EL LLIBRE DE LA SETMANA

Un monument més durador que el bronze

'Odes' d'Horaci. Adesiara. Traducció de Jaume Juan Castelló. 464 pàg. / 25 €

Un monument més durador que el bronze Zoom

Vaig llegir aquest llibre, com tinc el costum de fer quan arriba el bon temps, caminant entre vinyes i camps de cereal, prop de Vilafranca. Es podria dir que el sentit del vers horacià m’hi predisposava. En un recolze del camí -que és molt pla i sense gaires arbres-, prop del poble de les Cabanyes, hi ha un roure del qual sempre estiro una fulla, en passar, que deso dins el llibre que estic llegint. No fa pas gaire, van plantar davant aquest roure una fita de fusta que hi diu “Via Augusta. Penedès”. August és un dels personatges històrics que apareix sovint en els versos d’Horaci. Aquest, hàbil com era, va saber congraciar-s’hi ben aviat. Com també amb el seu protector, Mecenas, l’home que li regalà una finca sabina -que va convertir-se, com diríem ara, en la segona residència del poeta-. En aquest cas, però, l’amistat entre ells dos va ser ferma, i va transcendir el mer interès inicial d’Horaci: “Marxarem junts, marxarem / tots dos tan aviat com tu te m’avancis” (i, en efecte, va traspassar primer Mecenas i, només al cap de dos mesos, el seguí el seu amic).

Heidegger va escriure que “la poesia que pensa és la topologia de l’Ésser”. Les Odes horacianes conformen la seva poesia estrictament lírica. Juntament amb Virgili i Ovidi, l’autor completa la tríada poètica clàssica llatina. I a fe que aquesta obra respon, amb justesa, al qualificatiu de clàssica : si la despullem de la nòmina de personatges que hi apareixen -sobretot llatins i grecs, però també alguns de perses o àrabs; mitològics o reals-, tot el que s’hi mostra arriba incòlume fins als nostres dies, vivíssim tant des del punt de vista artístic com moral. Els versos d’Horaci, en aquesta bella i tan precisa traducció de Jaume Juan Castelló -a qui cal agrair, encara, l’esforç d’anotar tan bé el text-, serveixen per comprendre millor aquesta terra -l’àmbit tan vast del que va ser un imperi puixant-, però també el poeta -home entre homes- i la seva circumstància. Per comprendre l’Ésser i l’ens.

Un destí immortal

Horaci se sabia assenyalat pel destí immortal dels grans poetes: “Digna’t cenyir-me / els cabells, Melpòmene, amb el llorer de Delfos”. I això perquè “acabo un monument més durador que el bronze, / més alt que els reials túmuls de les piràmides, / que mai no podran abatre ni la pluja corrosiva / ni l’aquiló desfermat ni tampoc la inacabable / successió dels anys ni el pas fugisser del temps”. Així ha estat. Quan escriu “a mi les heures m’acosten als déus del cel”, no fa volar coloms. Les Odes van component un retrat de l’autor a l’època del regnat d’August: acomodatici amb el poder, podríem dir que la filosofia personal del poeta oscil·la entre l’estoïcisme i un cert epicureisme. Predica l’austeritat: “Feliç aquell a qui la divinitat / concedí amb mà gasiva allò que és suficient”. Advoca per la saviesa continguda en la màxima nosce te ipsum i, doncs, es proposa d’extreure’n el màxim partit: “Afortunat [...] qui aprofita l’enginy / per fer un ús sensat d’allò que els déus li han donat”.

En la seva frugalitat (“viu feliç amb no gaire aquell qui veu el saler / dels seus pares lluint en una taula no gens recarregada”), hi ha, tanmateix, lloc per a l’oli, les olives i la mel -i per a les escaroles i les malves, i per a la carn de tants sacrificis, per descomptat!-, com també per a tota mena de vins deliciosos (falern, màssic, albà...). El personatge que construeix la veu poètica defensa que cal estimar els que són de la nostra mateixa condició. És aquí, en les referències amoroses i amatòries -com apunta irònicament el traductor-, que el poeta sembla tenir més tendència a la ficció. Tot i això, és coherent quan, d’una banda, blasma l’actitud d’una “vella xaruga” que encara no ha posat límit al “desenfrenament / i a les [seves] escandaloses proeses” i, de l’altra, i amb un punt d’afectada coqueteria, demana pietat a Venus perquè, “als meus gairebé deu lustres”, es veu massa “encarcarat” per sotmetre’s “als [seus] plaents manaments”. Altres temes sobre els quals reflexiona: l’anivellament que provoca la mort (l’“etern exili”), la necessitat de l’aplicació rigorosa de la llei o el carpe diem : “Frueix d’aquest instant sense confiar gaire en el dia de demà”.