Crítica

Quan no saps on vas, qualsevol camí t’hi porta

'La quinta essència de la pols' de Marta Pera Cucurell. Pagès. 92 pàg. / 12 €

Quan no saps on vas, qualsevol camí t’hi porta / GETTY Zoom

El títol del llibre ens remet a una pregunta fonamental del monòleg del Hamlet de Shakespeare: què és, per a mi, aquesta quinta essència de la pols? Què és l’home? I és, probablement, la pregunta que s’ha fet la poesia (i totes les formes de coneixement) des que l’espècie fa carburar l’intel·lecte (encara no prou pel que veiem dia a dia en aquest món). I Marta Pera ha muntat el seu recull poemàtic sobre aquesta pregunta i sobre l’assumpció que hem de continuar ruminant aquesta qüestió: la pols que som i que serem.

Sí, cert, ja ho va dir la Bíblia, ja ho van repetir els barrocs, i els grans escriptors que encapçalen les citacions d’aquest llibre: Pessoa, Quevedo, Pere IV (el rei), Shakespeare... Tot s’ha dit, sí, però cal repetir-ho, perquè ningú se’n recorda. O ningú se’n recorda prou. I no és només això: els qui viuen de les lletres (i sovint per a les lletres i en les lletres), i Marta Pera n’és un exemple fefaent, traductora de prestigi, senten moltes vegades la necessitat de reformular-se aquestes veritats essencials. Aquest és un altre element d’interès del llibre. Pera experimenta l’esforç traductiu dia a dia, amb totes les servituds que representa traduir textos d’altri. I, d’alguna manera, ha necessitat que l’esforç es prolongués en un altre àmbit, el seu propi, el de les seves interrogacions i neguits. El jo poètic es crea sol quan l’escriptora/traductora comença a consignar pensaments i formulacions expressives felices i les formalitza en el poema. I estructura el recull sobre una “proposta pendular”, com diu exactament Francesc Parcerisas al pròleg: els poemes del jo poètic quotidià, l’observadora de la vida, l’anotadora de dèries, ànsies i ironies, i -tipogràficament marcades- les proses que alterna amb reflexions i divagacions filosòfiques sobre la pols. Parcerisas analitza a la perfecció allò que defineix la poesia de Pera: parla d’escepticisme racional i de capacitat de distanciament conceptual, que són, per dir-ho amb una paraula lletja, propietats “actitudinals” de la poeta, però sobretot sintetitza els tres elements d’aquesta poesia; l’extrema sensibilitat, la capacitat d’observació i descripció i la ironia desenfarfegada, col·loquial. I hi ha, a més, “versos llampec”, com aquest, d’un poema de ressons odissencs ( Sirenes ): “Lligada al pal, sense taps, esquivo els cants”, que em sembla lapidari. O bé troballes com aquesta: “Dormir per sempre / entre pàgina i pàgina / com un pètal”. O bé: “I tu, divina, mous pols divina”. Que la poesia continuï regirant pols!