religió et pot portar a voler fer el bé socialment, com pretén en Russ.

— Per a ell, lluitar per la justícia social és una extensió del que ha après dels Evangelis. Si Jesús hagués aparegut el 1965 hauria defensat el Moviment Afroamericà pels Drets Civils com fa en Russ. N'estic convençut. Si llegeixes els Evangelis, el supremacisme blanc no té cap sentit. És una ironia grotesca que el supremacisme blanc lligat a l'extrema dreta es defineixi com a cristià. I suposo que, avui dia, una part del progressisme rebutja el cristianisme perquè l'associa amb aquesta part retrògrada del país.

Aquesta trilogia de llibres ha d'arribar, en principi, fins al present.

— Sí, però no sé com continuaré. No treballo amb grans esquemes. Quan comenci el pròxim llibre em portarà per llocs que desconec.

Mirar cap a la fe i cap a Déu en un moment de la història en què gran part d'Occident en viu al marge sembla una manera de dir que hi ha alguna cosa més, a banda de la realitat i del pragmatisme, del big data i de les xarxes socials.

— El títol de la novel·la ve d'una cançó de Robert Johnson, Crossroad blues. De Johnson en sabem molt poques coses, però així i tot podem sentir les seves gravacions, gairebé de miracle, gràcies a la tecnologia. D'altra banda, no tot el que ens dona la tecnologia és bo. La religió ha acabat suplantada per un altre mite: la tecnologia. Aquest és un dels temes de la nostra actualitat. Hi ha una part irracional de l'ésser humà que abans canalitzàvem a través de la religió, i ara això ha canviat: és en la tecnologia que dipositem l'esperança. Però la fe, encara que hagi canviat de forma, continua existint.

stats