HE LLEGIT NO SÉ ON
Llegim 26/03/2016

El premi és la bellesa

i
Eva Piquer
3 min
El premi  és la bellesa

La teoria de la relativitat general i altres coses boniques

Ho deia el compositor francès Claude Debussy: “L’art és la més bonica de totes les mentides”. També deia que la música comença allà on no arriben les paraules, i ben pocs gosarien desmentir-lo: la música és una drecera directa al moll de l’ànima.

Una gràcia de la bellesa és que la podem trobar a llocs insospitats. L’enyorat Johan Cruyff ens va ensenyar que calia perseguir la victòria, o almenys fugir de la derrota -“Si no pots guanyar, mira de no perdre”-, però vetllant sempre per la bellesa del joc. I en el llibre Set lliçons breus de física (Anagrama), Carlo Rovelli descriu la teoria de la relativitat general d’Albert Einstein com “la teoria més bonica”.

Rovelli (Verona, 1956) és físic teòric i un dels fundadors de l’anomenada “gravetat quàntica de llaços”. En aquest llibre, adreçat als qui no són experts en ciència moderna, fa un recorregut per les fites de la física de l’últim segle. En set lliçons magistrals i en poques pàgines, ofereix una panoràmica divulgativa -i bella, molt bella- d’aquells avenços de la física que ens han permès anar desxifrant alguns dels misteris de l’univers.

Einstein va escriure una equació de només mitja ratlla que sosté que la curvatura de Riemann és proporcional a l’energia de la matèria, és a dir, que l’espai s’encorba allà on hi ha matèria. Una equació que conté un univers sencer i que dóna peu a prediccions que podien semblar els deliris d’un boig però que s’han anat confirmant amb l’experiència. Rovelli ens fa veure que cal certa dedicació i esforç per poder llegir l’equació d’Einstein, “però menys del que cal per arribar a sentir la sofisticada bellesa d’un dels últims quartets de Beethoven”. En un cas i en l’altre, conclou, “el premi és la bellesa”.

El primer mitjà de conciliació entre les persones

En grec, una mateixa paraula serveix per expressar el que és bell i el que és bo. La bellesa, observava Montaigne, és el primer mitjà de conciliació entre els homes. Però la bondat tendeix a estar menysvalorada. Que bonista sigui un adjectiu que sovint es fa servir per insultar el personal diu molt de nosaltres, i no precisament en el bon sentit.

Llegeixo un article de Julian Barnes titulat A Life With Books, editat el 2012 a Gran Bretanya en forma d’opuscle. “Vaig esdevenir una mica menys col·leccionista de llibres (o, diguem-ne, fetitxista dels llibres) després d’haver publicat la meva primera novel·la”, recorda el meu escriptor anglès preferit. La frase em fa pensar en allò que va admetre fa temps Albert Sánchez Piñol: “Sant Jordi és el millor dia de l’any fins que publiques el primer llibre”.

Una festa que ens fa semblar més civilitzats del que som

En efecte, Sant Jordi és un gran dia per als qui no han aspirat mai a ser escriptors. Quan t’ha entrat el verí d’escriure i publicar, el 23 d’abril es vesteix de malson. Si tens una novetat al mercat, perquè la tens; i si no, perquè no. O trobes que es parla poc del teu llibre o et fa ràbia no haver-ne tret cap. I, malgrat això, salta a la vista que Sant Jordi és una festa bonica. Seria sens dubte la diada que envejaríem si la celebressin a qualsevol altre racó del món. Ens fa semblar la mar de civilitzats, més i tot del que som: ens regalem roses i llibres en senyal d’amor.

Barnes és optimista pel que fa al futur del llibre imprès. “No tinc cap prejudici contra les noves tecnologies, però els llibres sembla que continguin coneixement, mentre que els lectors d’ e-books sembla que continguin informació”. Això sí: els llibres de paper, diu, hauran d’esdevenir encara més desitjables, més ben dissenyats, més atractius. Més bells, en una paraula.

stats