Crítica
SIMONA ŠKRABEC

Els castors del Danubi

'Un estiu' de Francesc Parcerisas. Quaderns Crema. 130 pàg. / 12 €

Els castors del Danubi / HULTON ARCHIVE / GETTY Zoom

Sense que l’autor s’ho hagi proposat -si ho fes, l’efecte s’esvairia a l’instant- Un estiu dibuixa una lliçó de vida. Seguir les passes de la reflexió de Francesc Parcerisas és com seguir un mestre, però sense que aquest ni tan sols es giri per comprovar si ha creat cap mena de ressò. Assistim, de vegades astorats, a una conversa íntima d’un jo que s’explica i es qüestiona, que furga en el dolor i la por.

Es tracta d’un jo que ignora els fets rellevants amb negligència i que es fixa tossudament en minúcies aparentment prescindibles. L’espectacle no és altre que la gestació d’un relat vital que els lectors podem observar com qui diu en directe. L’autor es construeix a ell mateix i fa quallar les vivències en aquella incerta matèria que en diem memòria. I la memòria és el nucli més intern de cadascú de nosaltres. Veiem, doncs, com la recerca de sentit i la tria d’instants construeixen l’home des de dins i com es genera l’espina dorsal de conviccions i sensibilitats que el converteixen en una personalitat única.

S’ha abusat molt en la literatura catalana del concepte de “poesia d’experiència”. Però Un estiu torna a demostrar que no es tracta de comptabilitzar quants entrepans de truita ha menjat un autor o bé si és més important que els mitjons siguin de cotó o bé de colors interessants. Tots aquests detalls no pretenen ser la constatació banal d’una agenda diària, sinó que representen una pedra posada per ensopegar-hi. I a partir d’aquests instants de desconnexió, la consciència pot començar a furgar en espais difícilment accessibles. Afloren emocions contingudes i pors que desarmen. Al davant hi tenim l’home sol amb tota la seva fragilitat.

No és del tot casual que en literatura catalana la mirada autobiogràfica sigui tan notòria. Potser vestiria més si tinguéssim el nostre Dostoievski i el Gustave Flaubert, i llavors el nostre Lotman i el nostre Pierre Bourdieu per analitzar-los fins que comprenguéssim com és ben bé la societat en què vivim. Però no és així, el marc de la comunitat tanmateix ens falla, els límits de la consciència col·lectiva són desdibuixats i, amb això, l’existència col·lectiva significa bàsicament compartir l’espai amb individus tossudament singulars.

Un país ferit

No és pas una mala notícia. Literàriament parlant aquest fet resulta increïblement interessant. Les escriptures que parteixen d’un jo que no busca cap mena de suport -en el cas de Parcerisas ni tan sols en la família o la feina com els espais de socialització més elementals- han rebentat el sostre del gènere més invasor que mai ha conegut l’espècie humana, la novel·la. Els catalans tenim el nostre Fuster i el nostre Pla, el nostre Guillamon i el nostre Parcerisas per emmirallar-nos-hi i sospesar-nos de manera severa, analítica.

És tot un país, un país ferit, inestable i insegur que busca a través d’aquestes veus una manera de definir-se. Vist des d’aquesta perspectiva, la manera com tractar la mort d’un amic o la sexualitat en la vellesa deixen de ser qüestions merament personals. És tota una societat la que es reflecteix a través d’aquests dubtes i incerteses. I tenir el valor de plantejar la falta de respostes ens ajuda a sentir-nos acompanyats. Un estiu aconsegueix transmetre la certesa que a través de la nostra cultura es parla de coses que són existencialment vinculants, que no podem pas negligir.

Vaig dir-li a Jordi Nopca, que coordina aquestes pàgines, que llegiria el llibre durant un congrés a Ratisbona i em va respondre amb una exclamació: “A Ratisbona! Hi vaig veure castors al Danubi, aixecant un petit dic”. No hi he trobat castors a la riba del riu blau, Jordi. Però sí un poeta que feia un petit dic, un dic segurament inútil, perquè la vida és un riu molt més majestuós que el Danubi. Així que l’únic consol que ens podem assegurar entre tots és que compartim la necessitat de la bellesa.