BarcelonaLa cantant Shakira apareix a la caràtula de la seva última cançó, Copa vacía [Copa buida], transformada en una sirena. És possible que formi part de la seva particular guerra amb l'examant, perquè les sirenes són uns éssers mitològics que sedueixen sense remei, per devorar després les víctimes i deixar-ne els ossos pelats en un escull blanquinós: són terriblement seductores i malèfiques.

La primera referència escrita d’aquestes criatures apareix a l’Odissea homèrica. La història és prou coneguda: Odisseu se salva perquè ha fet que el lliguessin fort a l’arbre del vaixell amb què navega cap a Ítaca. Però, segons la mitologia arcaica grega, les sirenes no eren meitat dona i meitat peix —com s’ha fet retratar Shakira—, sinó meitat dona (sovint cap i tors, en la iconografia antiga) i meitat un ocellot molt lleig, tan fastigós com d’irresistible atractiu.

Segons Homer, només eren dues, però segons els repertoris de mitologia i segons Apol·lodor eren tres: una polsava la lira, una altra cantava (Shakira) i una altra tocava la flauta (també Shakira?). Així parlen les sirenes a Ulisses en l’epopeia homèrica, cap. XII, segons Carles Riba: “Vine, tan celebrat Ulisses, honor de l’Acaia! / Atura el teu vaixell i a la nostra veu dona orella! / Mai ningú no ha doblat per aquí amb el negre navili, / que de les nostres boques la veu no escoltés, que és dolcesa”.

La cantant té raó de considerar el seu cant tan seductor com salvatge, però en comptes de representar-se com l’ocell paorós de l’antiga mitologia, ha caigut en el mateix error —d’origen medieval— que el contista danès Hans Christian Andersen, inspirador d’una de les escultures més menudes i xarones que mai hagin decorat les ribes d’una mar: la “sireneta” de Copenhaguen.

La transformació dels mites antics sempre ha estat una temptació per a les generacions que han vingut més endavant. Així, la sirena escruixidora es va tornar un dia una bestiola marina que fa de bon mirar: potser esmunyedissa, però en cap cas paorosa. Si la cantant volia espantar una altra vegada l’home dotat que va tenir, hauria hagut d’aparèixer al disc com un ocellot amb urpes matadores, com aquelles sirenes que van voler perdre, sense èxit, l’espavilat Ulisses.

Amb aquesta aparença tan dolça se li acostarà qualsevol, sense por. Potser millor per a ella: el primer que li digui moixaines abraçarà la meitat femenina de l’ésser i tots dos, ella amb la cua que neda, ell amb la cua que busca, entraran en les aigües tranquil·les del mar. I la mar de feliços tots dos.