BarcelonaEm poso a escriure aquest article amb molts dubtes. Tants, que em plantejo diverses vegades canviar de tema i buscar-ne un de més còmode. I és que, justament, el que em genera tota la polèmica de les traduccions de la poeta Amanda Gorman és una gran incomoditat. Al començament no va ser així. La primera cosa que vaig pensar, amb el cas holandès, va ser: “Quina bestiesa!”. Especialment perquè Gorman havia donat llum verda a Marieke Lucas Rijneveld perquè s’ocupés de la traducció. Em va semblar el mateix quan es va anunciar el cas de la traducció catalana de Víctor Obiols, amb l’agreujant que he llegit coses seves i em semblava una tria fantàstica. En tots dos casos, vaig considerar que s’estava faltant al respecte als traductors i que, igual de greu, hi havia un desconeixement total sobre què vol dir traduir. Quina cosa tan absurda pensar que si no es comparteixen gènere, raça o lluites, no es pot fer una bona traducció. Hi ha tants exemples que ho contradiuen, que em costava anar més enllà, i aquest ha estat el meu problema, em sembla: mirar-m’ho només des d’aquí.

Qui ha de traduir Amanda Gorman?

Hauria d’haver començat donant més importància a la demanda de l’autora. M’hauria d’haver qüestionat més profundament els motius de les seves peticions. També hauria d’haver llegit millor la informació sobre el cas holandès, que en molts llocs no estava ben explicat, o no del tot (I això també ens ha de fer reflexionar). Gorman va triar Rijneveld, sí, però entre una tria prèvia que va fer l’editorial, que no incloïa cap poeta negra holandesa reconeguda, i n’hi ha: la BBC destacava uns quants noms de perfils possibles. Escollir una d’aquestes persones hauria significat, segons Janice Deul, l’activista negra que va posar en dubte la tria de Rijneveld, fer trontollar una mica la torre d’ivori blanca. I penso que es tracta d’això, d’oportunitats. De l’oportunitat de visibilitzar professionals, quan hi són. De posar en evidència que moltes vegades no hi són, i preguntar-nos per què (cosa que crec que passarà a casa nostra). Quan en tenim moltes, d’oportunitats, costa entendre que d’altres les hagin d’esgarrapar d’on sigui. Si som capaços de mirar-nos-ho així, em sembla que veurem que no s’està qüestionant la feina dels traductors, sinó la societat on vivim. Però això és molt més incòmode, esclar.