LITERATURA
Barcelona

El haiku en català, una tradició fins ara oculta

Sam Abrams reuneix a ‘Llum a les golfes’ més de 1.500 poemes escrits per 96 autors entre 1906 i 2018

El haiku en català, una tradició fins ara oculta Zoom

El haiku és una de les formes de poesia tradicional japoneses més estesa. Va ser al segle XVII que Matsuo Basho el va popularitzar al seu país d’origen, però va caldre que passés un segle i mig perquè un autor català es decidís a escriure’n un. “El primer haiku modern en català és obra d’Eugeni d’Ors i es diu Coet: el va incloure en una de les entrades del seu Glosari, el dia de Sant Joan”, explica D. Sam Abrams, poeta, assagista i crític literari que acaba de presentar l’antologia Llum a les golfes. “El recorregut arrenca el 1906, amb el Coet orsià, i arriba fins al 2018. Hi ha 96 autors i 1.596 poemes. És un llibre d’una complexitat extraordinària que molts editors no s’atrevirien a fer: després d’escoltar la proposta arrugarien el front i marxarien”. No ha estat el cas d’Enric Viladot, de Viena, que des de col·leccions com El Cercle i El Far ofereix traduccions de clàssics inèdites en català i presenta antologies i obres completes de poesia, respectivament. El volum té gairebé 400 pàgines i és “una iniciativa pionera en català”.

“Fa anys que intento donar visions diferents del nostre patrimoni poètic a través de llibres com aquest -diu Abrams-. La primera vegada que ho vaig fer va ser a Tenebra blanca, primera antologia del poema en prosa en català [Proa, 2001]. Llavors en vaig fer una altra sobre el desig i l’amor, T’estimo [Eumo, 2002], i una tercera sobre les odes a Barcelona escrites entre 1840 i 2011 [Ajuntament de Barcelona, 2012]”. Coincidint amb la publicació del volum de haikus, Abrams avança que té una antologia al calaix centrada en poemes d’ècfrasi, és a dir, que parlen d’obres d’art. “La idea inicial de Llum a les golfes la vaig tenir el 1984, quan vaig llegir un dietari bellíssim de Tomàs Garcés, El temps que fuig -explica-. En una de les anotacions explica que ha estat rellegint Basho i acaba fent un haiku: “Llum a les golfes. / A fora, l’ocellada. / Però hi ha el vidre”.

Joan Salvat-Papasseit Zoom

Joan Salvat-Papasseit

Remoure les aigües

La vitalitat del haiku en català abans de la Guerra Civil

El títol del llibre, inspirat en Garcés, remet a un dels haikus més coneguts de Basho, el gran mestre japonès. Cita la traducció que en va fer J.N. Santaeulàlia per a Marea baixa. Haikus de primavera i estiu (La Magrana, 1997): “La vella bassa. / Una granota salta. / El so de l’aigua”. “Aquesta vella bassa és la tradició, que Basho considerava estancada -comenta-. Ell creia que calia remoure aquestes aigües, i ho feia amb un animal tan poc elegant com la granota”.

Abrams situa el primer moment d’esplendor del haiku en català abans de la Guerra Civil i el reivindica a través d’autors com Alfons Maseras, J.M. López-Picó, Joan Salvat-Papasseit i Joan Alcover. “Els poemes d’Alcover inclosos es miren irònicament el haiku. Els escriu des del seu retir, cap al final de la vida”, diu. En aquesta primera etapa, Abrams ofereix exemples d’una gran varietat estilística, “des del tardomodernisme de Maseras, un autor oblidat, fins al Noucentisme d’Ors i l’esperit d’avantguarda de J.M. Junoy i Carles Sindreu. “Quan plou els cargols del cementiri / passegen entre baves / els secrets dels morts”, va escriure Sindreu.

La varietat del gènere

Tres maneres d’escriure haikus: de l’ortodòxia a la llibertat

“Un dels objectius a l’hora de preparar l’antologia era que els poemes escollits fossin representatius dels autors i que fossin de qualitat”, avança Abrams. El llibre inclou des de l’emblemàtica Girafa del Bestiari de Pere Quart, volum publicat el 1937, al neguit existencial -expressat a través de pinzellades líriques- de Rosa Leveroni i al tenebrós i solemne Salvador Espriu de Per al llibre de salms d’aquells vells cecs (1967). “A nivell formal l’antologia recull les tres maneres diferents de fer haikus -explica Abrams-. Carles Riba va xifrar la manera tradicional en un poema de disset síl·labes distribuïdes en tres versos de 5-7-5, tots amb l’última síl·laba no accentuada, paroxítona. Anys després, dos poetes i traductors com Jordi Coca i Miquel Desclot van argumentar que aquesta última síl·laba no accentuada era una convenció que anava en contra de les normes reals de la mètrica catalana, on s’aprecia més un vers que acabi amb una paraula aguda. L’últim vers, per tant, pot ser pla o agut, indistintament”. La tercera opció és la lliure. “Com que el haiku ve del japonès, no es pot seguir una forma tan tancada. El que és important és l’estructura interna, integrada per dos versos descriptius més un que comporta un salt discursiu. Compta més l’ambient i el perfum oriental que l’ortodòxia mètrica”.

