BarcelonaAquesta setmana, mentre papallonejava per una llibreria, vaig sentir un noi que agafava el nou llibre de Pol Guasch i deia: "Aquest diuen que està bé". Les frases impersonals sempre m’han semblat inquietants, com quan d’adolescent existia una entitat anomenada "poble" que ho xerrava tot als meus pares. ¿Qui és el subjecte d’aquest "diuen"?

Hi ha tot un seguit de formes de prescripció literària que estan passant a millor vida. L’altre dia a la barra d’un bar una senyora li deia a un cambrer: "Segur que has vist l’anunci a la tele". El noi, amb una crueltat involuntària, li va respondre: "Jo soc jove: no miro la tele". Els mitjans tradicionals agonitzen i, per extensió, la seva capacitat prescriptiva s’ha reduït força. ¿Qui mira la tele (més enllà de les ficcions alienadores de les plataformes)? ¿Qui escolta la ràdio? ¿Qui llegeix la premsa?

Fa poc, en un hotel vaig preguntar si tenien diaris. ¿Diaris? "Feia anys que no me’n demanava ningú". Ara se m’acut que ben bé m’hauria pogut dir: "Jo soc jove: no llegeixo diaris". Però no era jove. En el cas de la premsa escrita, la pèrdua de poder prescriptiu és doble, perquè, a banda del seguiment de l’actualitat, hi ha les ressenyes. ¿Qui llegeix les ressenyes? Sovint em fa l’efecte que només les llegim les persones del sector, però que al gran públic els la bufen les ressenyes. Potser perquè solen dedicar-se a llibres amb més potencial literari que comercial. Val a dir que també juraria que som els del sector els que més llibres de perfil literari comprem, amb la qual cosa generem una estranya dinàmica de món endogàmic: a vegades tinc la sensació (errònia?) que els que cobrem per escriure, traduir, corregir, editar, ressenyar, etc. som una part massa important dels consumidors de literatura. Això, en altres mercats és impensable: els que es dediquen als mobles/formatges/tares psicològiques no són els principals clients del mercat dels mobles/formatges/psicòlegs.

Però tornem al començament. ¿Qui fa ara el paper de prescriptor? Dels tradicionals, queden en peu el sacrosant boca-orella dels lectors (amén), els llibreters, els bibliotecaris i el soroll mediàtic (que, com dèiem, ha perdut embranzida —i més que en perdrà—, però no ha desaparegut). I s’hi han sumat les valoracions d’internet (Amazon, Goodreads, etc.) que no serveixen absolutament de res: Crim i càstig té la mateixa valoració que molts llibres de la inefable Sarah Lark. També han aparegut els booktokers, bookstagramers i altres bookmecagondeuers, el problema dels quals és l’atomització (potser, doncs, només són una sofisticació del boca-orella) i una certa tendència a fanatitzar-nos perquè continuem llegint sobre segur i no ens arrisquem fora del nostre radi intel·lectual.

La poca importància del text

¿Però què ens empeny a comprar un llibre i no un altre? Doncs, aquest mix de prescriptors més alguns elements de màrqueting. Tenim els premis, per exemple, perquè es veu que encara hi ha qui creu que un premi és garantia d’alguna cosa. I n’hi ha que ho són, sí, però ben pocs (Carlota, calla, fes el favor). Tenim la imatge de coberta: arran d’una publicació a Instagram sobre la versió grega de Cavalcarem tota la nit, vaig trobar molts comentaris (massa) que elogiaven la coberta. Com si això fos un motiu bo o suficient per llegir-lo. No negaré que la coberta influeixi en la impressió que fa un llibre, però em pensava —digueu-me ingènua— que això actuava a un nivell més inconscient, perquè reconèixer que és un argument de compra diu ben poc de tu. Tenim les faixes avorridíssimes que insisteixen a voler-nos convèncer esgrimint adjectius suats i nombre d’edicions, com si això fos indicatiu de res. I tenim la nostra experiència lectora, esclar: l’autoprescripció.

En resum, el boca-orella (amén), l’eco que queda del que diuen alguns experts i quatre truquets de màrqueting (una imatge evocadora, una frase ditiràmbica). No sé de què m’estranyo. ¿Que potser la política no funciona d’idèntica manera? ¿Que potser la persona i el partit que ens governen no han sigut escollits exactament pel mateix mètode: l’eco del soroll mediàtic, la imatge electoral i l’eslògan? Tinc la impressió que el programa —el text— té ben poca importància a l’hora de persuadir majories.

Però és cert, el llibre de Pol Guasch diuen que està bé. No sabria assenyalar qui ho diu ni on ho he llegit ni com es crea un estat d’opinió al voltant d’un llibre (¿els gatekeepers continuen existint o és cosa del món de les senyores que miren la tele?). Diuen que està bé. No tinc ni idea de com s’ha arribat a formar aquesta frase dins el meu cap ni de com s’ha originat aquesta creença. Però és així. Ves que decidir-se per un llibre no sigui un acte d’amor cec. Quan ens enamorem tampoc podem concretar com ha nascut aquell sentiment ni podem racionalitzar el que ens està passant (per més que no deixarem d’intentar-ho). També és sabut que l’enamorament és un estat d’intoxicació hormonal que distorsiona la realitat. Però no pots evitar-ho, oi? Doncs, això, que potser triar un llibre és una manera com una altra d’enamorar-se.