BarcelonaAra que sembla que comencem a valorar la traducció literària com toca, he estat molt contenta de veure que moltes notícies d’aquesta setmana giren al seu voltant. Dilluns es presentava l’últim volum d’A la recerca del temps perdut, traduït per Josep Maria Pinto. Han estat quinze anys i catorze volums, i el que els editors de Viena qualifiquen d'una de les seves “aventures més agosarades, estimulants i alhora laborioses”. Des d’aquí jo els agraeixo la gosadia, que resulta en una traducció magnífica de Proust, que a mi em sembla feta des de la generositat. M’explico: que un editor fa llibres perquè es venguin és evident. No em posaré romàntica, perquè si no hi ha facturació no se’n poden fer més, tanquem la paradeta. Ho explicaven molt bé els de l’editorial Flâneur en la celebració del seu cinquè aniversari: han hagut d'abaixar el ritme de publicació per recuperar-se econòmicament (compreu-los i llegiu-los, feu el favor, que el seu projecte editorial és una meravella). Però més enllà de vendre per sobreviure, i crec que aquest és el cas de Flâneur i de Viena, els bons editors publiquen el que es deleixen per fer arribar a la gent. Estic convençuda que darrere el projecte de Proust hi havia el desig de fer-lo assequible (que no de rebaixar-lo), de descobrir-lo a lectors que, potser, estaven espantats davant un projecte literari com la Recerca. Per això, per exemple, el fet de dividir en dos cada volum original. També la manera com en parlen, allunyats d’un elitisme literari que ha fet molt de mal. Sempre recordo que, una vegada, Mathias Enard em va dir que, per a ell, llegir Proust havia estat divertit. Segur que molta gent ho ha descobert gràcies a Pinto.

El cas de la Recerca és curiós, perquè hi ha una altra traducció en marxa a Proa, la de Valèria Gaillard. Hi penso ara que ja és a llibreries Diaris, de Virginia Woolf, editat per Club Editor, en traducció de Carlota Gurt. Fa pocs mesos apareixia a Viena, en traducció de Dolors Udina, Diari d’una escriptora. Els diferencia la selecció que s’ha fet dels quaderns de Woolf: Udina va traduir la tria que en va fer el seu marit, Leonard Woolf. Club Editor va confiar-la a Gonzalo Torné, per a mi d’impecable criteri literari. Llavors, què hem de fer? Doncs jo diria que llegir-los i celebrar-los tots dos: ¿que no és una festa, que el català tingui dues traductores excel·lents, com són Gurt i Udina, que ens acostin a Woolf? Jo dic que sí. L’altra cosa és quants convidats hi haurà a la festa, però això ja ho comentaran els habituals de veure-ho tot en negatiu.

I acabo celebrant un nou premi a la traducció, l’Aurora Bertrana, de la Fundació Bertrana. Quin encert, crear-lo, i que porti aquest nom. El primer s’ha atorgat a Yannick Garcia, per la seva traducció d’Orgull i prejudici, de Jane Austen, editat a La Casa dels Clàssics. Em fa especialment contenta, perquè veig que Garcia ha aconseguit el que ell creu que ha de fer cada nova traducció d’un llibre: tornar a posar-lo en valor. Que s’hagi premiat una traducció de Jane Austen demostra que ho ha aconseguit. Una traducció feta des de l’excel·lència, esclar. No l’he vist treballar des d’enlloc més. Gràcies, Yannick, i felicitats.