Montserrat Abelló Zoom

Montserrat Abelló

El segon gran moment del haiku en català arrenca “després de la poesia social i civil dels anys 60, quan emergeix una nova generació que serveix de revulsiu i renovació poètica”. En aquest apartat hi trobem, entre d’altres, Carles Hac Mor, Josefa Contijoch, Narcís Comadira, Margarita Ballester, Jordi Vintró, Antoni Clapés, Pere Rovira i Josep-Ramon Bach. “De Bach he inclòs també dos poemes en prosa que en realitat són una suma de haikus encadenats”, diu l’antòleg. També Montserrat Abelló va construir haikus de nou versos, com els que va incloure al volum Al cor de les tenebres (Proa, 2002). “I Víctor Sunyol va dedicar-hi tot un llibre, Els gossos de Tamdaght [2002], on anota l’hora i els segons del dia en què va escriure els haikus, ironitzant sobre el seu valor”, diu.

Una antologia com Llum a les golfes vol demostrar “que el haiku no és cap broma, sinó una llarga tradició importada del Japó des de França i Anglaterra que, en català, ha motivat llibres sencers i d’un gran valor -assegura Abrams-. Penso en els Haikús d’Arinsal, d’Agustí Bartra [1981]; Larari, de Francesc Prat [1986]; Poemari de Bòsnia, de Jaume Creus [1995]; Ha ikús del camioner, de Dolors Miquel [1999], i D’ofici botxí, de Lluís Maicas [2000]”.

Tots els territoris

Un dels grans cultivadors del haiku avui és Jordi Mas López

“Hi ha poemes provinents de tots els territoris de parla catalana sense forçar la màquina”, reconeix Abrams. A més de la representació nodrida del Principat i de les Illes Balears, també hi ha autors valencians com Vicent Andrés Estellés, Isidre Martínez Marzo i Vicent Alonso. “De la Catalunya Nord hi he posat Patrick Gifreu, i de l’Alguer hi ha un nom que també em sembla significatiu, encara que malauradament es conegui poc: Francesc Manunta”, explica.

Entre els autors més joves que han conreat el haiku hi ha Abraham Mohino, Jordi Julià, Iban L. Llop, Pau Gener, Isabel Garcia Canet, Sílvia Bel Fransi, Jaume Coll Mariné i Jordi Mas López, el qual “ha fet molt per esperonar l’estudi, la divulgació i la traducció del haiku japonès a Catalunya durant els últims anys”, diu Abrams: “Mas López ha cultivat el haiku de manera sistemàtica en llibres com Sema (2010), Febrer (2015) i El crit i l’eco (2016)”. En l’últim volum de poemes que acaba de publicar-li Godall, el poeta, professor i traductor inclou una secció final amb tretze haikus nous. El primer d’aquests Petits preludis fa així: “Cercant quina alba, / l’ocell que adés no hi era / ja no hi és ara?”

Dolors Miquel Zoom

Dolors Miquel

Deu haikus memorables

“La Columna és ben dreta,

però els déus amen més del Coet

la corba -un xic escèptica”.

'Coet', Eugeni d’Ors

“En l’asfalt gris

un petit cor escarlata

rebotant”

Josep Maria Junoy

“Tens el cap petit

perquè la distància

te l’ha empetitit”

'Girafa', Pere Quart

“Les fulles mena el vent;

en la tarda morent

soc lluny de tu”

'Flors al vent', Rosa Leveroni

“Què més perdura,

de l’arbre que s’arbora,

sinó la cendra?”

Joana Raspall

“Una finestra,

furtius amors d’andana,

tota la vida”

'Estivella', Vicent Andrés Estellés

“La primavera:

ja fullen els desitjos

inquietud”

'Bon temps', Narcís Comadira

“Fills avortats

d’aquesta illa on, brunzents,

senyoregen les mosques”

'Pedres cremades', Ponç Pons

“Sota el seient

porto vins, licors, estels

i roba vella”

'Haikús del camioner', Dolors Miquel

“Després la tarda

s’esberla i deixa caure

la fruita vella”

'Vuit haikus', Jaume Coll i Mariné