PalmaFins a 14 narradors fa servir Melcior Comes a Tots els mecanismes (Proa), una novel·la àgil, de corrupcions i xantatges que va de Barcelona a Mallorca a través de dues famílies igualment depredadores en la societat de la immobiliària i el turisme. A Tots els mecanismes, la terra –Mallorca, però també Barcelona– és encara més impura que la de Sobre la terra impura (Proa, 2018). Melcior Comes (sa Pobla, 1980) torna a les llibreries amb una novel·la trepidant que retrata una època de corrupció política i social alhora que deixa veure els nombrosos recursos –mecanismes– narratius que es poden fer servir per construir una història. Plena de frases llampants, Tots els mecanismes enganxa des de la primera línia. “Ja va bé. Està entre les intencions”, diu.

Heu definit Tots els mecanismes com “una història d’amor en què ningú s’estima”. També com un western. Són així els westerns a casa nostra?

— El western té una èpica de l’enfrontament que trobam aquí i també n’hi ha molts amb famílies que es disputen uns terrenys. Però jo diria que Tots els mecanismes és una novel·la de costums, de personatges, psicològica també. M’interessaven casos com el de Can Domenge, que he situat al Carnatge, amb una família barcelonina, els Torrus, propietaris d’una immobiliària agressiva, i els Súbac, poblers amb una manera particular de fer les coses i que també són un poc de western. Ja sabeu de quins tipus de persones parl.

Quasi els podem posar nom.

— Sí, eh? Personatges com en Jac o el seu fill, en Bernadí, són un tipus de mallorquinarro que, com diu Pere Antoni Pons, fan la impressió de ser eterns. Volia fer un personatge així, avariciós, gruixut, de mala llet, conspiranoic, malparlat, que també recollís el record dels meus dos padrins, del pitjor que tenien. Em faig ressò de moltes coses que sempre m’han cridat l’atenció de la crònica negra mallorquina. No m’he hagut d’inventar res. Només el tipus de persones, però no les accions ni el rerefons; tot això ha passat i per desgràcia és així.

La corrupció i aquest tarannà, si no fessin ràbia, farien rialles. La tragèdia i la comèdia són properes?

— És una qüestió de mirada. Per a qualsevol escriptor de la meva generació, Baltasar Porcel n'és un mestre. Ens va ensenyar a mirar de manera molt sorneguera, humorística, amb un humor molt negre, gruixut. També en Sebastià Alzamora mira així. 

Sota la lluita de les famílies, hi ha altres capes que fan un mosaic social. Quin és aquest substrat?

— Per mi és una novel·la sobre fracassats, gent que, tot i haver-ho tingut tot, se sent fracassada. Al substrat hi ha la idea de la lluita de classes, una idea marxista que estava de moda als 60 i 70 i que ara no la captam tant. Avui hi ha una lluita de classes dins la mateixa classe social. No és la de les classes baixes contra les altes sinó dins la classe alta, on es disputen els llocs de més protagonisme. I en un altre nivell hi ha la història dels fills que intenten fer-se valuosos davant el pare: en Víctor Torrus amb son pare, en Llorenç davant el seu o en Bernadí.

També és una novel·la generacional. La nostra història més recent demostra que hi ha hagut millora?

— M’agradaria pensar que sí, però la novel·la diagnostica que és el mateix. Jo no crec que hi hagi hagut una millora moral respecte de les generacions anteriors. I sobretot, si volíem ser el mateix que els nostres pares, havíem de fer el mateix que ells; i si el que varen fer ells no és exactament noble, el que hem fet nosaltres tampoc.

Diríeu que és un treball crític?

— El retrat de costums sempre és crític, tot i que està matisat. No vivim en un món absolutament horrible, ni ho plantej així. En Castro ho diu: aquest món és meravellós si aconsegueixes sobreviure.

És una novel·la més mallorquina que catalana?

— Volia que fos tan catalana com mallorquina. De fet, hi ha un tipus de narrador i de mirada que és molt la del modernet de Barcelona. Al hipster barceloní quan li poses un Llorenç davant queda una mica espantat i diu: “I això què és?! Qui és aquest salvatge?”. I no l’entén gaire, però en el fons hi empatitza perquè hi veu una espècie d’autenticitat. 

No és la vostra Sicília sense morts. “Era el meu millor amic i el vaig matar”, així començau.

— La novel·la de Guillem Frontera va ser una inspiració per a la meva. Aquesta visió que Mallorca és Sicília sense morts no l’he tinguda mai. Jo m’he criat, com molta gent, llegint l’Última Hora. La secció de crònica negra de l’Última Hora em feia sempre la impressió de viure a Chicago.

I l’opció d’un títol antoniafontià?

— Era un títol com de treball i a poc a poc es va anar consolidant. La cançó d’Antònia Font és Mecanismes i acaben dient “tots els mecanismes”, repetint-ho cada pic més fort fins que ho criden de mala manera. Aquesta cosa obsessiva d’aquest grup també m’agradava, i es pot assemblar a aquest surrealisme que du dins el cap en Bernadí. Però si es diu Tots els mecanismes és perquè són tots els angles des dels quals es pot mirar una cosa i també totes les maneres de narrar.

De fet, hi ha un gran desplegament de mecanismes narratius.

— Sí, però no és el motiu d’escriure. No vull fer exhibicionisme de recursos. He volgut que el lector assisteixi a la manera com s’ha fet el llibre i per què té aquesta forma. I sí, hi ha algú que arreplega cròniques, interrogatoris judicials, hi ha recursos teatrals, monòlegs còmics, articles periodístics, crònica, reportatge, perfil literari… Tot són maneres d’explicar històries, això m’interessava dir-ho. Un acudit també és una història.

Escriptura ràpida, directa, amb moltes frases llampants, com tuits.

— Em trob còmode en l’estil informal, que és literari però al mateix temps és oral. I m’agraden, em surten les frases llampants, subratllables. La novel·la en té moltes. Potser les veurem per Twitter, i de fet, està pensat perquè pugui ser així.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir 'Tots els mecanismes' a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents