L’escriptura és el lloc on els esborranys de la vida són possibles

L’escriptura té un avantatge sobre la vida, i és que escrivint es poden fer esborranys. Ho va dir l’enyorat Ricardo Piglia en una de les entrevistes incloses en el llibre Crítica y ficción (Anagrama). I afegia: “Tots hem pensat alguna vegada què hauria passat si ens haguéssim acostat a aquella dona d’una altra manera, si haguéssim fet un gest que no vam fer... Pensem en haver viscut el que ja vam viure com si allò fos un esborrany, una cosa que pot ser transformada”.

Com que el cervell ens para aquesta mena de trampes, necessitem escriure. “L’escriptura és el lloc on els esborranys de la vida són possibles, potser per això fem literatura -concloïa Piglia-. Però això al mateix temps és ridícul. És irrisori pretendre que es pot reconstruir l’experiència amb paraules i en una mena de laboratori. És ridícul, però té una càrrega de passió que fa que escriure sigui una de les experiències més intenses de la vida”.

En paraules del dissenyador, arquitecte i pintor Oscar Tusquets, un artista és “una persona capaç de passar en net sentiments compartits”. Diu que tots hem retornat a la nostra infantesa en olorar o assaborir alguna cosa oblidada, però que només a Proust se li va ocórrer passar en net aquesta memòria inconscient i convertir-la en art. (Celebro, per cert, que Proa hagi decidit treure amb tapa dura els tres primers volums d’ A la recerca del temps perdut traduïts per Valèria Gaillard).

L’art no és el que veus sinó el que fas veure als altres

També diu Oscar Tusquets que tots veiem certs paisatges, però no en gaudim fins que un artista ens els descobreix passats en net. Afirma que no vam saber veure els paisatges alpins fins que Caspar David Friedrich no ens els va passar en net. Que no vam valorar els suburbis de les ciutats estatudinenques fins que no s’hi va interessar Edward Hopper i va passar en net aquest seu interès. Que no vam prendre’ns seriosament les piscines californianes fins que David Hockney no va passar en net la fascinació que li provocaven. I que la Gran Vía madrilenya no ens havia agradat mai tant com després que Antonio López dediqués set anys a pintar-la. Perquè, com va dir Edgar Degas, “l’art no és el que veus, sinó el que fas veure als altres”.

Oscar (sense accent) Tusquets ha passat en net els seus pensaments i reflexions en el llibre Pasando a limpio, publicat per Acantilado. Segons ell, passar en net (expressió difícil de traduir a segons quins idiomes) no és reescriure ni redibuixar, és “fer comprensible per als altres la idea que hem esquematitzat en quatre frases o en un croquis en un tovalló de paper”. És fer comprensible una intuïció personal.

Una autopista sense retorn on deixes la pell amb cada error

Vivim en brut, i així es queda. No podem rebobinar i reviure una repetició de la jugada que ens permetria xutar millor a porta, però sí que podem mirar de plasmar amb paraules o imatges o cançons el malestar que ens provoca no haver-la encertat a la primera. Com em va dir fa temps el poeta Joan Margarit, ara guardonat amb el premi Cervantes 2019: “A l’autopista de la vida no hi ha marxa enrere. En qualsevol error hi deixes un tros de pell. I aquesta experiència et servirà de poc de cara al pròxim error”.

Sempre que Margarit diu que les eines de consol són la poesia, la música “i poc més”, irromp la justiciera que porto dins i m’obliga a rompre una llança a favor de tota la prosa que m’ha estat (i m’és) refugi i abric.