CRÍTICA

El vitalisme arriscat de Pep Rosanes-Creus

'Zero' de Pep Rosanes-Creus. Jesús Aumatell Editor. 76 pàg. / 6 €

Llibreria Ona / ONA LLIBRES Zoom

L’editor i home de lletres Jesús Aumatell, de qui ens cal esperar un nou Homenot per part de l’escriptor que algun dia prengui el relleu de Josep Pla, autèntic activista de la poesia, creador de la mítica Emboscall, osonenc il·lustre, està dedicant molts esforços, de fa anys, a posar en coneixement tota l’obra de Pep Rosanes-Creus, poeta de Manlleu resident a l’Esquirol. Fent coincidir l’inici de la publicació del primer volum del dietari ( Llibreta borda, 1980-1981), ens ofereix també Zero, poemes escrits entre 1998 i 2002. Són d’abans del cicle escrit arran de la mort de Rosa Solé, majoritàriament aplegats a La Rosa pòstuma (2004). Al web de l’editor hi trobem una introducció acurada al llibre, on hi diu: “L’autor sembla voler evitar -o, si més no, dificultar- que el lector s’endinsi en la seva profunditat simbòlica. Aquest joc reforça la intencionalitat autodenigratòria del llibre: presentar l’autor (i per tant el discurs mateix) com quelcom vulgar, mesquí o fins i tot miserable, aspectes que el zero ja expressa simbòlicament”.

Efectivament, ja des del títol mateix podem fer aquesta interpretació: el zero pot ser a l’esquerra (autodenigració) o a la dreta (multiplicació del valor), és un cercle (un cicle), un principi i un final, una cosa insignificant, una qualificació acadèmica. Segons Aumatell hi ha també un altre element a subratllar: “... en aquest aspecte cal relacionar-ho amb la recepció de l’obra rosanesiana per part d’una determinada crítica: recordem que algú va publicar una ressenya a un dels seus llibres amb el títol de «No presentat»; ara, irònicament, ell mateix es posa un «zero»”.

En el primer poema ( Mèxic ) evoca un film americà (segons el comentari minuciós d’Aumatell es tracta de Revenge, del 1990). La paradoxa és que d’una mala pel·lícula en fa un bon poema, no dolent, com ell assevera, amb la postil·la moral ferrateriana: l’assumpció de fracassos ordinaris no ens ha de fer necessàriament dolents. Comparant aquest volum amb la juvenília que vaig prologar ( Trempar la veu, 2016), hom observa que l’escriptura ha agafat nervi amb el temps, s’ha fet implacable i no està per brocs: la sintaxi s’enrigideix i tendeix cap a un estil abrupte i telegràfic: hi ha una contundència sense miraments ( Tant sentit com en un full blanc ). La lúcida urgència comunicativa supera els “lírics excessos”. Ho comprovem al poema La pàgina blanca : no hi ha res a embellir. I, tanmateix, que bella la cruel realitat versificada! Implacable també amb la hipocresia i la frivolitat de certa societat literària ( Cervesa i billar ). En els poemes següents, on s’evoca una galeria de personatges, hi podem rastrejar la seva poètica: Oscar Wilde, Salvat Papasseit, Dorothy Parker, Sándor Márai, Joan Vinyoli, P.P. Pasolini, Jacqueline Dupré (artistes amb estigma, i Dupré, com Rosanes, víctima de l’esclerosi múltiple). La inventiva trencadora de l’expressió gramatical creant locucions adjectivals insòlites (“etern pensant-se gosat”), pronominalitzacions inoïdes, o, per exemple, “el cos Kavafis”, substantiu assimilat al nom del poeta, conjugacions impossibles que descriuen el caos o la relativitat del temps cronològic, recursos al·literatius, com en l’escruixidor poema del Salvat tuberculós: “Inconsistent com la fulla, un gos / que plany l’os i que udola, rabiós. / No pas res més que l’udol extingit”. La complexitat d’un discurs estilitzat peculiarment, a la manera expressionista, i deliberadament antiretòric, provocarà més d’un o dos escarafalls d’algun mestretites, però això no ens ha de fer patir. Rosanes no menteix, perquè no es menteix, quan diu: “La pell no la salva ni déu / ni cap traginer de paraules”.