“Jo ja sé que una antologia és sempre un error. Error per al mateix antòleg just al moment següent d’acabar-la, i error com una casa i sense dissimulació davant de la posteritat (que, al seu torn, també s’equivoca)”. Aquestes paraules -traduïdes- són de Gerardo Diego i formen part del pròleg a la cèlebre Poesía española. Antología (Contemporáneos) de 1934. Els antòlegs de l’antologia que ens ocupa ara, com que són de l’ofici, també es curen en salut, i en una introducció treballada i raonada estableixen els criteris i argumenten la tria amb bon coneixement de causa.

És important tenir en compte que la portadella que obre el cos del llibre ens diu “Antologia / Mostra”, que és una manera de fer saber que segurament s’han deixat poetes, i que potser n’han posat alguns que faran bona la dita de Gerardo Diego sobre les equivocacions de la posteritat. És clar, la poesia potser no és una professió sinó més aviat una emanació que s’esdevé ara i adés en la vida activa de certs subjectes (o, si preferiu, una devoció vocacional). Certament, tenim elements objectius (i subjectius) per valorar quantitats i qualitats però, al capdavall, sabem que hi ha poetes que han contribuït a l’art de la poesia amb un sol poema, i en tenim que han escrit centenars de peces que són gotes de desigual intensitat, però denses tanmateix, en un oceà exuberant. Ningú té la vara de mesurar perfectament, potser perquè la perfecció no existeix.

A la taula d’en Bernat

Aquí qui tria mana, i el que sí que no podem aplicar és el refrany que diu “A la taula d’en Bernat...”, senzillament perquè són els antòlegs els que demanen permís als antologats i, per tant, cap poeta ha d’anar a picar cap porta. Altra cosa és que alguns vulguin exigir contracte o, com a mínim, la cortesia de rebre el llibre com a obsequi, perquè, naturalment, el llibre és una mercaderia, i hi han col·laborat molts autors, encara que sigui de manera testimonial, amb un sol poema. Aquesta configuració de l’antologia també ha suscitat conceptes com directori, llistat, guia, que podem llegir com a denigradors, o no.

Hi ha qui se sent més satisfet amb les antologies cenyides a pocs autors, amb una mostra suficient de cadascun, amb una nota biogràfica, i àdhuc una de poètica on el/la poeta defineix les seves intencions. Són opcions diferents, i Altaió i Sala-Valldaura ja s’expliquen prou en la introducció. Si hi ha qui troba a faltar, posem per cas, Raimon Àvila (Premi Estellés, Jocs Florals, etc…) o bé Jordi Ibàñez, que potser no ha guanyat cap premi, i és més conegut com a assagista; o Antoni Puigverd, que fa anys que sembla que va deixar de publicar, però havia sigut premi Carles Riba; o Teresa Costa-Gramunt, que té més de vint llibres de poesia publicats, i més d’una Flor Natural; o Mari Chordà, potser considerada més pintora o activista que poeta; o Miquel-Lluís Muntané, poeta de llarga trajectòria, del qual fins i tot s’han publicat estudis; Joan Todó o Andreu Subirats, reconeguts poetes de les Terres de l’Ebre, o, finalment, el singular Pep Rosanes-Creus, que ha bastit una obra poètica notable, haurà de resignar-se.

Jordi Cornudella, a la presentació de La Seca al maig, va dir que el llibre es pot llegir com un enfilall, quasi narrativament, i et vas trobant amb coses que lliguen, i d’altres que no tant, però el conjunt, endreçat cronològicament, crea un sentit. Com deia Àngel Carmona a la seva magnífica Antologia de la poesia social catalana (1970), aquí potser també es fa “perceptible l’eco unitari d’un càntic català”.