BarcelonaEls divendres acostumo a quedar amb els amics per dinar. Són dinars xiclet, perquè sovint s'allargassen fins a la matinada. L'any passat Sant Jordi va caure en dissabte i, com que era el meu primer Sant Jordi com a autora publicada, aquell divendres tenia la ferma intenció de: a) retirar-me a una hora prudent per poder dormir set hores, i b) no barrejar (és a dir, fer vermut amb els aperitius, vi amb el dinar i limoncellos i/o gintònics amb les postres), per poder encarar el dia estrella dels escriptors en condicions òptimes.

El següent fotograma de la pel·lícula, no s'ha de ser Sherlock Holmes per imaginar-s'ho, és servidora de vostès arribant a casa a les tantes, després d'haver barrejat força. Quan va sonar el despertador, em volia morir. Me'n vaig anar a la dutxa fent-me una promesa més falsa que els "t'estimo" de Gerard Piqué: "No penso barrejar mai més".

Em vaig mirar al mirall abans de sortir: gavardina, cabells despentinats, ulleres de sol i ressacot de ca l'ample. Iniciava la meva carrera literària com una estrella del rock. Però quan baixava les escales, van assaltar-me uns pensaments. Clinc, tens quaranta-tres anys, ja no tens edat. Clanc, mare de dos adolescents, quin model. Clonc, se suposa que ets una psicòloga respectable, ja em diràs. Al carrer, em vaig preguntar si el Mick Jagger ha degut pensar coses semblants algun cop; o és que, com que jo soc una dona de mitjana edat, se suposa que el temps lliure l'hauria de dedicar a l'AFA de l'escola, i el patriarcat s'alça des del racó més profund del meu inconscient per posar-me al lloc que em pertoca.

Una "divorciada promíscua"

Durant tot aquest any he fet entrevistes de promoció. Recordo una en què l'entrevistador (home) em va preguntar si em feia enfadar que algunes entrevistes s'haguessin focalitzat més en el fet de ser una "divorciada promíscua" que no en altres aspectes del meu llibre. Vaig haver d'explicar-li que definir una dona pel seu estat civil i, sobretot, confondre sexualitat i promiscuïtat, pel fet de ser una dona, és (molt) masclista. Vaig pensar que d'homes cromanyons n'hi ha a cabassos, però les primeres que ens hem de desconstruir som les dones i deixar de sentir culpa per tenir vida sexual, ressaca o existència (a l'entrevistador no se'l veia gens amoïnat pel fet de ser un estúpid home de les cavernes, per exemple).

En el meu cas, el procés de reconfiguració del cervell passa pel que escric, així que penso aplicar-me les meves pròpies paraules, i el Sant Jordi d'enguany (cau en diumenge i presento llibre amb les meves amigues, l'Elisenda Solsona, la Gemma Sardà, la Laura Tejada i la Roser Cabré-Verdiell) silenciaré la veu del patriarcat i el viuré com una autèntica Rolling Stone.