Crítica

Dels ‘locus amoenus’ a la jungla d’asfalt

'Veles' de Pau Sif. Eumo editorial / Cafè Central. 68 pàg. / 15 €

Dels ‘locus amoenus’ a la jungla d’asfalt Zoom

Si no conegués el poeta de la Pobla de Farnals el voldria per amic. La seva llengua poètica, macerada per la llum de llevant, la flaire de taronja i luxuriant d’exotismes, desprèn una simpatia instantània, en una mescla d’espurna i de saviesa, com una maleta plena d’adminicles odissencs.

Miquel Bezares, a l’epíleg, parla d’aquests poemes del recorregut i del retorn, i de la metàfora de la resistència a morir, a ser devorats, com devora el temible morrut que buida tantes palmeres del nostre entorn… “Com la larva que anticipa l’insecte que ens ha de consumir el cor”. Pau Sif, que ja ens va sorprendre amb un llibre magnífic publicat a la col·lecció Ossos de Sol (gran Adia Edicions!), Arnes, no és un nouvingut, i el seu trajecte és dels que farà forat. Quina potència persistent, inestroncable, la que ens arriba, ja des del vell Ausiàs, de les terres del País Valencià!

Un poeta que inicià de manera lapidària el llibre Arnes : “Aquest sol d’octubre de 2013”. Sembla banal, però no ho és. És petrarquista, i enllaça amb una llarga tradició intertextual, la que immortalitza amb data i lloc l’ara i l’aquí, que ja no és ni ara ni aquí, però que és el que fa que la poesia sigui l’instrument màgic que transforma el verb en una cosa que ens depassa, que eternitza. I el poeta va datant, puntual, ara i adés. Tot i el nihilisme proverbial (i prou adequat): “Només l’oblit podrà brollar dels somnis / entre els rostolls que m’han de sebollir”, tot i el punyent i refinat expressionisme que gasta (amb mesura però amb contundència), hi ha també “personatges que s’afanyen a reviure”, i arriba a “l’ample sender de la besada”, en un exercici magistral d’el·lipsi de l’aventura amorosa, xifrada únicament en un paisatge.

L’experiència del viatge

En el seu viatge odissenc Sif desplega tot un ventall de recursos, els propis de la poesia, que vibren enriquits per l’experiència del viatge. Hi trobem “l’enveja dels crepuscles”, l’homenatge a Umberto Saba descrivint la llibreria de vell que du el seu nom, on “les papereres vessen de paraigües” (hi ha lectors, o com a mínim tafaners de llibres!), hi ha (donant-se permís poètic per vulgarismes atuïdors) “la modorra / del faune havent dinat” (amb divertida picada d’ullet mallarmeana), hi ha formulacions expressives felices: “i s’acumulen aeroports / com qui menja boques de metro”. I troballes stevensianes genials: “Hostils bombolles asclen rocs ingràvids”. Si no el coneixíeu, apresseu-vos a llegir-lo. Sereu amics.

Més continguts de llegim