EL LLIBRE DE LA SETMANA
VÍCTOR OBIOLS

Tot el que ja hi era abans de l’invent

'El nus la flor' d'Enric Casasses. Edicions Poncianes. 250 pàg. / 24 €

Tot el que ja hi era abans de l’invent Zoom

Un esclat de color, flors i cometes, de l’il·lustrador Enric Casasses (i Poeta, com William Blake). I inserida a la solapa posterior, una llaminadura musical embolicada amb més coloraina, per ser desembolicada i cruspida, amb les lletres, obra en si mateixa, de gruix: tot plegat una festa (anava a dir dels sentits, però caldrà incloure-hi els esprits ): és un disc amb pianos excelsos de Daniel Ariño, amb escrits del llibre, cantats per Maria Mauri (sublim sprechgesang ) i declamats per Casasses: un compendi poètic, una fita d’altura, amb producció del savi Albert Moraleda. És, doncs, estratègicament, molt assenyat emboscar discos: el llibre encara té el seu lloc natural a les llibreries. Tot i l’assetjament, sobreviu a l’imperi digital. El nus la flor és llibre-celebració per ser endut a la muntanya o a la sorra davant “de la mar fins al norfeu....”, o amagat sota el coixí per fer dansar la màquina onírica i dir-se’n unes quantes pàgines abans de trencar el son, llibre de capçalera de llit, o de tauleta de nit, o d’hamaca matinal, o de riera heraclitana, a gust del lector.

Casasses sempre grata metafòricament el llenguatge, giravolta amb la metàfora i enfondeix la realitat, que és com un riu, un turó, un ruc, un somni, un espasme, un crit, tot junt, i regala deliris i densitats. I això, amb un estil: una sintaxi amb nom propi, és a dir, amb un desordre molt endreçat, o una desraó molt enraonada, amb formes gustoses, rocoses, salabroses, atzètera. I amb un sentit fònic únic. Únic i divers, esclar, com el de tot trobador que s’ho val.

“Tot el que viu és veu”

L’embolcall de fantasia ja ho diu tot, i la música embolcallada rebla el clau que ja indica la primera solapa: vers, cançó, assaget, filosofia, acudit, prosa, all cru, recerca, endevinalla, profecia. Un compendi de nus i de flor. I que no falti l’ all cru!, que és antibiòtic natural, vasodilatador i vermífug. Segons Plini, l’all és eficaç contra les mossegades de serp, i segons la tradició té la reputació d’allunyar els vampirs i el diable. Va ben armat el poeta Casasses! I ho sap! (“Mig quart de lluna / i un milió de cortines / gairebé immòbils”). Quan Mauri canta, al final de l’“òpera”, El nus, la flor, Ariño resol harmònicament, com en un finale majestuós. A La poesia i lo poètic Casasses ens ennova de com funciona la seva alquímia retòrica, i en el Compendre (amb barretada a Coromines, naturalment), també: “I és que tot el que viu és veu”, poema que ja li havíem sentit en una sessió memorable al Bar Pastís (Els Interminables) fa uns tres anys.

Ara seria llarg de parlar de contrastos, i de psicotròpics, i dels tròpics que niuen en la imaginació del poeta. Però abreujar també és feina de ressenyista, i dir, en resum, que Casasses és dadà, però és modernista, però és medieval i nou noucentista, i barroc i del roc (amb o sens k ), i fascinat per la badoqueria metafísica, la de la poesia pura (o enfangada, si cal). Sí, badar és obrir una cosa closa (el misteri, l’amor tímid, la closca de la nou…). I badar és encantar-se, cantar-se endins, o enfora… I “només és una cançó”. Ves qui ho diria, una cançó que fa mal i que volem tornar a sentir. Les èpiques casassianes s’entortolliguen amb saviesa amb les seves líriques, que són de molts colors, però sempre molt veritables, i aquí és on punyen quasi sempre, amb bona idea (no pas mala). I sens dubte és en la dramatúrgia, que ho lliga tot, on l’espectacle de l’univers, en versos mesurats o immesurables, espetega fins allà on sàpiga portar-ho el lector.