Després de L’adéu al mestre (2013), que significà el seu retorn a Club Editor després de debutar-hi el 1968 amb Els carnissers, Guillem Frontera hi publica ara una nova novel·la. Sicília sense morts ofereix una visió lúcida, despietada i plena d’espines d’humor de la Mallorca actual, marcada per la corrupció -del Partit Popular i Unió Mallorquina, sobretot- i poblada per tota mena de personatges cobdiciosos, prepotents, servils, amorals... Guillem Frontera transcendeix el retrat d’una realitat putrefacta i fa una novel·la que explora els racons més foscos i grotescos de la condició humana.

La novel·la fa un diagnòstic sociopolític i moral de la Mallorca moderna.

La societat mallorquina és conscient de la pròpia degradació, però alhora se sent incapaç de reaccionar i expulsar del poder els que han traït la seva confiança. Tots els corruptes que han robat són el resultat d’una forma de fer política i d’una concepció concreta del país. Veuen Mallorca com un botí del qual poden disposar com vulguin, sense tenir en compte el benestar dels altres o el futur. Són com un vaixell pirata que hagués anat a l’abordatge de Mallorca només pensant a endur-se’n tot l’or.

També parleu d’altres corrupcions, a més de l’econòmica i la política.

Aquestes dues formes de corrupció no serien possibles sense una corrupció de la vida social. Cada corruptela deixa moltes engrunes pel camí i molta gent viu d’aquestes engrunes. És impossible que una gran corruptela es dugui a terme sense que ho sàpiga molta més gent de la que finalment s’hi veu implicada judicialment, si arriba el cas. En el fons, tots en som responsables, perquè tots veiem el que està passant. De vegades ens preguntem: ¿per què han fet aquesta obra pública, quan no feia cap falta? Bé, en realitat sabem per què l’han feta… La gent que no contribueix a expulsar els corruptes del poder n’és còmplice.

No eximiu la ciutadania de les seves responsabilitats.

La societat que ha posat els dirigents corruptes al poder ja sabien qui eren, quan els votaren. No s’hi val, a dir que els han enganyat. A Mallorca tots ens coneixem.

La corrupció que retrateu no és només mallorquina…

Jo no escric sobre Mallorca, jo escric sobre situacions que passen -i personatges que viuen- a Mallorca. En Xavier Bru de Sala comentava Sicília sense morts i la nova novel·la de Ferran Torrent i es demanava per què, a Catalunya, on també hi ha hagut molts casos de corrupció, no surten novel·les així.

No és una novel·la en clau, però la galeria de personatges és representativa de la societat mallorquina.

Hi ha representativitat; el que no hi ha és una literalitat. No es poden associar els personatges de la novel·la amb gent de la vida real. Això empobriria la lectura. El lector ha de contenir les ganes de canviar els noms als personatges. Els personatges es diuen com es diuen i fan el que fan.

Què em diríeu, si us digués que he vist el president Bergas com un híbrid de Matas i Bauzá?

Et diria que, literàriament, he fracassat. Si el veus així vol dir que la novel·la ha tirat més cap al reportatge periodístic que cap a l’obra literària. Això és el que et diria! (Que ho cregui o no, ja és tota una altra història…)

Tots els personatges bons i nobles d’esperit se senten desarrelats.

Sí. Però se’n senten tant per nobles com per aborígens. A Mallorca, la integració és molt difícil, entre altres raons perquè als que vénen de fora els costa trobar Mallorca. Hi ha tota una franja de ciutadans que el cens i les urnes diuen que són Mallorca que, en realitat, no ofereixen cap possibilitat d’arrelament, als nouvinguts, perquè ells tampoc no estan arrelats. Molts se senten com uns inquilins amb molts de drets.

I els mallorquins, ¿on són?

Amagats, no sé si per por o com a estratègia de supervivència. I aquí és on convé recordar El guepard, de Lampedusa. El príncep de Salina diu que Sicília és un país que sempre ha estat comandat des de fora, i que els sicilians sempre s’han deixat conquerir i s’han mostrat servils, però que mai no s’han lliurat als conqueridors ni els han pogut estimar. Amb Mallorca és igual.

D’una novel·la sobre art escrita per un narrador introspectiu, heu passat a un fresc social mordaç i dur. ¿Canvia la forma de treballar el llenguatge?

La història i el punt de vista determinen el llenguatge. En una història contada en primera persona, el llenguatge és l’expressió d’una psicologia. Aquí he usat un punt de vista extern que es focalitza, puntualment, en distints personatges.

Es parla força de regeneració. ¿Ens regenararem?

L’historiador Carlo Maria Cipolla té la teoria que la majoria de comportaments humans estan impulsats per l’estultícia, més que no pas per la maldat. També diu que, contra el malvat, sí que ens podem protegir; contra l’estúpid, en canvi, no tenim defensa possible, perquè l’estúpid es defineix justament perquè intenta fer mal sense preocupar-se per si també se’n fa a ell mateix. Entre la maldat i la dignitat hi ha un immens espai abandonat a l’estultícia, i això em fa impossible dir-te què passarà. Mallorca m’ha donat massa sorpreses perquè jo ara gosi fer cap vaticini. La societat té deu mil cares: segons quina miris et sents optimista o profundament pessimista.